Malgrat Barcelona ha estat al focus mediàtic global durant les darreres setmanes, la veritat és que no ha estat senzill arrancar amb aquest setè quadern. Sembla que allò quotidià i la capacitat de sorpresa són enemics i no veiem amb els mateixos ulls ni amb el mateix cor els carrers que ja hem trepitjat una i altra vegada. Un s’acostuma a escriure des dels turons replets de mesquites, asèptiques habitacions d’hotel, selves, busos decrèpits, deserts, sabanes, barris marginals i hospitals malmesos. Però les històries són allà, a cada cantonada, a cada conversa amb un ésser estimat, amb un desconegut, als falsos titulars de premsa, fins i tot en el que no es diu, en les coses de les que no se’n parla.

Ivan Zahinos escrivint a Riberalta – Bolívia

La meva xarxa neuronal caminava a la deriva, anestesiada per tanta notícia apocalíptica, un cop més encallada en el que la premsa i els polítics s’obstinaven a fer-me pensar. Però vaig fer un esforç per viatjar i anar a cercar l’essència, els records, les xerrades amb tants companys i companyes, i vaig passar un parell de dies refregant-me fort cos i ment amb el fregall d’allò global, d’allò real, d’allò viscut per aprendre, aquesta vegada, aquí.

Skyline de Maputo, Moçambic

Fa una setmana, justament el dia de la publicació de la sentència contra els líders independentistes, em vaig endinsar a altres hores de la nit en els serveis d’urgència d’un dels hospitals de referència més importants de Catalunya, el Parc Taulí. Acostumat a anar a centres de salut de tot el planeta a avaluar-ne els serveis, a reunir-me amb els responsables, en resum, a veure’ls des del costat del que oferta, sempre és estrany visitar-los com a usuari o acompanyant un familiar. Els pacients s’amuntegaven en “camilles” al passadís d’urgències mentre els professionals no donaven a l’abast per a respondre a totes les necessitats i les preguntes i demandes dels acompanyants. Un cop més vaig sentir l’orgull que desprenen els treballadors de la salut, la seva dedicació, proximitat, la seva qualitat i calidesa.

Però en aquell ambient opressiu també vaig sentir a la pell el 28% de retallada sanitària acumulada que s’està aplicant a Catalunya des de ja fa vuit anys. Aquells qui llegeixin aquestes línies i siguin d’aquestes latituds, segur que pensen que “no hi ha res de nou sota el sol”. Les persones d’altres països potser es sorprenguin. En aquell passadís vaig pensar que un sistema de salut és un organisme viu que no mor de sobte al treure-li els nutrients, sinó que es va encongint, minvant, a voltes de forma tan lenta que no ho perceps fins que ja no hi ha marxa enrere. En realitat, és més exacte dir que és un ésser viu parasitat que va morint lentament.

La Fundación Instituto para el Desarrollo e Integración de la Sanidad (IDIS) – últimament només faig que veure eufemismes pertorbadors als noms de les ben intencionades fundacions – té com a finalitat “promoure la millora de la salut dels ciutadans i posar en valor la sanitat privada” (www.fundacionidis.com). Per les xifres del seu darrer informe ho estan fent bé, almenys en referència a la segona part del seu objectiu: més de 2,5 milions de persones de Catalunya ja són usuàries de la sanitat privada, és a dir, 1 de cada 3 ciutadans.

No hi ha dubte que estem davant d’un clàssic experiment de física, els vasos comunicants. Les polítiques dissenyades i implementades en els últims anys a Catalunya estan asfixiant el sistema públic. Les cues creixen, les llistes d’espera engreixen, les visites a especialistes poden trigar mesos, els serveis d’urgències estan col·lapsats. Per altra banda, s’encoratja la sanitat privada, que afirma que els seus serveis contribueixen a la descàrrega i l’estalvi del sistema públic. Centenars de tertulians membres de consells d’administració de clíniques, assegurances i hospitals privats ocupen les cadires i s’agafen al micròfon (bé, millor parlar en passat, ocupaven i s’agafaven, avui a les tertúlies només es parla del mateix) per gravar amb foc a les nostres ments: la sanitat pública no és sostenible.

Barcelona, manifestació en defensa de la sanitat pública

És ara, refregant-me amb el fregall d’allò viscut per a desfer-me de la somnolència que produeix aquest (suposat) món desenvolupat, que em pregunto: és aquí cap a on anem?, cap a un escàs sistema públic per a pobres i una sanitat privada per a rics?, a realitzar visites mèdiques en les que el professional té un fonendoscopi en una mà i la màquina registradora a l’altra? Aquest model ja l’he vist en molts països i és el combustible ideal per la desigualtat, la frustració, la ràbia i finalment (no exclusivament) el conflicte i la violència. Si no hi ha salut per a tots i totes, no hi ha mai pau social.

Vaig sortir d’aquell passadís amb el cos i la ment remoguts. No dubtava que la meva mare disposaria de tots els mitjans, que estava en bones mans, però les alarmes vermelles sonaven al meu cap. Camí a buscar el cotxe els conflictes seguien, les càrregues i les carreres entre grups independentistes i la policia local. Desconcertat per l’estranyesa de l’ambient, vaig recordar una altra notícia (el meu cervell seria un exemplar d’estudi en mans de Hume) que feia temps em rondava pel cap.

Estem Junts

El 8 de setembre, el govern espanyol publicava  informe sobre les persones cooperants. Entre altres dades interessants, em va cridar l’atenció que, actualment, només el 18% té menys de 35 anys. Vaig llegir la notícia estant a Bolívia i, des de llavors, he estat donant voltes a aquesta xifra. La crisi econòmica i les polítiques conservadores han deixat la cooperacio internacional en el seu pitjor moment. Sens dubte, no sembla una sortida professional per als i les joves d’avui en dia. Però no paro de pensar si hi ha altres motius que també expliquin aquest baix percentatge. En uns temps en què es viatja més que mai, podria semblar que els viatges són un aparador més per veure allò que ens mostren les pantalles, per viure les experiències, per gairebé sentir que podries perdre’t en aquell destí. Però no sembla pas que veure la realitat sigui sinònim de voler transformar-la, o potser és que els més joves ja no veuen l’instrument de la cooperació com una manera de fer-ho. Si és així, no els qüestiono: 20 anys en aquest món fan aflorar moltes contradiccions. Però, fins i tot sense poder parlar d’impacte, de transformació, sense saber fins a quin punt el que fem aporta més o menys justícia global, del que no dubto és del fet que, almenys, conèixer tan de prop la desigualtat que hi ha al món et fa veure amb uns altres ulls les benediccions que tenim aquí i que no hem de perdre (ni una mica).

Potser és per això que, en aquest moment en què a la meva ciutat sembla que allò important i urgent és parlar d’altres coses, faig una parada i deixo aquí aquestes reflexions que espero acompleixin dos objectius: als que som d’aquí, que no oblidem que tenim un regal que cal cuidar i defensar; als que sou d’allà, que tal i com succeeix en molts dels vostres països, també en aquesta terra se’ns vol prendre el dret a la salut, que es fa a poc a poc però de forma efectiva i que, per tant, germans i germanes, estem a la mateixa lluita.

Iván Zahínos
Coordinador de Relaciones Internacionales
medicusmundi mediterrània

*Traduït del castellà al català per Estel Peix