L’any 1963, quan medicusmundi encara es deia “Ajuda mèdica missional” (nom que canviaria ràpidament per l’actual en unir-se a Medicus Mundi Internacional) es van recollir fons i es va comprar un Land Rover per a l’Hospital de la Missió de Logbikoy, al Camerun, que portaven un grup de catalans d’Agermanament. Aquesta seria la primera acció oficial de medicusmundi, el primer “projecte”.

Uns anys més tard, el 1966, la creació de l’Hospital de Ngovayang, a la mateixa zona, va esdevenir el “primer objectiu nacional” de medicusmundi a tot Espanya, i només un any més tard, amb la col·laboració d’Agermanament, estava en funcionament un hospital amb 40 llits, laboratori, maternitat i personal format per atendre els pacients, molts d’ells pigmeus, exclosos fins aleshores dels serveis sanitaris.

El Dr. Salvador Cortadellas, un dels fundadors de medicusmundi, va ser també un dels precursors de l’hospital, en el que la seva filla, la doctora Maria Antònia Cortadellas, hi treballaria una bona temporada, junt a les infermeres Ramona Armengol, Pepa Selma, Mercè Tena i Marta Sellarés i el Dr. Fernando Asuero, entre d’altres, tal i com ens va explicar la Maria Antònia el passat mes de juny, en les celebracions del 50è aniversari de medicusmundi, recordant emotives anècdotes viscudes en aquelles terres, que marcarien l’esdevenir de la seva família i el de medicusmundi.

Els passats Nadals, la Maria Antònia, la Tònia pels amics, va tornar al Camerun, aquesta vegada acompanyada per la família, amb els fills i nets, per visitar l’hospital i els amics d’aquelles contrades, de ben segur protagonistes de moltes vetllades familiars al llarg d’aquests anys. En aquestes línies ella i el seu marit Tomeu ens expliquen com van viure tots plegats un viatge tan especial.

VIATGE FAMILIAR AL CAMERUN

Els quinze dies d’estada el Camerun amb la família han estat molt interessants per a tots. Pels quatre nets ( de 9 a 5 anys) ha estat un univers ben nou encarat a l’inici amb respecte i prudència, però molt aviat transformat en l’alegria de compartir jocs i rialles amb els de la seva edat i també amb els adults, molts d’ells amics dels avis. Les estones de jugar, de ballar, d’observar els petits ximpanzés lliures, de veure els grans arbres, flors de formes peculiars, estels tan a prop i tan grans, les muntanyes, el ferrer forjant unes anelles, comprendre com creixen les ananas (pinyes) i poder-les collir, assaborir menjars diferents i adoptant ràpidament el plàtan fregit, els cacauets, el nyam amb salsa i sobretot les gambes de Kribi! Han trobat un xic massa llargs els desplaçaments calorosos, els hi han sobrat els mosquits i alguna nit incòmoda.

Pels fills interessant descoberta dels llocs del sud Camerun on varen treballar els seus pares junt amb els amics d’Agermanament: Duala i Yaundé que avui són immenses ciutats caòtiques i sorolloses, Kribi arran de mar amb les seves platges relaxants, Ngovayang força ben conservat, amb la seva gent, els pigmeus, els malalts, els amics cantant i ballant durant la missa del dia de Nadal, l’escola de sords a Eseka i en Joan Hibog, el projecte A MÀ a Botmakak, l’equip d’ASAFRO dinant a casa el Charles Kooh…Amb un tren molt sorollós arribarem a un altre tros del país, un altre panorama que descobrirem tots junts guiats per l’Abdul, un jove molt simpàtic, organitzat, atent, responsable i amb molt bon contacte amb la gent dels pobles que varem visitar (mafàs, dowayos, dupá, mbororo, fulbes…). L’impacte del viatge els demana un temps de reflexió i el compromís s’anirà precisant amb el temps.

Per nosaltres, pares i avis de la colla, ha estat un viatge diferent. Malgrat que molts dels llocs visitats ja ens eren familiars, la diferència ha estat el fet d’anar acompanyats dels nostres descendents. La gent agraïa que els haguéssim fet venir per visitar-los i així fer-los conèixer qui eren i com i on vivien.

Visitar la regió de Poli amb fills i nets, un espai que no coneixíem, va ser molt enriquidor, els seus comentaris i les seves preguntes enriquien la descoberta. Veure viure feliços els dupá a la muntanya, només amb el que el mínim essencial, és un seriós mirall que fa veure com nosaltres ens compliquem la vida carregats de tantes coses. Un bon tema i un bon lloc per començar un nou any! Hem tornat molt contents de com s’ha materialitzat, amb la col·laboració de tots, aquest viatge familiar que varem un dia somniar de fer.

SOKO ! SOKO ! SOKO! *

Tònia i Tomeu

22 desembre 2013- 5 gener 2014

* vol dir gràcies a casa dels dupa, poble animista resident a les muntanyes de Vokre, on viuen de manera molt tradicional.