La Borka[i] té un anglès marcat per una excel·lent pronunciació que li facilita el seu idioma format per 35 fonemes. Em parla des de casa seva a Sarajevo. Veig el fons de la imatge lloms de llibres de Plató i altres filòsofs. Quan parla sobre el que pot aconseguir el periodisme per a transformar la societat li brillen els ulls. En això estem treballant, en un periodisme al servei de la gent, ètic, responsable, informatiu. Un periodisme obert als problemes de la societat, un periodisme que lluita contra les desigualtats. Això també és salut pública i, de fet, n’és un aspecte molt important, ja que com veiem avui en dia els mitjans tenen un paper determinant en la informació que arriba a la gent, diria més, en com es comporta la població i, fins i tot, en com sent la població.

Per un moment, se m’eriça la pell al sentir que sóc part d’aquesta lluita, per molt llunyana que em sembli en aquests moments. Lluito cada dia per sentir, ni que sigui uns segons, emoció, connexió, realitat. Escolto atentament i, de vegades, tinc la sensació que em parla d’una època en extinció, d’un món que ja no tornarà a existir. El món en què visc ara, des de fa mesos, anys diria, es caracteritza per tot el contrari: la consciència cada cop més justificada d’estar immers en un magma de desinformació.

[i] Borka Rudić és la Secretària General de l’Associació de Periodistes de BiH, contrapart de medicusmundi mediterrània a Sarajevo, entitat amb la que s’executen projectes que tenen per objectiu posar el periodisme al servei de les grans causes de la humanitat com, per exemple, la lluita per la igualtat, l’equitat i l’eradicació de la violència contra les dones.

En realitat, manipular la informació és una vella història que les noves tecnologies han impulsat fins a cotes inimaginables. Diuen que el primer tuit de la història va ser emès el 21 de març de 2006 per Jack Dorsey, cofundador de l’empresa que va inventar el microbloging. Però indagant i retrocedint uns quants segles més, descobreixo que la tècnica d’enviar micro missatges a la població i, a més, fer-ho amb una intenció manipuladora és molt més antiga: l’any 44 a.C., Octavi va encunyar una sèrie de monedes amb missatges difamatoris amb per tal de calumniar la reputació de l’emperador Marc Antoni que van contribuir al fet que, el primer, s’erigís finalment com a nou emperador de Roma. En les últimes dècades, em sembla que estic submergit en un mar de monedes gravades amb informació que no representa el món.

La pandèmia i les seves conseqüències de manca de mobilitat han consolidat en qüestió de mesos el teletreball. Hores i hores al mateix espai, la majoria de les quals les passem davant d’una pantalla, ja sigui d’ordinador, de Tablet, de mòbil o de TV. En aquests moments, som l’aliment perfecte, la presa antigament cobejada i que avui en dia es rendeix sense resistència. Ara ens oferim a pit descobert, fins i tot amb certa ànsia, sense qüestionar-nos res davant del que “realment” està passant al món. Volem més informació per creure que podem tenir una opinió a llançar en una de les videotrucades que fem i sentir que tenim alguna cosa a dir en aquesta infinita orgia de desconeixement. En realitat, cada vegada vivim menys en la realitat de la qual parlem. A mesura que ens quedem més quiets, a mesura que tinguem menys experiències en primera persona, voldrem fagocitar més informació. La pregunta és, quin tipus d’informació? I potser també, quin nivell d’atenció posem a aquesta informació per a tenir una aproximació crítica?, amb què podem contrastar-la?

Ja l’any 2012 Han[1] alertava de les conseqüències del multitasking, de fer moltes coses alhora, sense aprofundir en cap. Ell ho atribueix a un augment en la càrrega de treball i la necessitat d’administrar el temps i l’atenció d’una forma diferent en l’era de l’home tardomodern. A això se li suma la nova era de la informació, o la desinformació, en la qual centenars de milers d’inputs ens arriben en cada segon, via e-mail, via web, via WhatsApp, via Twitter, via Instagram, etc. Han alerta que “els recents desenvolupaments socials i el canvi d’estructura de l’atenció provoquen que la societat humana s’acosti cada vegada més al salvatgisme“. Definien Han i altres pensadors que el començament del segle XXI, almenys en el mal anomenat món desenvolupat, era una època marcada per un perfil patològic neuronal. Aquest perfil epidemiològic inclou malalties com “la depressió, el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH), el trastorn límit de la personalitat (TLP) o la síndrome de desgast ocupacional (SDO)”. Alguns pensen que Han va errar al no predir que entraríem en una època vírica. Bé, ser filòsof no és ser endeví. Al meu entendre Han no s’equivocava. Aquesta època vírica que estem vivint, no només està tenint un impacte en la salut física de les persones i en provocar morts, en realitat la meva sensació és que el perfil patològic neuronal social està cada cop més afectat. Les societats asiàtiques (especialment Japó, Corea del Sud, i algunes regions de la Xina), distingides per un ús de la tecnologia clarament superior a la resta del món, han desenvolupat patologies com l’antropofòbia, caracteritzada per la por a les relacions interpersonals, por patològica a les persones o a la companyia humana. Algunes persones, per a “sobreviure” sense realment superar aquesta fòbia, trien usar exclusivament mitjans de comunicació electrònica per a “informar-se” i així evitar el contacte social.

