En aquesta nova entrega de la sèrie “Pel Dret a la Salut” entrevistem a Vasco Coelho, coordinador de medicusmundi Catalunya en la província de Cabo Delgado, Moçambic. Vasco és llicenciat en Relacions Internacionals, màster en Desenvolupament i Cooperació Internacional i també en Gestió Pública. A més de com a coordinador de projectes, ha treballat amb medicusmundi Catalunya com a tècnic de projectes a la seu Barcelona. Parlem amb ell sobre temes tan importants com ara la coordinació dels actors sobre el terreny, la seva alineació amb les polítiques del país i la problemàtica de l’excés d’intervencions verticals, programes centrats en actuacions concretes de salut o en combatre malalties concretes, però sense un enfocament d’enfortiment del propi sistema públic de salut.
¿Las ONGs, fundacions, agències, en general els actors que intervenen en el sector salut de Cabo Delgado, es coordinen entre ells?
A Cabo Delgado hi ha prop de 40 organitzacions que treballen en el sector salut. D’aquestes, només 25 estan organitzades en l’anomenat Grupo de Parceiros de Saúde, el grup de coordinació amb la Direcció Provincial de Salut (DPS). Tot i que la majoria d’aquestes ONGs responen a alguna de les prioritats del Pla Estratègic de la Província, d’entre elles, només una minoria, menys de deu, compleixen amb els procediments de rendició de comptes i resultats que exigeix la DPS.
En què afecta la poca coordinació?
Poden duplicar-se els esforços i fons destinats a algunes activitats (supervisions, estudis, formació contínua…) mentre es deixen sense finançar altres activitats igual o més necessàries. Moltes vegades, les organitzacions que impulsen aquestes activitats ofereixen incentius econòmics als que hi participen (dietes, etc.), amb la qual cosa aquestes activitats poden acabar prioritzant-se sobre d’altres.
També falta coordinació entre les pròpies organitzacions per compartir bones pràctiques o interactuar en els districtes. Per a això hauria de servir el Grupo de Parceiros de Saúde, ara que ja està consolidat com interlocutor davant la DPS. Però cal voluntat de coordinació per part dels actors, que moltes vegades tenen prioritats, calendaris o fins i tot requisits dels seus donants diferents. Dos no es coordinen si un no vol.
A Cabo Delgado hi ha moltes organitzacions treballant en reforçar el sistema de salut?
Es poden comptar amb els dits d’una mà les organitzacions que treballen en enfortiment del sistema de salut o que, encara que treballin amb un enfocament vertical, destinin part dels fons a l’enfortiment. La majoria d’actors treballa en programes verticals o en activitats puntuals sense èmfasi en l’enfortiment del sistema, sigui a nivell de formació del personal, o de planificació i gestió, infraestructures o educació sanitària.
Quines conseqüències té, a nivell pràctic, aquesta manca d’inversió en enfortiment del sistema?
Es creen bombolles dins del sistema: hi ha una dotació de recursos per a determinades activitats, sense tenir en compte allò que hi ha al voltant. Dins d’un departament d’estadística pot haver recursos destinats a millorar la qualitat dels registres de malària o de VIH, mentre que el propi departament pot no tenir recursos per garantir la fiabilitat de les dades d’altres àrees de salut del mateix districte sanitari.
En salut comunitària, hi ha activitats de promoció de la salut, finançades per ONGs, molt dirigides a una determinada malaltia; però després no hi ha recursos per a la prevenció de malalties diarreiques, que és una activitat que hauria de ser prioritària. Poden haver recursos per a vacunes però no per informar sobre les campanyes de vacunació. Poden haver recursos per millorar una sala de parts, però faltar diners per coses tan bàsiques com evitar l’embaràs de risc o el part no segur. Per tant, no només cal reforçar el sistema, sinó fer-ho amb una perspectiva integral: s’ha de pensar el la infraestructura (cada vegada menys donants destinen diners a aquest aspecte, que segueix sent prioritari per a les DPS), però també en la formació del personal que hi treballarà, en la planificació i gestió de la xarxa, i en enfortir el vincle entre el sistema sanitari i la comunitat, de manera que la població conegui els seus drets i utilitzi els serveis.
En qüestió de formació, es destinen pocs recursos a millorar la qualitat de la formació inicial i de les pràctiques dels estudiants. Es gasta més en formació contínua, que moltes vegades és repetitiva i té escàs impacte. No es fa pràcticament formació en servei: que els caps de departament o d’àrea ajudin a millorar al personal al seu càrrec, de manera continua. En un país caracteritzat pels pitjors indicadors de la seva zona geogràfica en quantitat i nivell de formació dels recursos humans, aquesta àrea és una gran prioritat.
Però, sobre tot, l’èmfasi excessiu en programes verticals suposa un cost d’oportunitat: es destina un excés de recursos a malalties concretes que seria més eficient destinar a reforçar el sistema en el seu conjunt de manera que sigui capça de prevenir i tractar totes les malalties, no unes poques. Per descomptat, quan es destinen molts diners a una malaltia, els indicadors milloren. Però aquesta milloria s’està estancant, doncs troba un coll d’ampolla en la pròpia feblesa del sistema per prevenir, diagnosticar, distribuir els medicaments, fer seguiment dels malalts… I després està el problema de la sostenibilitat: si un dia desapareixen els fons per a aquestes malalties, i el sistema continua sent feble, hi haurà un retrocés dels indicadors. No oblidem que el pressupost de salut del país depèn de l’ajut extern en un 80% aproximadament i que, d’aquests fons, la majoria es dediquen a programes verticals i, fonamentalment, a tres malalties: malària, VIH-SIDA y tuberculosis.
