El Dia Mundial de la Salut es celebra el 7 d’abril de cada any, en commemoració de l’aniversari de la fundació de la Organització Mundial de la Salut (OMS) el 1948. El tema en el que es vol incidir aquest any és el de les malalties transmeses per vectors.
Els vectors són organismes que transmeten patògens d’una persona (o animal) infectada a una altra; generalment més freqüents a zones tropicals i llocs amb problemes d’accés a l’aigua potable i al sanejament. El Dia Mundial de la Salut 2014 es centra en alguns dels vectors més coneguts, com els mosquits, les xinxes, les paparres o els cargols, que transmeten malalties com el paludisme (també anomenat malària), el dengue o la febre groga.
Es calcula que la malaltia vectorial més mortífera, el paludisme, va causar 660.000 morts el 2010, la majoria dones i nens i nenes africans. No obstant, la de major creixement al món és el dengue, i entre elles està també la malaltia de Chagas. Totes elles es situen entre les malalties més oblidades segons l’OMS, són de les que més morbimortalitat provoquen i es poden considerar malalties dels pobres, dels qui no poden pagar els medicaments que dissenyen les empreses farmacèutiques.
En el seu paper de defensa del dret a la salut és important que l’OMS tracti de generar consciència sobre la importància d’aquestes malalties i de fer campanyes destinades a fer-les més visibles entre els que no les patim. Però no hauria de ser menys important denunciar la relació de la pobresa, l’exclusió i la desigualtat amb elles en particular, i amb el nivell de salut en general.
Fins i tot Paul Krugman, premi Nobel d’economia, cita un informe que revela que “un dels aspectes més crucials del benestar, la malnutrició infantil –que provoca una mala salut crònica i importants limitacions tant físiques com intel·lectuals-, no millora en absolut per un creixement més ràpid”, perquè les causes d’aquestes xacres són “la desigualtat en la distribució de la riquesa i la manca d’implementació eficaç dels serveis públics bàsics”.
Aquest 7 d’abril, a l’Estat espanyol, on aquest tipus de malalties tenen escassa incidència i gravetat, la defensa del dret a la salut i a la cobertura sanitària universal han de senyalar que la major amenaça per a la nostra salut està en la desigualtat i en la pobresa. Portem unes setmanes en les que van sortint a la llum diversos informes publicats per entitats tan poc sospitoses de revolucionàries com la OCDE, la UE o Cáritas, que senyalen que les polítiques dutes a terme pel govern espanyol des de 2010 no han fet altra cosa que augmentar les desigualtats socials al nostre país.
A l’Estat, el risc de pobresa entre els menors de 18 anys es va situar el 2012 en el 29,9 %, gairebé nou punts por sobre de la mitja de la UE, que va estar en el 21,4 %, segons dades de 2013 de l’Eurostat. A més, l’índex de fracàs escolar gairebé duplica la mitjana europea. La bretxa entre rics i pobres també ha crescut més que en cap altre país de la OCDE entre el 2007 i el 2010; un període en què els ingressos del 10% més ric van caure un 1% anual, mentre que els ingressos del 10% més pobre van caure gairebé un 14% de mitja anual.
Les ajudes socials no estan ben dissenyades ni suficientment orientades a la població més necessitada. Sense anar més lluny, la taxa d’atur és dues vegades i mitja la de la UE, mentre la despesa en prestacions està a un nivell similar. Per una altra banda, i segons dades del Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda, el frau fiscal al nostre país ascendeix a més de 70.000 milions d’euros anuals, dels quals el 72% corresponen a les grans fortunes i grans empreses. Aquesta xifra equival al pressupost total del sistema sanitari públic i és sensiblement major que els interessos pagats pel deute públic. Tax Justice Network estima que els dipòsits en paradisos fiscals provinents d’Espanya arriben a la xifra de 550.000 milions d’euros.
Totes aquestes realitats són fruit d’una política deliberada que es presenta com a inevitable, però que de ninguna manera ho és. A més, aquestes realitats tenen un reflex directe en el nostre nivell de salut actual, amb una major incidència de malalties associades a l’estrès, com depressions, alcoholisme i altres dependències; de les associades a la mala alimentació, etc. I tindran reflex igualment, en un futur, en la salut i l’expectativa de vida d’aquest 30% de nens i nenes en situació més vulnerable. Perquè el nostre nivell de salut depèn d’un conjunt de determinants socials com la nostra alimentació, les condicions de vida de la nostra mare durant la gestació i durant els nostres primers anys de vida; de l’educació, la nostra i la dels nostres progenitors -especialment de la nostra mare-; de les condicions del nostre habitatge; de que tinguem una feina digna, així com de les possibilitats de participació en la societat i en la política. Tot això, complementat amb el subministrament d’aigua neta i d’una justa distribució de la riquesa.
Les decisions governamentals contràries als interessos de la majoria reflecteixen una clara opció de política legislativa que beneficia a uns grups socials molt concrets. Un exemple són les retallades en les pensions, que preveuen estalviar 809 milions d’euros el 2014, segons s’indica en la pròpia memòria econòmica de la reforma. En canvi, en el mateix exercici, l’Estat deixarà d’ingressar més del doble d’aquesta xifra (1.657,43 milions) com a conseqüència dels beneficis fiscals als plans de pensions privats, que beneficien fonamentalment a les rendes més elevades.
Un altre exemple. La reforma fiscal, provablement, arribarà incloent una mesura que aparentment pot semblar innòcua, com és la desgravació de les aportacions a assegurances de salut privades amb l’excusa de que els que acudeixin als serveis privats produiran un estalvi al sistema públic. Però no està gens clar que el doble assegurament suposi estalvis al sistema públic de salut. L’estudi més rigorós dut a terme a l’Estat al respecte fins a la data (“Changes in the demand for private medical insurance following a shift in tax incentives”. Rodríguez, M. y Stoyanova, A. en Health Economics nº 17-2008, pp-185-202) afirmava que la reintroducció d’una desgravació del 15 % a Catalunya suposaria una pèrdua d’ingressos fiscals superior al teòric augment de la despesa pública derivada de la seva no reintroducció.
Un últim exemple. Segons denuncia Cáritas, amb la meitat dels diners que sembla que es va destinar a rescatar les autopistes que mai s’haurien d’haver construït, es podrien rescatar les 700.000 llars que en aquests moments a l’Estat no compten amb cap tipus d’ingrés (500.000 si es resten les que tenen rendes mínimes).
En els tres exemples s’afavoreix deliberadament a la minoria amb rendes més altes en detriment dels sistemes públics de redistribució de la riquesa -salut, educació, pensions-, i d’aquesta forma es deteriora la salut de la majoria de la població. Per això, en el Dia Mundial de la Salut hem d’exigir que tota política que es vulgui posar en marxa hagi de passar el filtre de la seva influència en el nivell de salut de la població; tant si es tracta de fer autopistes com si se tracta de construir un hospital, o de privatitzar o no un servei d’aigües. Perquè cap de les opcions és neutral.
Eduardo García Langarica
Metge i membre del Consell Executiu de Medicus Mundi
Article publicat originalment al blog de l’autor “Médico, cúrate a ti mismo“
