El Coordinador de Relacions Internacionals escriu des de Barcelona, seu de medicusmundi mediterrània, sota l’estat d’Alarma decretat pel Govern Espanyol, en estat de confinament i recuperant-se de l’Covid-19.
I els reis de la terra han comès actes immorals amb ella
I els mercaders de la terra s’han enriquit amb la riquesa de la seva sensualitat”
Apocalipsis 18:3
Tant de temps després del temps que quan el tens no saps què fer amb ell. Tants quilòmetres correguts, tants països, tantes converses, que quan el món es para, no saps com començar a ordenar les idees. Suposo que molts senten el mateix, un bloqueig que et paralitza durant hores, preguntant-nos què és el que està passant, mirant per la finestra, veient els mateixos edificis, les mateixes plantes, la mateixa roba penjada a l’altre costat del pati interior.
Llegeixo i rellegeixo articles. Un nou argot es va apoderant de l’espai mediàtic, paraules que ens acompanyaran durant setmanes, mesos i potser anys: distòpia, orwel·lià, confinament, alarma, i molta terminologia bèl·lica (guerra, batalla, herois, vèncer…). Els setciències, els tertulians, els todòlegs viuen una orgia comunicativa. Si abans podien parlar de qualsevol cosa sense estar vivint-ho (la guerra de Síria, el Brexit, la crisi de refugiats, els papers de Panamà…), ara que són part de la notícia, no els dóna el dia per a vomitar i opinar sobre el que s’hauria de fer, sobre el que està passant, sobre el que està per venir. Sento que és la “Cura de l’Aigua”, el mític i salvatge mètode de tortura: ja no podem empassar més dades, més titulars, més missatges, més whassaps, més vídeos. Ja ens tenen “embafats”.
A mi en canvi, una setmana m’ha costat escriure aquest quadern des de la meva talaia, un setè pis sense ascensor (ara ben poc importa) a l’antic barri del Poble-sec Barcelonès. La febre no ha ajudat, el bombardeig d’informació tampoc. Està sent molt difícil treure alguna conclusió en aquest moment surreal, històric, dramàtic i absolutament fascinant que estem vivint. Acostumat a el moviment, a veure per opinar, és com si visqués en un món teòric, el meu pitjor malson, la dictadura de la pantalla enfront de la llibertat de l’oxigen.
Per als que hem estat educats en pensar críticament, aquesta crisi del coronavirus és el paradigma del qüestionament i del dubte. Per als que treballem en salut al voltant del planeta, es tracta de l’essència de la contradicció: he vist tanta mort evitable, que ara que es tanquen països, no deixo de sentir-me qüestionat com humà i preguntar-me, què ha passat ara perquè es paralitzi el món?
En la gran de majoria de països en què he viscut treballant en projectes de salut pública (Angola, El Salvador, Moçambic …) la població mor en gran mesura de malalties contagioses: la SIDA, la TB, la malària, el dengue, el Zika, el Chagas, el còlera i altres malalties diarreiques i respiratòries que no han tingut ni tan sols la fortuna de ser batejades. Els programes de salut pública s’han esforçat durant dècades en controlar-les, evitar-les, minimitzar-les, però sempre han estat les filles bastardes de la política, aquelles als quals se’ls reconeix tard, queden fora del testament, se’ls dóna almoina i no se’ls considera mai de la família. Aquestes malalties han campat i campen al seu aire, creuant fronteres, totes menys una: la que fins ara dividia als pobres dels rics.
Aquestes malalties han campat i campen al seu aire, creuant fronteres, totes menys una: la que fins ara dividia als pobres dels rics.
El món modern desenvolupat se sentia territori lliure de contagi. Aquí hem mort, a milions, d’altres coses. I el més estrany, ho fem conscients, no sé si fins i tot diria amb certa xuleria i amb totes les dades a la nostra disposició per evitar-ho: ens matem fumant, ens matem fent running en avingudes carregades de metalls pesants, ens matem menjant escombraries, ens matem drogant-nos, ens matem de mil càncers provocats per la nostra pròpia societat, fabricant asbest, etc.
