Les biografies d’aquells que van viure la I i la II guerra mundial sempre m’han produït un profund magnetisme. Llegides des de l’Europa contemporània em semblen novel·les irreals, personatges que superen creacions literàries, aventurers sense elecció que moltes vegades van perdre la vida a les mans del ferro, del foc, del fanatisme. Les d’aquells que van ser perseguits, torturats i amuntegats en camps de concentració per defensar les seves idees i així i tot van tirar endavant, són del tot fascinants.

Andrija Štampar va néixer a Drenovac en 1888. Aquesta petita vila croata, en aquells dies, no comptava amb més de 140 habitants. Des d’aquests dies, Drenovac ha navegat en els temps de la història per molts mars: els de l’Imperi Austrohongarès, el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens (l’embrió de la primera Iugoslàvia), la dominació feixista dels Nazis –Ustachas, la Iugoslàvia Popular i avui dia la República de Croàcia. Tres dramàtiques guerres en menys de 100 anys marquen el seu caràcter, com el de la gran majoria de la regió.

Štmapar diuen que va heretar la curiositat pel món, la inquietud i la lluita per la defensa de les llibertats del seu pare, un professor d’idees liberals que sempre tenia la maleta preparada per a fugir a causa de les seves conviccions polítiques. Des de molt jove la seva passió va ser la medicina, però a causa de la seva voracitat per entendre el món que li envoltava, es va enrolar en un dels camps més nous en aquella època, l’epidemiologia, la salut comunitària, la salut preventiva i la salut internacional.

En 1911 es va graduar en medicina, i a partir d’aquí, fins a la fi dels seus dies, el seu motor va ser expandir els principis de la salut pública per tot el món. Encara que ens soni estrany, un dels seus principals camps d’acció va ser l’erradicació de la malària a Croàcia i els seus països veïns. Utilitzava tècniques de sensibilització ciutadana pioneres, com mostrar pel·lícules en les comunitats per a transmetre el missatge a la població. Encara avui dia, al Marroc, existeix una estàtua en el seu honor per la seva contribució a acabar amb la malària en el sud d’Europa i el nord d’Àfrica.

Va sobreviure a la I guerra mundial, va crear l’Escola de Salut Pública i l’Institut d’Higiene de Zagreb, va fugir de nou amb l’arribada del feixisme, i va viatjar per tota Europa, els Estats Units i la Xina per a estudiar els mètodes més efectius de promoció de la salut materna i infantil. Els feixistes ho van empresonar des de 1941 fins a 1945, va ser alliberat per l’exèrcit Soviètic, i una vegada més, quan va poder va tornar a la seva passió, la salut pública. Finalment, va posar al servei del món tot el seu coneixement i les seves conviccions polítiques i va ser un dels impulsors i creadors de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Va ser nomenat el primer president de l’OMS per votació unànime. Va morir en 1958 a Zagreb, a l’edat de 69 anys, amb una vida plena d’intenses experiències, compromís polític, sent ciutadà del món, creant una organització global, que malgrat que avui dia té molt a criticar, ha millorat la humanitat de manera inqüestionable. El model de salut al qual va contribuir al seu país, la Iugoslàvia de Tito, es trobava entre els més avançats del planeta i malgrat que en aquella època ni tan sols s’encunyava el terme cobertura universal, la veritat és que tots els seus ciutadans tenien accés gratuït i de qualitat a les cures mèdiques i la prevenció era la bandera de totes les polítiques sanitàries.

Gradec – Barri Antic de Zagreb

L’Europa que va deixar Andrija no s’assembla molt a la d’avui dia. Aterrant el divendres a la tarda en aquell Zagreb d’ambient tardorenc, embellit, senyorial en alguns barris i socialista real en uns altres, pensava que el bo de Andrija potser no s’imaginava que el seu país anava a sofrir una altra guerra fraternal, que l’organització que va contribuir a crear, l’OMS, anava a caure en mans de capitalistes filantrops i empreses privades, o que el major esforç per aconseguir la convivència i l’expansió de l’estat de benestar en el vell continent, la Unió Europea, anava a estar liderat per una horda de buròcrates al servei de les grans companyies i bancs.

Reconec que em costa criticar Europa. No per cap mena de sentiment patriòtic, més aviat per la idea de com em queixaré havent vist el que he vist. A vegades és com si em sentís Moçambiquès, Bolivià o Burkinabé i em quedés embadalit per les llums i assoliments del vell continent. La veritat és que la major part de la gent del planeta encara lluita per tenir estats de benestar que se li semblin. És més, per a la gran majoria de la gent, els drets no són alguna cosa pel que lluiten en el seu dia a dia, no es pensa en aquests termes, lluiten tan sols (que no és poc) per sobreviure. Però en aquests tres dies a Zagreb, parlant amb companys i companyes originaris de 12 països europeus no em va quedar dubte que, si no s’inverteix la tendència, enyorarem aquesta època en la qual gaudim dels fruits de la lluita d’aquells que es van deixar la pell per la nostra llibertat i drets.

