El passat mes de maig, Maria Elena del Cacho ens explicava les seves xerrades amb Mohamed el Shivani (“el vell”) en caure el sol a Rabuni, als campaments de refugiats sahrauís de Tindouf. Ara, de nou als campaments en viatge de supervisió del projecte d’ampliació del laboratori de medicaments essencials ens segueix reproduint aquestes converses.
Avui li pregunto sobre els arbres i arbustos plantats al pati. I des del banc on estem asseguts em va assenyalant i donant nom als arbustos i arbres que tenim davant.
La moringa està tot just davant nostre i en aquest moment l’aigua xopa les seves arrels. Jo en conec el bàsic, el que m’han explicat per aquí. És un arbre fi, esvelt, les seves branques creixen cap amunt com si formessin una copa, no tenen espines i les seves flors blanques en ramillet desafien el vent i la calor durant dies i dies. S’ha començat a plantar als campaments fa relativament poc, és originari de l’Índia, però s’adapta bé a aquesta dura i seca terra. Es diu que es pot aprofitar tot de la moringa, molt rica en vitamines i molts altres components, de fet l’anomenen l’arbre de la vida o elixir de la vida.
Però prefereixo que el Shivani m’expliqui, a la seva manera, què en sap. Li pregunto si ja la coneixia i em diu que sí, però que al Sàhara Occidental no existia, i que li agrada perquè creix mirant el cel, i que és molt bona per a tot i que tot se’n aprofita.
Les fulles les pots tirar a l’amanida perquè tenen moltes vitamines i fan fort. També es pot barrejar amb una salsa. Molt bona pel dolor si es pica i barreja amb una crema, es posa com una cataplasma. Per exemple, ell se la posa quan li fa mal el genoll o també per al mal de cap, dues o tres vegades al dia, durant uns tres dies. Ha de ser així, és llavors quan el dolor “Jalás” (s’ha acabat).
Se la queda mirant i em diu: “està molt bonica, preciosa, a diferència del talah” i m’assenyala un arbust que tenim a la nostra esquerra, que sembla com un desmai (salze) petit, però enganyós, té unes espines llargues, de les que fan mal amb només fregar-les. En realitat és una acàcia, una de les seves moltes espècies.
I amb una ganyota molt característica d’ell em comenta ”aquesta planta no hauria d’estar entre les altres plantades aquí, perquè per a què serveix aquí?”, es pregunta. Jo li contesto que no ho sé i em diu “per a res”, aquest talah és l’única cosa que trobes en kilometres a la sortida de Rabuni “només talah i res més” i afegeix “saps per a què serveix? per punxar-te!” I riu.
Li pregunto si els dromedaris se’l mengen i em diu que ells tenen la boca molt forta i es mengen les espines, no hi ha més “quina una altra cosa poden fer si tenen gana!”
S’aixeca i s’asseu mentre m’explica aquestes coses i moltes d’altres, canvia de lloc la mànega per la que l’aigua va fluint a poc a poc, deixa que xopi bé la terra esquarterada pel sol i, calculant el temps, repeteix l’operació fins que ha regat els 16 forats del costat dret del pati. Demà li toca al costat esquerre i jo miro el seu anar i venir.
Per avui la mànega es recull, cadascun marxem a les nostres habitacions, un altre dia seguirem parlant. Però m’ha quedat clar que a el Shivani li agraden les moringues i desconfia dels talah, perquè com diu “no sap com, però les espines si et dónes mitja volta, zas! Se t’han clavat”. I dono fe de que és ben cert.
Rabuni, 17 de setembre de 2014.
María Elena del Cacho
Coordinadora del projecte del laboratori de producció de medicaments essencials de medicusmundi Catalunya als campaments sahrauís de Tindouf.