[1] La sociedad del cansancio. Byung-Chul Han. 2012

La Borka repeteix al llarg de la nostra trobada telemàtica la paraula frustració. No hi ha manera de saber què està passant realment, quin impacte tenen les nostres accions, em diu en repetides ocasions. M’hi sento plenament identificat. La sensació de llunyania és aclaparadora. Angoixa pensar que aquest model de treballar, diria més de viure, anirà substituint de forma progressiva la nostra passada manera de viure. Suposo que és quelcom evident en tots els sectors, però en el meu, el de la “cooperació”, aquesta pantalla a través de la qual llegeixo, escric i explico se sent com una gruixuda capa de gel que congela lentament la fraternitat.

Recordo quan vaig trepitjar els Balcans per primera vegada fa més de 22 anys. M’havia impregnat d’informació via llibres i mitjans de comunicació. La realitat del que hi vaig veure no s’assemblava gaire al que havia llegit. Allí van créixer les arrels del que avui és la nostra cooperació a Sarajevo. Amistats, lluites conjuntes, somnis amb homes i dones d’aquelles terres que van ser la llavor del que avui som i fem.  Amb el temps va passar el mateix a Angola, a Moçambic, a Burkina, al Sàhara … Quan tornava d’algun d’aquests destins i parlava amb gent d’aquí descobria que se sabia ben poc d’aquestes realitats, i moltes vegades, el que se sabia no es corresponia amb el que jo havia pogut veure. No us atemoreix pensar que replicarem com lloros el que arribi a les nostres pantalles sense poder tocar, olorar, sentir, suar, tremolar, témer o gaudir? Avui en dia ens sentim lliures sense sentir que, previ a la nostra reflexió, ja hem rebut milers de notícies i inputs que ens han condicionat i fan canviar el nostre comportament. La nostra opinió no es basa en el que vivim. Sense enfadar-nos ni qüestionar, seduïts per una tecnologia que juga amb la nostra psique, ens creiem lliures en una dictadura de bits.

Lamento les oportunitats perdudes fins al moment. Penso que, en realitat, sense adonar-nos-en, els que hem treballat en aquest sector de la “cooperació” hem estat uns privilegiats per poder veure en primera persona aquest món que ara sembla tan llunyà. Penso en com, moltes vegades, ens enfoquem de forma errònia a explicar el que fèiem als finançadors i a un públic, moltes vegades socis, amb una marcada absència de crítica i realisme. També penso en com els mitjans de comunicació massius ens han ignorat, o bé han contribuït a expandir aquesta visió naïf de la “cooperació”. Ara que sento tan llunyanes les terres que em van educar, m’entristeix profundament no haver assumit el paper que em corresponia i haver posat al paper tot el que veia per, d’alguna manera, contribuir a contrarestar la desinformació que ens engoleix.

Imagino com seria acabar la reunió amb la Borka i la Milica a Sarajevo. Hi hauria un cafè pel mig i unes sirnicas. En aquests minuts em parlarien de la seva família, dels seus somnis, de les seves vides. En aquests minuts, amb aquesta aroma, amb aquesta llum, amb aquesta música de fons es crearia un vincle que faria que jo mai deixés caure un projecte conjunt. No és a la reunió on es crea aquest vincle, és a l’abraçada, al somriure, a la mirada als ulls amb tan sols aire entre nosaltres. Vaig començar a escriure aquests quaderns per explicar amb altres paraules el que fem, el que veig, el que sento, el bo i el dolent, els dubtes i els somnis, les pors i les il·lusions. En aquest confesso que aquesta connexió amb les persones ha estat el motor de desenes de programes i projectes, de centenars de milers d’euros posats al servei del dret a la salut.

Ningú sap del cert com serà el futur. Per a mi, els que hem trepitjat altres latituds, i tant de bo que les seguim trepitjant, tenim una responsabilitat: la de donar a llum línies, històries i vivències que ens transportin a un altre lloc. Ara més que mai, hem d’explicar, sense limitacions de caràcters i sense ser esclaus del que és fugaç, no només el que fem, sinó el que veiem. Potser en aquesta època d’aïllament, les organitzacions de la societat civil som com aquells veritables periodistes, els corresponsals que poden aportar una mica de llum i contribuir a ser una mica més lliures.

Iván Zahínos
Coordinador de Relacions Internacionals
medicusmundi mediterrània

Traduït al català per Estel Peix