Janeth Ropi: “Un dia els meus pares em van dir: t’anem a mutilar perquè puguis aconseguir un marit”
Aisha Ismail: “Qui salva una nena de l’ablació, salva una generació”
Waris Dirie: “El dolor (entre les meves cames) era tan intens que vaig desitjar morir”
Inna Modja, cantant de Mali: “Als 18 anys, quan un ginecòleg em va dir que havia estat víctima de mutilació genital, va ser com una dutxa freda. Durant anys vaig portar aquesta ferida amb mi en silenci fins que, als 22 anys, vaig descobrir que es podia reparar “.
Cada vegada és més gran l’exèrcit de dones que alça la seva veu per alertar i educar les més de tres milions de nenes en risc de patir la Mutilació Genital Femenina (MGF) segons l’ONU. Però La lluita contra la mutilació genital femenina és complexa i hauria de adaptar-se a la diversitat dels contextos i de les cultures.
Mutilació Genital Femenina i Matrimonis infantils
Als països d’origen són pràctiques generalitzades en societats on les dones són totalment dependents. El factor pobresa influeix de forma concloent perquè veuen a les nenes com a moneda de canvi. “En el moment en què se les circumcida, ja estan preparades per entrar al món adult i se les pot casar. És quan apareix el marit amb la dot: diners, una vaca, etc.
Això ens porta a afirmar que si es suprimís definitivament la Mutilació Genital Femenina, es reduirien dràsticament els matrimonis infantils: una cosa porta a l’altra “, segons Sebastian H.Okiring, diputat de la regió de Kuria a Kenya. La cosificació de la dona sobretot en societats sense recursos fa d’aquesta pràctica el seu accés a la societat d’adults per poder intercanviar-la per la dot.
Apoderament de la dona per salvar-la de la mutilació
Donar educació i treball a les dones és la solució per a dotar-les d’independència. S’ha demostrat que l’apoderament de la dona a través de l’escolarització o cursos en petites poblacions a través de llevadores o personal sanitari contribueix a reduir el risc de talls genitals, i a destruir falses creences tradicionals i locals pel que fa a la MGF.
En aquest sentit medicusmundi va publicar una guia sobre educació en temes de salut sexual i reproductiva “Genre et Santé Sexuelle et Reproductive” adreçada al professorat d’escoles de formació de llevadores en països africans francòfons, elaborada per les expertes en Salut Sexual i Reproductiva a Espanya i Burkina Faso, Sra. Àfrica Caño Aguilar i Sra. Casilda Velasco jutge. Es tracta d’una eina de formació i capacitació pedagògica, amb una metodologia pràctica i participativa, adreçada al personal de formació sanitària per tal de garantir una formació integral en salut de les dones amb un enfocament específic en gènere i drets, i adaptada a la seva pròpia realitat social i sanitària.
Avenços legislatius a l’Àfrica sobre la MGF
La gran esperança segueix sent un avanç gradual sobre legislació als països africans. L’últim país a sumar-se ha estat Libèria, encara que per desgràcia en aquest país les lleis executives tenen una validesa de només un any, per això els activistes pressionaran al president George Weah al llarg d’aquest any perquè la llei sigui permanent.
Amb Libèria ja són 27 els països africans que prohibeixen la MGF des que el Parlament de la Unió Africana (de caràcter consultiu i no jurídic) va ratificar el 2016 la prohibició de l’ablació en tot el continent. Però la seva pràctica continua almenys en una vintena de països de la franja del Sahel, des de Somàlia fins a Senegal. La mateixa Somàlia té el trist honor de tenir un altíssima taxa de mutilacions, un 98%. La seva constitució ho prohibeix, però les seves lleis no han ratificat la prohibició expressa sobre la Mutilació Genital Femenina.
Ens ho explicava fa uns anys Fardhosa Mohamed, infermera i activista somali establerta a Kenya, convidada a Barcelona per participar a la Mostra de Cinema Salut, drets, acció de 2013, en què vàrem projectar el documental “The day I will never forget” de Kim Longinotto, i que ella protagonitza.
Però hi ha altres casos positius com el de Burkina Faso. El 1991, Burkina Faso va modificar la seva Constitució per adaptar-la a la Declaració Universal de Drets Humans, garantint la igualtat entre les persones, sense discriminació de cap tipus. Des de 1996 compta amb una legislació específica que penalitza la seva realització, amb penes majors per al personal sanitari o paramèdic, o per ser còmplice de la pràctica de la MGF.
Legislació específica a Espanya contra la Mutilació Genital Femenina
Espanya acaba d’incloure a les víctimes de Mutilació Genital Femenina dins de la categoria de Víctimes de Violència de Gènere, i les equipara i empara dins el mateix programa de protecció.
A Espanya es va començar a detectar la Mutilació Genital Femenina als anys vuitanta a causa de la reagrupació familiar dels emigrants subsaharians. Comencen a arribar les dones amb els fills i totes les nenes que venien d’Àfrica estaven mutilades. Es comença a plantejar la necessitat d’una legislació contra aquesta forma de violència, i des de l’any 2003 el Codi Penal recull la mutilació com a delicte específic amb penes entre sis i dotze anys. A partir d’aquí és quan algunes famílies aprofiten les vacances per practicar-se-la a les seves filles en els seus països d’origen. És llavors quan s’estableix un protocol d’actuació treballant amb grups i taules locals que tenen la responsabilitat d’identificar les nenes que poden estar en risc. Si es detecta risc després d’una entrevista amb la família, aquesta informació es trasllada al jutge. El jutge prendrà les mesures oportunes, fins i tot prohibint viatjar a la nena i fent signar als pares un document que queda gravat en l’historial clínic de la nena.
Per fortuna, les societats cada vegada estan més sensibilitzades a legislar contra aquesta forma de violència i a eradicar la creença que és una pràctica necessària per aconseguir un bon matrimoni, ja que les nenes que són sotmeses a aquests procediments són vistes com ‘pures i netes’ .
Teresa Rosario Velasco
medicusmundi
