Avui és el dia internacional contra la mutilació genital femenina (MGF). Així que aquesta setmana, més que mai, ens inundaran amb noticies que serviran per recordar-nos que aquesta terrible pràctica encara persisteix a molts països africans i que, en els darrers anys, a conseqüència de la immigració, també la trobem a molts països europeus, inclosa Espanya.
Recentment, la UNICEF ha publicat un informe sobre la MGF[1] en el que criden l’atenció diferents aspectes:
En primer lloc, l’augment de la seva medicalització: a Egipte, prop del 80% de les mutilacions les realitza personal sanitari, generalment metges. A d’altres països, com Sudan, Kènia, Guinea o Nigèria, aquest percentatge oscil·la entre el 55% i el 30%, sent les llevadores o personal d’infermeria qui les acostumen a realitzar. Aquesta medicalització es justifica com una forma d’infringir el menor dany possible a la nena/dona, en realitzar-se en un entorn asèptic i amb anestèsia. Però, encara que la MGF la practiqui personal sanitari, segueix sent una conculcació del dret a la salut i un acte de violència contra la dona i, a més, no elimina les complicacions mèdiques i/o psicològiques que pot tenir a mig i llarg termini, tant per a la dona com per als seus futurs fills. A més, el fet de la practiqui personal sanitari, que a la societat acostuma a ser considerat com una autoritat en qüestions mediques i la seva opinió és molt respectada, és una manera d’“institucionalitzar i legitimar” aquesta pràctica des del punt de vista sanitari. La medicalització de la MGF ha estat condemnada per nombroses associacions, inclosa la Federació Internacional de Ginecologia i Obstetrícia, que en una resolució de la seva Assemblea General, el 1994, es va oposar a la realització de qualsevol tipus de MGF, sota qualsevol circumstància, tant per part de personal sanitari com en mitjans sanitaris.
En segon lloc, s’observa una disminució del suport a la pràctica per part de les dones: tot i que varia segons els països, segueix sent elevat en alguns com Mali, Guinea o Sierra Leone, encara que, a la major part, les dones consideren que aquesta pràctica s’ha d’acabar. En alguns països amb prevalença elevada (percentatge de dones i nenes que han estat mutilades), com Burkina Faso, crida l’atenció l’escàs suport que té la pràctica entre dones de totes les edats i, a la majoria de països, la majoria de les dones joves no està d’acord amb la pràctica de la MGF, fet que suposa un important pas cap a la seva eradicació.
Un altre aspecte rellevant és l’elevat percentatge de desacord entre les parelles i de desconeixement de l’opinió de l’altre/a sobre la necessitat de que la pràctica continuï. Malgrat que no s’ha pogut recavar a tots els països, el suport a la pràctica per part dels homes, i de les dones, varia d’un lloc a un altre: és majoritari a totes les edats a alguns països com Mali, Guinea, Egipte o Mauritània, però en la major part dels països estan en contra de que continuï. Curiosament, a gairebé tots els països, hi ha més homes que dones en contra de la pràctica, de manera que quan es demana l’opinió de l’home sobre el tema, el més probable és que no es practiqui la mutilació. Per contra, s’observa que, en general, les parelles no parlen sobre aquest tema. Les dones són les que habitualment decideixen sobre les seves filles, sense consultar al marit, mentre que els marits no treuen el tema per considerar-lo “un assumpte de dones”.
En relació a l’evolució, aquesta disminució del suport a la pràctica de la mutilació es reflexa en un descens de la prevalença de les dones mutilades, especialment en el grup de dones de menys de 19 anys, en alguns països, entre els que es troba Burkina Faso. A més, en alguns països, s’ha deixat de practicar gairebé per complet en algunes regions amb elevada prevalença, així com per determinats grups ètnics. Per contra, a d’altres zones, gairebé no s’han notat canvis.
Aquestes diferències en l’evolució reflecteixen, potser, disparitats en el grau de sensibilització de les diferents poblacions sobre en què consisteix i quines són les complicacions de la MGF; en la pressió de las normes socials sobre les dones en algunes zones i/o el contacte que una comunitat tingui, o no, amb altres comunitats que no practiquen la MGF, entre d’altres factors.
Per aconseguir la seva eradicació cal aprendre de les experiències que han obtingut resultats i, sobretot, insistir en que les comunitats, tant homes com dones, d’edat avançada o joves, tinguin coneixement de què és la pràctica de la MGF i de les seves possibles complicacions, tant a curt com a mitjà i llarg termini.
I, per la nostra part, no deixar de donar suport a les dones i homes dels països on es pràctica, que, sense descans, segueixen treballant per la seva eradicació.
Carmen S. Robles.
Metgessa. Membre de la Junta de medicusmundi Andalucía
Publicat al blog “Con vistas al Sur”
Traducció al català: Margarida Garcia Ruiz
[1] United Nations Children’s Fund, Female Genital Mutilation/Cutting: A statistical overview and exploration of the dynamics of change, UNICEF, New York, 2013.
