En el moment que us escric, confinat a casa amb la meva família, intentant mantenir rutines i seny, m’adono que la bogeria i el drama que vivim amb la COVID-19 no està a un sol toc de la pantalla, com fa algunes setmanes. No, no es tracta d’una realitat virtual de la qual ens podem amagar, per molt que en aquesta fase encara ens entestem a negar aquesta mateixa realitat. Estem gairebé tots en un mateix vaixell, sense saber cap a on anem, exactament.
Aquesta imatge, gairebé un clixé, d’un Titanic gegant en què viatgem junts, té, però, la “virtut” de recordar-nos que viatgem en classes separades, a mons de distància entre els més rics i els més pobres.
En aquest món, en aquesta coberta del vaixell, des d’on us escric, inundat diàriament per xifres angoixants que no paren de créixer de manera exponencial, molts de nosaltres tenim el “luxe” de poder tenir casa i condicions per mantenir una vida normal, per treballar, per cuidar-nos a nosaltres mateixos ia la gent del nostre entorn. Però, en una casa, en un carrer, o en un barri més avall o més amunt, aquestes condicions difereixen i la incertesa és una constant. Hi ha famílies senceres que, de la nit al dia, s’han quedat sense feina, o que, tot i que el mantinguin, han deixat de tenir als que poden tenir cura dels seus fills. O viuen amb angoixa i inseguretat la situació dels seus familiars més fràgils, la gent gran, les persones amb discapacitat, les persones que necessiten cures especials, les persones dependents en general, sense saber fins quan resistiran.
Ara bé, si hi ha alguna cosa que ens uneix, tot i que no tots ho vam manifestar quan ens convoquen a dipositar el nostre vot, és la confiança en la nostra sanitat pública i en els nostres professionals sanitaris. És, en el cas d’Espanya i les seves Comunitats Autònomes, la confiança en el sistema nacional de salut, amb una cobertura universal, gratuïta en el punt d’accés i de qualitat. Confiança en saber que aquest ha estat creat per donar resposta a les previsions en matèria de salut pública inscrites a la Constitució, on s’estableix el dret de tots els ciutadans a la protecció de la salut.
En aquest país, amb un dels sistemes de salut més avançats i els professionals més capacitats del món, davant del drama diari de les xifres (persones concretes amb cara i nom) que entren a les nostres cases cada dia a través de les pantalles, ens posem a pensar en com seria si hagués continuat més temps la sagnia de recursos públics duta a terme per governs al servei de la ideologia neoliberal i dels interessos de les grans corporacions privades. Ens posem a pensar que tant o més determinant que la qualitat del sistema sanitari, és la qualitat del propi sistema de governança, la qualitat democràtica, la capacitat dels nostres decisors i legisladors. En resum, la seva capacitat de gestionar el bé comú.
Després de veure i tornar a veure en els últims anys l’espectacle desgastant de la política espanyola, potser és aquesta última la baula més fràgil i el que més dificulta ara una resposta i una gestió més eficaços de la crisi provocada per la pandèmia, ja que alguns “responsables” polítics no han fet altra cosa en els últims anys que no fos dividir-nos i potenciar els conflictes, ajudar a desmantellar la cohesió social i agreujar les desigualtats econòmiques. En temps de crisi econòmica hem tingut polítics indiferents davant el patiment dels altres retallant drets adquirits, aplicant fidelment receptes imposades, intentant destruir serveis públics bàsics, incloent el de sanitat, i deixant-nos en mans de l’especulació financera. Avui mateix, alguns d’ells encara s’alcen les seves banderes – tenen tantes, que seran una solució quan els falti el paper higiènic – de la por a l’enfortiment del que és públic-estatal. Però no ens deixem enganyar. La por a l’enfortiment – inevitable sense ser la solució per ser – de la cosa pública-estatal no és precisament la seva major por. Els encanta el estatal per al que els convé. No sobreviuen sense ell, literalment. Els encanta un Estat fort, per al que els interessa, per permetre privilegis i monopolis dels de sempre, per controlar i ciber-controlar els ciutadans, per vulnerar els nostres drets (contra els abusos policials d’aquests dies no alcen banderes), per mantenir-nos quiets, entretinguts, passius i al seu mercè com a treballadors d’un sol ús.
¿I si?
I si durant o després d’aquesta crisi ens enfortim com a societat?
I si no permetem més abusos de polítics voltors i titelles del capitalisme global i financer, sigui com sigui la seva bandera?
I si ens tornem més exigents i deixem de votar en aquells que ens roben i desmantellen el sistema públic de salut i que riuen d’aquest i de tots nosaltres quan ho defensem als carrers, mentre no els toqui cap virus?
I si les nostres economies es tornen més socials i sostenibles, encara que amb menys creixement?
I si després d’això ens fem més resilients i autoorganitzats com a societat per a enfrontar-nos també al canvi climàtic i a la crisi migratòria que ens afecten (i que afectaran) a tots?
I si ens fem més solidaris amb els més pobres, siguin els del Sud Global, siguin els d’aquí al nostre costat?
I si, sent encara més utòpic, en algun moment ens adonem realment que aquest racisme i xenofòbia creixents són una negació de nosaltres mateixos com a éssers humans i que no som tan diferents d’aquells que viuen a l’altre costat de la frontera, d’aquells que busquen refugi, d’aquells que no deixem (hem deixat) entrar en el nostre vaixell?
I si ens tornem nosaltres l’altre, els altres?
Després d’aquesta crisi, quan el vaixell pugui atracar en algun port, no sabem amb quants passatgers menys, res serà com abans. Hi haurà molts estudis sobre el que va ocórrer, com va ocórrer, com es podria haver fet millor, com ho van fer els uns i els altres, amb quins resultats i per què. Hi haurà pànic, dubtes i por. Hi haurà danys incalculables, econòmics, socials, psicològics i familiars. Es necessitaran cures posttraumàtiques individuals, familiars i comunitaris. No obstant això, del que no hi ha dubte és que hi haurà també per allí alguns Joseph Bruce Ismay (president de la companyia propietària del Titanic) que temeran ser igualment rebutjats per una societat més unida i conscient. Des de l’alt dels seus palaus higienitzats, intentaran – en primer lloc, vendre’ns una vacuna – comprar la seva innocència o blanquejar la seva consciència amb donacions filantròpiques o amb una sobtada empatia cap als serveis públics de salut i, qui ho anava a imaginar, cap a tots aquells que més sofreixen amb les desigualtats. Però, aquesta vegada, estarem encara més atents i vigilants amb qui els permet jugar amb la salut, com si es tractés d’una mercaderia (privatització de serveis, patents, etc.); qui els permet blanquejar els nostres diners (dels impostos que no paguen) a través de paradisos fiscals, reduint-nos la capacitat d’oferir serveis públics de qualitat; i, finalment, qui els facilita i els permet abusar de lleis del treball per a mantenir-nos en la precarietat i la dependència de salaris o prestacions diminutes, incloent les remuneracions i condicions dels nostres professionals sanitaris que ara ens recordem d’aplaudir, merescudament.
Gràcies a tots i totes les que ens cuiden, protegeixen i alimenten. Cuidem millor a totes aquestes persones “invisibles” i “invisibilitzades” que ens cuiden, avui i demà. Cuidem també als nostres nens i nenes (que no sabem com sortiran de tot això), donant-los amor, esperança i perseverança per a lluitar en el futur per tots nosaltres, seguint el millor exemple que els puguem donar ara. Cuidem el bé comú, sempre!
Vasco Coelho
Tècnic de Projectes
medicusmundi mediterrània
