En el dia mundial de la salut, 7 d’abril, de 2015, no ens queda més remei que lamentar-nos, una altra vegada, de l’estat de la salut al món. És cert que hi ha hagut avenços. Però no es compliran els Objectius, anomenats “del Mil·lenni” (ODM), que la comunitat internacional s’havia marcat per a final d’aquest any. Per tant, no es pot parlar d’èxit, sinó de fracàs. I això que els ODM eren tan poc ambiciosos que van merèixer el rebuig dels sectors més crítics de la societat civil. En qüestió de salut es limitaven al control d’epidèmies (especialment la sida i la malària), la reducció de la mortalitat materna i infantil i la millora de la salut reproductiva, però excloïen qüestions tan bàsiques com la medicina de família i l’atenció hospitalària.
En tot cas, els ODM de salut no es compliran per una combinació de factors: el finançament ha estat insuficient, el que delata una manca de compromís real; la priorització ha deixat que desitjar: l’Àfrica continuarà sent la regió amb més problemes de salut; s’ha privilegiat la utilització d’estratègies verticals (programes dedicats a malalties concretes o intervencions puntuals) per assolir els objectius, sense tenir en compte la sostenibilitat de les accions ni el reforç dels sistemes de salut, quan la pròpia debilitat estructural de molts països ha suposat un coll d’ampolla que els ha impedit assolir les metes; els ODM revelen una visió estreta de la salut, que oblida que la salut és multidisciplinària, que ha d’estar present en totes les polítiques (perquè depèn dels determinants socials més que de les característiques i opcions individuals), i oblida també que la millor estratègia per aconseguir la “salut per a tots i totes” és l’Atenció Primària de Salut integral. No és casualitat que l’objectiu de salut que quedarà més endarrerit sigui el de disminuir la mortalitat materna, ja que no depèn d’accions puntuals, sinó del bon funcionament del sistema de salut en el seu conjunt.
Recordem que la salut és, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), molt més que l’absència de malaltia: és “un estat de complet benestar físic, mental i social“. I que la salut és un dret humà fonamental reconegut per les Nacions Unides i per la majoria de països del món. Les solucions per assolir un elevat nivell de salut per a tota la població són conegudes i els exemples a seguir (i a evitar) també ho són. Però com passen per un cert grau de justícia social (imprescindible per garantir l’equitat), la garantia efectiva dels drets humans, la concepció de la salut com a fenomen social, la participació de la societat en les decisions o l’accés universal a un sistema públic basat en l’atenció primària i gratuït en el punt d’accés, resulten simplement inacceptables per a una ideologia hegemònica sustentada en l’individualisme i el lucre com a fi suprem.
No ens enganyem, si no es reconeixen els factors socials, polítics i econòmics que determinen la salut és perquè caldria posar límit al creixement obscè de la desigualtat que beneficia a uns pocs en perjudici d’una immensa majoria. I si no es dediquen diners a reforçar els sistemes públics de salut en els països en vies de desenvolupament és pel mateix motiu pel qual els estan desmantellant en alguns països desenvolupats: perquè, tot i que els sistemes públics de cobertura universal basats en l’atenció primària són els que ofereixen els millors resultats, i els més barats per a la ciutadania, no generen beneficis per a empreses, bancs i asseguradores. El benefici privat passa, doncs, per davant de la salut pública. La major amenaça avui dia per a la salut no són els microbis, sinó l’avarícia. Qualsevol estratègia de futur que no tingui en compte que la salut és un dret humà, no una mercaderia, està destinada a fracassar.
Fotografia: Iolanda Fresnillo (Flickr)