La nostra trobada va començar el mateix divendres, a les nou del vespre, sota una pluja que semblava de plató de rodatge cinematogràfic, intensa, constant, bella, fins diria acollidora. Ens dirigim a el Cafè Beertija a la primera planta es troba l’antiga sala de reunió de l’antic Comitè Partisano Croata. Vaig imaginar a gent com Andrija Štampar en aquesta sala, en temps més foscos que els que ens ha tocat viure. Aquest havia de ser el punt de trobada de totes i tots els membres del People’s Health Movement (PHM) Europe. Allà em vaig abraçar amb algunes cares ja conegudes i vaig poder conèixer a noves integrants. L’heterogeneïtat de el grup sempre em va fascinar, membres de totes les edats i orígens, lluitadors i lluitadores amb un denominador comú: frenar els peus a aquells que volen comercialitzar amb la nostra salut.

Al llarg dels tres dies han hagut les presentacions, les experiències, els èxits i les decepcions. Sofia Tzitzikoy ens va explicar com a Grècia, malgrat l’oblit mediàtic al qual ens castiguen els mitjans, es continuen barallant per el sistema de salut, ja de per si mateix danyat després d’anys de polítiques d’austeritat, d’atenció als milers de refugiats. Jan Schriefer va relatar la tremenda transformació del sistema de salut holandès, antany model per a tothom i com avui dia tot ciutadà als països baixos està obligat a pagar una assegurança mèdica privada. Vittorio Agnoletto ens va posar al dia de les increïbles diferències en la regionalització italiana, i com algunes d’elles han estat portades fins i tot als tribunals per un nivell de privatització dels serveis de salut tal, que no garanteixen l’atenció a tots els ciutadans i ciutadanes que promulga la Constitució Italiana. Totes les històries eren exemples de reculades en les cobertures de serveis, en la qualitat d’aquests. Totes eren filles de les mateixes polítiques de retallades, austeritat i mercantilització impulsades pel capitalisme de la Comissió Europea.

Davant aquesta realitat, i per necessitat imperant, neix el People’s Health Movement. Ens hem erigit com a observadors de les polítiques de l’OMS, mantenim un peu al parlament europeu sempre a l’assot de les polítiques de mercantilització. A cada país, se suma o s’integra a moviments socials de defensa de la salut. Les lluites són infinites, des del més local (comitès de barri per la democratització de la salut) a les més estratègiques a nivell de continent. Escoltant cada un d’ells i elles vaig sentir l’energia de saber-me acompanyat en aquest camí que m’ha portat per mil i un racons de la planeta.

People’s Health Movement Europa

No només el fons és important, les formes també ho són. La litúrgia de les trobades de l’PHM sempre m’ha emocionat, especialment considerant el gran nivell de cada un dels membres (investigadors, coneixement de 4 o 5 llengües, experiència, etc.) sabent que podrien folrar treballant en multinacionals o agències de Nacions Unides . No hi ha pagaments ni prestacions per les presentacions i el coneixement compartit. Les traduccions simultànies les realitzen alguns dels seus participants, amb una actitud, paciència i dedicació envejable, amb una qualitat que en el mercat es traduiria en milers d’euros.

De vegades es fa mitjançant aplicacions digitals que permeten escoltar-les en els telèfons mòbils, altres vegades, tan sols es tracta de seure al costat de la persona que la necessita i xiuxiuejar a l’oïda les paraules que relaten les bregues, les resistència, els somnis per aconseguir que deixin d’una vegada per totes de ficar la mà en la nostra salut. Els articles es comparteixen, els recursos mediàtics, els vídeos, els links, les campanyes d’incidència. No se li posa preu a res, ja que volem que el coneixement sigui lliure, com a lliures serem si no ens allunyen d’ell. En les trobades de l’PHM es riu i es celebren les conquestes i es plora i es recorda als que ja no hi són presents, però que van ajudar a globalitzar la lluita pels drets, com va ser el cas de David Sanders (1945-2019) o Amit Sengupta (1958-2018).

Chiara tradueix de l’anglès al francès per a Vladimir – PHM Europe

Caminant per Ulica Kneza Branimira, ja passada la mitjanit i sentint com el fred entrava en els meus pulmons, vaig pensar que si Andrjia visqués, seria aquí amb nosaltres, en aquestes jornades, del costat d’aquells i aquelles que no volen deixar la salut i en definitiva la vida en mans del negoci. Vaig sentir que no hi ha res que ens faci més lliures que estar sans, que no hi ha res que ens faci més humans que sentir de nou la por al fet que ens llevin el que hem aconseguit i reaccionar davant això.

La nostra pròxima trobada del PHM es celebra a Barcelona. La meva ciutat, mestissa, mediterrània, oberta i canalla, integradora i lluitadora. Com va dir Amit Sengupta, espero que de nou en aquests dies hi hagi màgia en l’aire, la màgia de la força del poble.

Iván Zahínos
Coordinador de Relaciones Internacionales
medicusmundi mediterrània