Aquest estiu estem mirant de reüll Àfrica Occidental amb motiu de l’aparició d’una epidèmia, una altra més, deguda a l’Ebola. I mirem perquè aquest virus preocupa per varis motius: primer i fonamentalment, perquè és una malaltia amb una alta mortalitat, el 60% dels malalts moren, i segon perquè no té una cura coneguda. Si a això li sumem que té una alta capacitat de contagi entre les persones i que ha aparegut en una zona d’Àfrica on abans no s’havia donat, la cosa es complica.
La comunitat internacional ha respòs ràpidament i està fent front a aquesta malaltia infecciosa junt amb els fràgils sistemes locals de salut, intentant frenar la seva expansió. Però, des de març fins avui al voltant de 1.000 persones han mort, i dóna la sensació de què el seu control trigarà al menys uns mesos més. L’OMS acaba de declarar una emergència de salut pública internacional per aquesta malaltia, i és urgent que es disposi de tots els mitjans materials i humans necessaris per a què l’Ebola no arribi a ser una nova plaga que assoli Àfrica.
Bé, fins aquí tot normal quan es tracta d’una epidèmia que es desferma a un país “pobre”. La diferència en aquesta ocasió ha estat que, sorprenentment, als països “rics”, també anomenats països del Nord, s’ha generat una gran alarma social, potser perquè en aquesta ocasió ens hem adonat que la malaltia pot “viatjar” a d’altres països i regions i, sobre tot, per la por a la possibilitat de què ens afecti. I és que les malalties ens recorden constantment que no tenen fronteres, i més en un món tan globalitzat com el nostre. Però, tot i que podem denominar la de 2014 com la pitjor epidèmia deguda al virus Ebola fins ara, no la podem comparar amb les xifres de morts per altres malalties com la malària, que mata més de mig milió de persones l’any, la majoria nens i nenes, però que no copen les portades dels mitjans de comunicació dels nostres països, segurament per no representar una amenaça present per a la nostra salut.
Quan acabi aquesta epidèmia, haurem de reflexionar sobre la importància que donem a la salut mundial, entesa com un tot. Hem de recordar que, des què es va descobrir aquest virus el 1976, hi ha hagut unes 24 epidèmies d’Ebola i, malgrat això, sembla que no hem posat el suficient interès per lluitar contra aquesta o altres malalties hemorràgiques. Però tampoc seria la solució plantejar una lluita malaltia a malaltia: sinó tenim sistemes locals de salut suficientment eficaços que sustentin aquests programes, seria impossible que tinguéssim èxit.
Ara és l’Ebola però, i demà? Àfrica té els pitjors indicadors de salut del món. La seva salut és una ferida oberta, molt gran, enorme, una ferida per on es dessagna, i no podem curar-la posant-hi tiretes – una tireta per a cada malaltia – cada vegada que considerem que empitjora la ferida, o que aquella “infecció” pot traslladar-se a altres continents. Això no és eficaç, no és eficient i genera un gran desgast de tots els implicats.
Enfortiment de sistemes de salut
La solució és a mig i llarg termini: tots els països haurien de tenir un sistema de salut fort, amb adequats sistemes de vigilància epidemiològica que puguin respondre ràpidament davant qualsevol eventualitat sanitària. No obstant, continua havent-hi massa sistemes sanitaris fràgils al món, amb molt pocs recursos humans, materials i econòmics en quantitat i qualitat suficient per poder fer front a les necessitats de salut de la seva població.
Però, si volem que aquests sistemes siguin efectius, no només haurem de posar-los prop de la població, sinó que aquesta ha d’utilitzar-los. I, per a això, les comunitats locals han de participar en la definició de les prioritats de salut. Sembla que en aquesta epidèmia hi ha hagut, per part de certes comunitats, un rebuig a ser tractats, creient que, en lloc de curar, l’ajuda pretenia propagar la malaltia. I aquest rebuig a l’ajut sanitari no és la primera vegada que succeeix. Però en el mig d’una epidèmia és pràcticament impossible poder integrar els patrons socials i culturals en les estratègies de lluita contra la malaltia, perquè aquestes accions requereixen temps. I, per tant, és una tasca que els sistemes de salut han de fer a mig i llarg termini: guanyar-se la confiança de la població.
Necessitem acabar no només amb la epidèmia, sinó que sobretot necessitem prevenir noves amenaces a la salut mundial. I només ho aconseguirem si treballem la salut com un bé global a tot el món, anteposant els interessos de salut a d’altres com ara els econòmics o els polítics, i apostant, en aquests moments en què s’està posant en dubte la seva necessitat, per una cooperació sanitària eficaç, eficient i amb impacte a llarg termini a través de l’enfortiment dels sistemes de salut. La ferida en la salut africana s’ha de tancar, i és a les nostre mans. A les de tots i totes.
Carlos Mediano
Vice President de Medicus Mundi Internacional
