Ningú dubta que tenir personal sanitari suficient tant en quantitat com en qualitat és un element crucial per tenir un sistema sanitari que respongui a les necessitats de salut de la població. No obstant, la situació mundial dista molt de ser acceptable. Més de 50 països, principalment a l’Àfrica i el sud d’Àsia, pateixen una mancança crítica de personal sanitari, que explica gran part de mortalitat i morbiditat que pateixen. Però la situació als denominats països desenvolupats d’Europa i Amèrica del Nord dista també de ser òptima. Les necessitats de salut de les societats envellides d’aquests països que necessiten atenció crònica, unides a l’augment de l’ús de les cures de salut i a l’envelliment també del propi personal sanitari, provoquen necessitats de personal que no són cobertes pels seus sistemes de salut. De fet, a Europa la Comissió Europea estima en el seu document de treball “Action Plan for the EU Health Workforce” que, si es mantenen les capacitats de formació actuals, mancaran un milió de treballadors sanitaris l’any 2020. A Espanya la situació també pot ser dramàtica. S’estima que per al 2025 hi haurà un dèficit d’un 14% de personal sanitari, entre metges de família i especialistes. I aquestes estimacions es van fer abans de conèixer la conjuntura actual, on molts professionals espanyols estan buscant oportunitats de treball fora de les nostres fronteres.
Quines solucions existeixen per a la manca de personal? La planificació i la migració
La solució més lògica és que cada país planifiqui adequadament les seves necessitats de personal sanitari i posi les bases per assegurar la formació d’aquest personal, tant en quantitat com en qualitat. Però aquesta planificació no és una tasca fàcil. D’una banda, els canvis en els patrons epidemiològics, demogràfics i de futures demandes de la població són difícils d’estimar, i més encara a molts països amb un sistema de salut fràgil i que no tenen els recursos suficients per realitzar correctament aquesta planificació. D’altra banda, i encara que sembli mentida, molts països – per no dir tots – inclosos els desenvolupats, no saben exactament quant personal sanitari hi està treballant, sobre tot en l’àmbit privat. Per exemple, Espanya està intentant implantar el primer registre de personal sanitari, que s’espera estigui operatiu el 2014, perquè a dia d’avui desconeixem quant personal sanitari treballa al nostre país, i ens basem en estimacions. Fins i tot la pròpia definició de qui i com ha d’estar inclòs com a personal sanitari és de vegades molt confusa, sobretot a països on la medicina tradicional o els promotors de salut juguen un paper molt rellevant en l’atenció sanitària.
La segona solució – la més fàcil – que els països han promogut en els últims anys és la importació de personal sanitari. Com el mercat laboral es torna més globalitzat, l’augment de la demanda està impulsant la migració i la mobilitat entre el personal sanitari. Fins fa no molt de temps, els països més desenvolupats eren els majors receptors de treballadors de salut, però en els últims anys aquesta transferència de personal també s’està donant des dels països desenvolupats cap als països emergents. Un exemple actual és el programa de Brasil “Mais médicos para o Brasil”, on el 28% dels 358 metges inscrits en la seva tercera convocatòria són espanyols. Es tracta, per tant, d’un problema global que afecta o pot afectar a tots els països.
La migració de personal sanitari no s’explica únicament per unes condicions laborals millors (més salari, estabilitat en el treball, possibilitat d’investigació, menor càrrega assistencial…), sinó també per qüestions socials, com la valoració del seu treball per part de la societat o per buscar una millor situació per a la família (possibilitat d’estudis de qualitat per als fills, major estabilitat socioeconòmica, conciliació familiar…).
Els problemes de la migració de personal
La contractació de treballadors de la salut estrangers pot ser una via per satisfer la demanda domèstica en un moment puntual, però pot empitjorar l’escassetat de personal qualificat a un altre lloc, sobretot a països d’ingressos baixos i mitjans, o fins i tot a països desenvolupats com alguns dels europeus. I si no hi ha una planificació adequada, pot contribuir a que la falta de formació de recursos humans sanitaris esdevingui crònica, ja que en tenir cobertes les necessitats immediates de personal d’aquesta manera, no es prioritza la formació entre les necessitats de salut.
I no podem oblidar que hi ha un altre element que s’ha d’afegir a aquesta discussió: el cost que suposa per als Estats la formació del personal sanitari. A nivell mundial les xifres són preocupants. Les estimacions mostren que els sistemes de salut nacionals de nou països africans han perdut 2.170 milions de dòlars, el valor de la inversió en formació dels seus metges, a causa de l’emigració després de la graduació. La mateixa afluència d’immigrants ha arribat a proporcionar uns guanys de 4.550 milions de dòlars als països receptors d’aquests professionals. Així, ens trobem amb la contradicció de què el flux de personal sanitari està anant des d’on hi ha major escassesa cap a on hi ha més recursos. La proporció de personal sanitari a molts països africans és ridícula si la comparem amb Europa: 2 metges/1000 habitants a l’Àfrica per 33 metges /1000 habitants a Europa. I seguim atraient al seu personal! Tot i que aquesta captació es fa a tot el món, alguns països absorbeixen la major part d’aquest personal estranger: Estats Units, Canadà, Regne Unit i Austràlia contracten el 69% dels metges estrangers que treballen als països de l’OCDE.
Però el problema no afecta únicament als països donants, sinó també als mateixos professionals. A més de la dificultat d’adaptació a nous entorns, molts d’ells no tenen les mateixes condicions laborals que els professionals locals, i fins i tot arriben a treballar en nivells més baixos dels que els correspondrien per la seva formació, i fins i tot arriben a deixar l’activitat mèdica.
La contractació de personal sanitari estranger: Codi de Conducta internacional
A l’Assemblea de l’Organització Mundial de la salut (OMS) de 2010, els països membres, Espanya inclosa, van adoptar un “Codi de pràctiques mundial sobre contractació internacional de personal de salut”, on s’estableixen certs criteris a l’hora de reclutar personal sanitari d’altres països.
Aquest codi pretén bàsicament ser una guia de principis ètics per a que els Estats treballin, junt amb la resta dels actors implicats, en el tema del reclutament internacional de personal sanitari. Deixa molt clar que no planteja limitar el dret al lliure desplaçament dels treballadors. Ara bé, sol·licita que tots els països tinguin plans propis de formació que limitin la migració de recursos humans, que es promogui la migració circular del personal, que existeixi una equitat legal entre els treballadors de salut del país i els estrangers i que es tingui en compte la situació del país donant quan es recluti personal. Però aquest Codi precisa d’una voluntat real dels països per desenvolupar els principis que el sustenten i, per tant, d’involucrar-se activament en la seva implementació.
Per aquest motiu, i a través d’un programa denominat “Personal sanitari per a tots i tot per al personal sanitari” (Health Workers For All) diverses organitzacions de la societat civil europea, amb finançament de la pròpia Unió Europea, pretenen donar a conèixer aquest codi entre els professionals i la societat en general, i fer un seguiment del compliment del Codi en els vuit països on aquestes organitzacions tenen implantació, per a què des d’Europa es comenci a considerar seriosament aquesta problemàtica. Perquè, com veiem actualment, l’emigració i les seves conseqüències és un problema que ens pot afectar a qualsevol de nosaltres, i per a un problema global, haurem de buscar solucions globals. Perquè és un problema meu, nostre, de tots i totes.
Carlos Mediano
Membre de medicusmundi i coordinador de la campanya Health Workers For All a Espanya