Una de les meves fantasies recurrents és que vaig caminant per una ciutat imaginària en la qual sóc jo qui decideix els barris, els monuments, els carrers, els idiomes, el clima, els amics que vull visitar… Aquesta ciutat imaginària és la suma de mil racons d’altres ciutats reals. En realitat no creo res, tan sols construeixo un caleidoscopi amb els records i vivències de llocs com Sarajevo, Barcelona, Maputo, Quito, La Paz, San Salvador, Lima, Luanda, Cape Town…Vaig caminant per Ferhadjia a Sarajevo. Giro a la dreta i estic enfront d’un immens parc banyat pel Mare de Déu de la amazonia Boliviana. M’endinso en la seva verdor i surto a la Plaça de la Independència de Quito. Quan travesso la immensa Plaça albiro la cantonada entre la 24 de Julho i la Julius Nyerere a Maputo i el seu remolí d’aire constant, els venedors de cajú. Després agafo un telefèric Paceño per a pujar més alt…és un viatge infinit, a la meva ciutat imaginària tot és amable, plena de gent coneguda als quals puc veure amb tan sols desitjar-ho.

Ciutats imaginàries – Dibuix de Tristan Pauli

Diuen els psicòlegs que el confinament aguditza les pors i pot treure el pitjor de nosaltres. Jo em refugio a la meva ciutat imaginària quan s’estrenyen les parets, falta l’oxigen i sobren les pantalles. A mesura que passen els dies, aquesta fantasia es va aguditzant. Vaig perfeccionant la meva ciutat imaginaria: afegeixo olors, lluentors, sabors, nivells d’oxigen… Puc estar hores en aquest viatge buscant en la meva agenda neuronal les veus de les persones que viuen en aquests racons, i que com jo en aquests moments, estan tancats a les seves cases, preguntant-se una infinitat de qüestions. I a estones sento que aquest confinament de gairebé la meitat de la població del planeta fa que la meva ciutat imaginària sigui més real. Crec que altres persones, aquelles a les quals estimo, estan també en els seus viatges mentals, també somiant que amb un sol espetec poden veure’s a si mateixes en qualsevol lloc del planeta…Sento que estic més prop de tots vosaltres, ara que a tots ens ha tocat viure una mateixa realitat. Tanco els ulls…i veig a Jasmina

Allà surt Catalina amb la seva mare a prendre un cafè al porxo de casa seva en la bella Loja, l’Equador. Sent que la pau d’aquest entorn rural és l’antítesi del bombardeig de notícies catastròfiques. Mira al capdavant, les immenses prades, les cases del seu entorn que tant li diuen com viu la gent. La vida ens va donar la volta, pensa, és el propi planeta el que ens ha imposat aquesta pausa, indefinida, incerta, estranya. Els morts que anuncien els diaris li estarrufen la pell, no hi ha davanteres, edats, ètnies, classes socials…encara que a l’Equador, com en tota Amèrica Llatina, la desigualtat es portarà primer als més pobres, als quals no podran aguantar una quarantena que, simplement, els deixarà sense menjar a la taula. Aquest Estat a mitg cuinar deixa de banda a molta gent. Fa unes setmanes es continuaven prenent mesures per a desfer-se dels treballadors públics, molts d’ells de salut, que s’havien incorporat a l’Estat en els últims anys.

Els consells i tractes amb l’FMI i el BM van arribar en el pitjor dels moments, i a l’Equador hi havia sentits àvids d’escoltar-los després d’anys de recolzaments a les estructures financeres que han afermat la globalització neoliberal. Les ciutats han respost, pensa Cata, en la mesura que sigui possible. Fa segles que les ciutats no lluiten entre si. Els estats no han parat de fer-ho. L’humà és a les ciutats, en les meves veïnes. Enraona i enraona amb la seva mare, somien que aquest sigui la fi d’un món i que el que vingui sigui menys ostentós, més senzill, conscient. Recorden altres crisis que van assolar el seu país, el “Firat Bancari” i la migració massiva de centenars de milers d’equatorians. Allò semblava la fi del món, però igual, va ser el final d’un món, el principi d’un altre.

Surto pel darrera del pati de la casa de camp de Loja, i vaig caminant per l’avinguda Beni Mamoré de Riberalta. Encara aconsegueixo trobar fragments de l’estàtua d’Hugo Chávez escampats per arreu. El passat 20 d’octubre alguns habitants la van tirar a baix, al mateix temps que es van ensorrar 13 anys de govern d’Evo Morales. Més d’una dècada del progrés social més significatiu en un dels fills pobres d’Amèrica Llatina, Bolívia, van desaparèixer en tan sols unes hores.