Ara, en l’època de l’seguiment a temps real de tot, en l’època dels “realities”, li hem posat el cascavell a un virus. Ho hem georeferenciat, li hem donat un nom, ho hem caracteritzat, el seguim per tot el planeta, sabem cap a on es dirigeix, com es comporta, com mata, a qui mata, ens esforcem a aconseguir una vacuna, estudiem com viurà a diferents temperatures … el covid-19 s’ha convertit en l’arquetip de la mort, la població occidental ja té un enemic comú, es realitza un acte de fe, es creu en la seva existència i per poder detenir-tot està justificat.
Vam cometre el més dèspota dels errors, denigrar a aquells que ens donen vida, a aquelles que ens salven la vida.
Els morts són reals. Les dades són reals. També és real l’esforç sobre humà dels que estan intentant i aconsegueixen salvar vides. La veritat és que, fins fa un parell de setmanes, poca gent se’n recordava d’ells si no era per retallar-los el salari. És més, i crec no equivocar-me, se’ls considerava alguna cosa “losers”, funcionaris mal pagats, l’antítesi del model del que hauria de ser el triomfador, l’emprenedor, l’ésser humà de la s. XXI. En això els va convertir aquest sistema egoista i individualitzador. Vam cometre el més dèspota dels errors, denigrar aquells que ens donen vida, a aquelles que ens salven la vida. En l’era postmoderna, a la dictadura de la tecnologia, eren les màquines les que ens anaven a curar. Qui deia amb orgull, jo vull ser infermera? Era preferible ser “gamer”, “influencer”, “youtuber” …
En l’última dècada he tingut la fortuna de conèixer a treballadors i treballadores de salut al voltant del planeta. Els he vist creuar l’Amazones per fer tests de malària, enmig de la sabana atenent parts en condicions precàries, i també aquí, a Sabadell (Barcelona) sense donar l’abast en passadissos atestats a altes hores de la nit. Els he vist al desert sahrauí fabricant medicaments, els he vist a Burkina atenent a pacients en centres de salut que no serien considerats ni un excusat en altres llocs del planeta. Tots i totes tenien una lluentor en la seva mirada, un orgull que no dona els diners, ni l’estatus, ni el passaport, ni el cognom. És l’orgull de saber fer alguna cosa que salva vides.
Aquests treballadors i aquestes treballadores tenen un enemic comú. No és el coronavirus, ni altres virus que vindran. L’enemic que tenen és el nostre oblit, la nostra amnèsia. Ara que els presidents i polítics de torn els criden herois, els mateixos que han retallat la inversió en sanitat aquí i arreu del món, els mateixos que fomenten els serveis privats només a l’abast dels rics, no podem permetre que en dos mesos caiguin de nou en l’oblit.
Arribarà el moment de prendre decisions, de votar, d’anar a manifestacions, d’haver de triar si pagar una mútua o no. Arribarà el moment d’escoltar de nou en els mitjans que la sanitat pública no és sostenible, i el pitjor, de escoltar-lo en la sobretaula familiar o a la barra de qualsevol bar. Arribarà el moment en què ens adonem que potser cal fer cassolades, crits de joia, palmes als balcons per agrair a aquella infermera (diguem-li Soraya, ja que existeix i segueix a peu del canó) que treballa a la frontera entre Moçambic i Tanzània per donar salut al seu poble. Doncs el seu poble, som tots i totes, igual que el nostre és el seu, i a la fi i al el cap està lluitant per nosaltres, igual que els nostres sanitaris avui dia lluiten per contenir aquest virus, i amb la seva lluita salvaran a centenars de milers de persones a tot el planeta.
Arribarà el moment en què ens despullem d’una vegada per totes de les nostres fronteres mentals i el nostre etnocentrisme i per fi entenguem que això és el que és ser humà, lluitar per estar sans, per viure en un món sa. I arribarà el moment, i espero que no sigui molt tard, en què per fi, posem límits als vampirs que fiquen les seves brutes mans en els nostres sistemes de salut i construïm unes lleis planetàries que blindin aquest regal que tenim com a humans, el do de curar-nos els uns als altres sense demanar diners a canvi. Sí, això és el més diví que tenim, i sens dubte el més diabòlic, posar-li preu a la vida.
Iván Zahínos
Coordinador de Relacions Internacionals
medicusmundi mediterrània
