En el Dia Mundial de la Salut, volem reivindicar que el dret a la salut segueix sent un dret universal pendent de garantir i denunciar que continua sent vulnerat en la majoria de països del món. Els casos d’Uganda o d’Etiòpia, a l’Àfrica, o els de Grècia o Espanya, on el sistema sanitari està patint dramàtiques retallades, poden ser paradigmàtics d’un sistema polític i econòmic global que genera una inèrcia d’injustícies socials, amb molt difícil solució mentre no s’aconsegueixi un compromís per a la redistribució de la riquesa global i la sobirania dels pobles.
Des de la campanya Dret a la Salut a l’Àfrica, de Medicus Mundi Catalunya i Farmamundi, no volem en aquesta ocasió centrar-nos en números i percentatges deshumanitzats. Volem donar veu a professionals de la salut, que afronten en el seu dia a dia els efectes devastadors de decisions de despatx.
“La manca d’accés a aigua segura, la falta d’higiene personal i domèstica, i les pràctiques inadequades de sanejament són la causa de més del 75% de la càrrega de malalties del país” explica contundent el metge ugandès, Abonga Charles.
Aquest professional sanitari ugandès afirma que “el govern va proporcionar a tota la població accés gratuït als serveis bàsics d’atenció primària de salut, tractada a tots els hospitals públics del país. No obstant això, el baix pressupost i les despeses limitades per al sector de la salut, la manca de personal, així com la manca de control financer i de transparència, provoquen que els drets dels pacients als serveis de salut gratuïts no es respectin, degut a que els pacients pobres de vegades se’ls demana pagar alguns serveis de diagnòstic als hospitals públics. De vegades hi ha ruptures d’estoc de medicaments i un pacient sense recursos ha d’aconseguir diners i comprar els fàrmacs a les farmàcies o clíniques privades. Aquelles persones que no poden costejar-se el tractament no són tractades i les seves condicions de vida es van deteriorant fins que acaben morint”.
Abonga explica que “ser metge a Uganda és molt frustrant. El personal mèdic està saturat amb molta feina, però en canvi rep salaris baixos i té males condicions de vida. Un metge de medicina general, per exemple, guanya menys de 400 dòlars al mes. A causa d’això, molts metges ugandesos prefereixen marxar a altres països per rebre millors salaris o es veuen obligats a treballar en diversos llocs per incrementar els seus ingressos i poder mantenir una família. Tot això té un impacte negatiu en els pacients perquè els metges tenen menys temps per treballar en els hospitals públics”.
Judit Tobar, barcelonina i cooperant farmacèutica en diferents projectes d’hospitals a Uganda, Malawi i Etiòpia, comparteix amb nosaltres els reptes, dificultats i contradiccions amb què s’ha trobat als diferents projectes en què ha participat: “El número de nens i nenes amb malnutrició a l’hospital d’Etiòpia triplicava freqüentment la capacitat de la sala, i hi havia èpoques en què no hi havia manera d’aconseguir les llets terapèutiques per a tractar-los. A l’hospital d’Uganda, hi havia ruptures d’estoc freqüents de medicaments essencials, però, a la vegada, es caducaven centenars de caixes d’alguns fàrmacs perquè no hi havia un bon estudi de consum previ ni una correcta gestió. Per altra banda, als hospitals “públics i gratuïts” d’aquests països, l’escassedat de personal, la saturació de pacients, i la falta constant de medicaments, sèrums o fins i tot xeringues (que el pacient ha d’anar a comprar si vol rebre el tractament), fan que no siguin en realitat allò que el seu nom indica”.
Reflexionant sobre el complex rol de la cooperació internacional, Judit aporta que és essencial, però “identificant les necessitats reals, formulant un projecte que sigui sostenible un cop “nosaltres” desapareixem, i només llavors començant a actuar, des de la base i de forma concisa, sense intentar abastar més d’allò que realment serem capaços. Tenint en compte la població local des del primer moment, i en tot moment. Aprenent del seu dia a dia, de la seva manera de fer, canviant només allò que no funciona, i potenciant allò que ja funciona; defensant una complicitat d’actuació, realitzada d’igual a igual”.