En una calor asfixiant María Angélica i la seva filla Ambre es refugien a casa seva. Malgrat ser veneçolana,  María Angélica se sent 100% riberalteña. Ha trepitjat cada barri de la ciutat amazònica. Recorda les enquestes que van fer, casa per casa, per a saber com vivia la gent, com eren les seves residències, quantes embarassades, quants ancians, i com això marcava la salut del seu poble. Que útil seria aquesta informació si el govern volgués pal·liar el mal en els més pobres! María Angélica té Riberalta mapeada al seu cap. No per a de fer números mentals i estima que més del 70% de la població viu del treball informal. El que guanya aquest dia, és el que menja aquest dia: mototaxis, manufactureres de nou del Brasil, treballadores de la llar… El poble està passant fam i ja comencen, després de 10 dies de mesures, a sorgir protestes de carrer…i ens queden 15 dies més com a mínim. Llegeix les notícies d’Europa. A Bolívia el confinament és encara més estricte. Segons el teu número de document d’identitat, et toca sortir tan sols 1 dia per setmana per a fer compres. Penes de presó de 8 anys per trencar el confinament. Es debat entre la falta de llibertat i la consciència absoluta de conèixer un sistema de salut feble que no podria aguantar un devessall de casos. Sent por.

La falta d’humanitat s’evidencia en casos reals: morts que no poden ser incinerats per falta de diners dels seus familiars, cadàvers als quals no s’aconsegueix donar pau…. Llegeix la premsa, veu la TV en companyia de la seva filla i la seva mare. Conviuen tres generacions que en aquests temps de tancament parlen de les seves vides, del seu passat, dels seus temors i il·lusions. Sap que aquest és un regal que mai oblidarà. Mira a la seva filla jugant a nines i dient-li a aquests trossos de plàstic inanimat que han de rentar-se les mans abans de jugar a les cuinetes. María Angélica, que coneix com malalties parasitàries maten a milers de nens i nenes a la seva regió, somia que aquesta crisi pugui canviar hàbits que salvin vides.

Un últim passeig. Trepitjo carrers de terra vermella amazònica i continuo cap els afores del meu Babel, cap a les platges de Xai-Xai a Moçambic. A vista d’ocell tan sols veig el càlid caos d’una ciutat de província Africana. Quan entro a la casa, trobo a Violeta i la seva família, i a un convidat que va arribar per a quedar-se, la por.

Violeta sap que s’ha criat en un país que a penes té 45 anys. L’estat avui dia és un miratge del que va intentar ser. Només han quedat els símbols, banderes, himnes, discursos que parlen del poble i una economia salvatge que oblida a la majoria. La seva ment crítica no para de qüestionar-se tot el que ve de la mà d’aquest virus. És africana, i sap com la malaltia mata de manera desigual i com de la mà de la malaltia ve també el negoci i l’exclusió sanitària. Llegeix notícies de clíniques privades de Maputo que anuncien internaments per a tractar el virus per un valor de 2.500 Euros. En un país en el qual la majoria de la població viu amb menys d’1 dòlar al dia, només les elits podran sobreviure. No entén com a Moçambic es pretenen prendre les mateixes mesures que en alguns països Europeus. El virus és el mateix, les realitats no ho són. Camina en el seu menjador a dalt i a baix mentre observa al seu fill i es pregunta cada vegada que escolta el “fiquem em casa”, a quina casa es refereixen? Milers de persones viuen al carrer, i en altres casos, les seves cases no són més que un sostre de xapa sota el qual conviuen famílies de set o vuit membres, centenars de milers de persones que treballen al carrer i que el que avui guanyen, és el seu pa.

Sent por que arribin acomiadaments, altercats, caos social, en definitiva més morts. Els últims dies anant al treball va escoltar als carrers que la malaltia l’envia el diable, o potser Déu. Se senten remeis miraculosos per a curar-se del nou virus: barrejar aigua amb cabells que han estat conservats entre pàgines de la Bíblia. La desesperació no té límits. Té un somni recurrent: ara que no poden anar a països estrangers, fantasia que les classes riques de Moçambic facin servir el sistema de salut públic perquè d’una vegada per sempre sentin el que és ser del poble. I, per què no somiar que sigui així en el futur?, aquest seria el millor indicador de què realment hem construït un sistema per a totes i tots.

Vaig caminant per la platja de Xai-Xai i veig al fons la Barceloneta. Uns metres més i estic a casa. M’arriben sons de casseroles, crits, xiulades, aplaudiments. Se m’humitegen els ulls. Em sumo a l’ovació. Que mai s’acabi aquest reconeixement als quals ens cuiden. Obro els ulls.

Aquest quadern ha estat possible gràcies a les reflexions de Jasmina Mujezinović (Sarajevo, Bòsnia i Hercegovina), Catalina Arrobo (Loja, l’Equador), María Angélica Rojas (Riberalta, Bolívia) i Violeta Bila (Xai-Xai, Moçambic). Hvala, Gràcies, Obrigado amigues i continuïn lluitant per un món millor allà on estiguin. Espero poder compartir cara a cara amb vosaltres aviat.

Iván Zahínos
Coordinador de Relacions Internacionals
medicusmundi mediterrània