Spyros Batzios, metge pediatra i investigador clínic al Neurodevelopmental center A. Fokas’ de la Aristotle University of Thessaloniki (Grecia), és un altre dels testimonis. Quan li preguntem per l’afectació del sistema sanitari degut a la crisi financera ens diu: “La crisi financera… Estic tremolant només amb el so d’aquestes paraules. Les conseqüències a la vida socioeconòmica dels grecs són enormes. Per suposat, ningú pot al·legar que el nostre sistema de salut fos ideal abans de la crisi, però almenys era relativament eficient. Avui en dia els hospitals públics s’enfronten a la manca de personal i a les retallades de fons que tenen com a conseqüència escassetat de medicaments essencials i de productes sanitaris bàsics. De tant en tant, ens falten fins i tot subministraments bàsics a la sala de reconeixement de pacients, com cotó, guants o fins i tot paper per cobrir la llitera. És ridícul, la veritat”.
I sobre el seu dia a dia professional, ens confessa que “és realment esgotador treballar en aquestes condicions. És esgotador veure aquelles llargues cues de pacients que es formen fora de la sala d’urgències. És esgotador veure tots aquells pacients que en no tenir feina són incapaços de pagar les contribucions, estan exclosos del seu dret a rebre una atenció mèdica adequada als hospitals públics. I, per últim, és esgotador tenir la voluntat de proporcionar la millor atenció possible als teus pacients i no poder fer-ho perquè “altres” així ho van decidir”.
Montserrat Olmo, metge internista que ha estat treballant durant els 3 darrers anys en Centres Socio-Sanitaris a Barcelona, ens explica la cara més humana de la seva professió: “És cert que els Internistes vivim facetes de la Medicina de les quals altres metges estan una mica més allunyats. L’atenció a pacients amb pluripatologia i cada vegada més ancians és un terreny abonat perquè s’hi afegeixin factors socials desfavorables. El contacte tan directe amb pacients i família ens mostra les dificultats que es succeeixen de forma paral·lela a la malaltia. I en aquests moments, la societat està també malalta, cada vegada més i d’una forma que mai havíem conegut. On ens deixa això a qui ens hem format per curar i cuidar? Doncs ens deixa desprotegits, però no més que als pacients. Aquí i ara, patim tots”.
Durant el seu dia a dia conviu cara a cara amb les conseqüències de les retallades en sanitat: “Treballo amb molts professionals responsables que dediquen hores no remunerades a ser el suport que el malalt espera, però paradoxalment són els primers en rebre les queixes, males maneres i fins i tot agressions de pacients i familiars. Se’ls fa responsables de la situació que en realitat també estan patint. Se’ls té a prop i la seva accessibilitat implica la injustícia de culpar-los. El desgast que es pateix amb això és enorme, i ens porta fins i tot a necessitar ajuda mèdica i farmacològica per a superar l’ansietat, l’insomni…Sabem que demanar comprensió a algú que pateix i se sent malalt és dur i difícil, però no hi ha alternativa en aquest moment. Si se’ns veu com l’enemic, això serà molt més difícil per a tots. Ens enfrontem a una situació sense precedents, el millor que sabem i intentem és no perdre l’esperança de tornar a una Sanitat Pública i Universal que tan criticada era i que ara trobem tant a faltar. En aquest camí, ens guien per exemple els metges objectors de consciència que segueixen atenent immigrants no regularitzats que han perdut la targeta sanitària, i tants altres petits casos de solidaritat i esforç conjunt”.
Davant aquestes situacions creiem en la força, i en volem ser partícips, dels moviments socials que promouen el canvi cap a un món més just. Les diferències entre Sud i Nord no són tan clares, ni excloents com podríem haver cregut, i des d’aquesta visió global comuna avui recordem, reivindiquem, denunciem i commemorem, des del punt de vista més humà possible, el Dia Mundial de la Salut.
Perquè en aquest món de pobres, la salut s’ha convertit en un privilegi per a rics. Ens quedem amb una de les recomanacions per gaudir de bona salut de l’epidemiòleg social crític David Gordon: “No siguis pobre. Si ho ets, deixa de ser-ho. Si no pots, intenta no ser pobre massa temps”.
Podeu llegir els testimonis complets aquí:
Article i entrevistes de: Raquel Bonell i Judit Tobar – Campanya Dret a la Salut a l’Àfrica
Fotografia: Bruno Abarca (Angola)
