Els mitjans de comunicació de tot el planeta, i l’Organització Mundial de la Salut (OMS), han inundat el començament de 2016 amb una nova paraula: Zika. Poc més podríem afegir a la informació que ja es ve donant d’aquest virus, no tan nou (es coneix des de 1947), i el seu impacte, encara no confirmat amb evidències, en l’augment de trastorns neurològics i malformacions congènites detectades en països com el Brasil. Ja sabem que l’OMS ha declarat una emergència de salut pública d’importància internacional, i això ha generat una gran alarma social i la seva consegüent cobertura mediàtica.
Però les evidències són encara incipients i no contrastades, la gravetat del virus és més aviat baixa: tot just es manifesta en el 20% dels portadors i la seva mortaldat és nul·la, i el risc per a altres zones del planeta és reduït. Davant l’alarma social generada sorgeixen tota mena de teories, com ara una nova conspiració dels poders financers o que la microcefàlia tingués més relació amb els pesticides usats en l’agroindústria.
A l’espera de comptar amb major evidència científica que tregui a la llum resultats i no hipòtesis, aquesta nova declaració de l’OMS pensem que deixa almenys dos grans conclusions que són les que realment s’han d’analitzar des dels mitjans de comunicació i sobretot per part dels líders polítics, especialment els vinculats amb les polítiques de salut.
La salut és una qüestió global, i per tant les solucions polítiques a problemes de salut han de ser globals.
La primera d’elles és que la salut és una qüestió global, i per tant les solucions polítiques a problemes de salut han de ser globals. L’aparició del virus sembla sorgir a l’Àfrica, rebrota en el pacífic, va arribar a Amèrica Llatina per Brasil el maig de 2015 afectant, a finals de gener de 2016, a 26 països, el que l’ha convertit en una notícia d’abast mundial. És per tant una realitat que vivim en un món global, on els moviments de persones i mercaderies són il·limitats, i per tant els riscos de salut no són ni nacionals ni regionals, sinó internacionals i globals. Per això, l’abordatge de les seves solucions passa per una resposta global que enforteixi les institucions internacionals rectores de la salut, amb l’OMS al capdavant, i que, més enllà de reforçar els sistemes de salut nacionals, es col·labori en l’enfortiment de les estructures de salut dels països menys desenvolupats. Com es demostra any a any en els informes de “La salut en la cooperació al desenvolupament“, des que va començar la crisi la dècada passada, la cooperació espanyola en matèria de salut ha disminuït a nivells lamentables. Fins i tot a nivell mundial, els escassos increments de cooperació en salut s’han focalitzat principalment en la lluita contra malalties individuals, mitjançant programes verticals, i no al reforç dels sistemes locals de salut, que es veuen limitats o fragmentats per fer front als problemes de salut de manera integral.
Unit a això, la segona conclusió seria que, a falta de tractament (sembla que no hi haurà ni vacunes ni tractament disponibles en un curt-mig termini), qualsevol acció eficient enfront del virus Zika passa per estratègies de prevenció de riscos i promoció d’entorns segurs, és a dir, per més i millor Atenció Primària en Salut (APS), amb un abordatge integral dels seus determinants (com ara pobresa, gènere, medi ambient…). La promoció i la prevenció han vingut sent relegats a accions secundàries, a favor de la curació i la rehabilitació, tot i que “no hi ha tractament més gran que evitar la malaltia”. En una malaltia transmesa per vectors la millor solució és la prevenció dels mateixos, promovent el seu control des dels sistemes públics de salut en els espais locals. La resposta per tant no hauria d’anar orientada a generar nous programes d’intervenció vertical sinó a enfortir, en els països afectats, els primers nivells dels serveis públics de salut. Però també és important en aquesta resposta comptar amb la participació de la població, ja que sens dubte és aquesta l’estratègia més eficaç per modificar estils i condicions de vida de les persones en la lluita contra el mosquit. Factors clau per acabar amb la pandèmia seran la promoció d’hàbits saludables, la prevenció de riscos, la participació social, l’educació en salut, un sistema vàlid de vigilància epidemiològica i un enfortiment de les capacitats tècniques per al diagnòstic.
medicusmundi treballa des de fa més de 45 anys a Amèrica Llatina per garantir el dret a la salut de totes les persones, especialment les més vulnerables o excloses de la prestació de serveis. És sobre aquestes persones sobre les que major incidència està tenint el virus Zika i les seves suposades conseqüències. Al llarg de l’última dècada Medicus Mundi ha centrat el seu treball a Guatemala, Equador, El Salvador, Bolívia i Perú en transformar els sistemes públics de salut per afavorir una APS efectiva i eficient. Pensem que aquesta estratègia, reconeguda i guardonada per diferents institucions, ha de ser un pilar en les accions que es duguin a terme dins de l’emergència de salut pública impulsada des de l’OMS. medicusmundi col·labora amb els sistemes públics en aquests cinc països perquè, en l’àmbit local, els actors en salut treballin amb la població per al disseny i posada en marxa d’accions promotores d’entorns saludables, com ara espais lliures de vectors (mosquit), al mateix temps que facilita el treball de diagnòstic i la vigilància epidemiològica amb equips multidisciplinaris que realitzen accions fora de les estructures de salut per al control de riscos de les famílies i les comunitats. En aquests països ja hi ha presència de la pandèmia, amb els primers moviments de les autoritats sanitàries.
Aquesta nova emergència de salut pública d’importància internacional deixa en evidència la manca d’una estratègia mundial de salut global basada en el reforç dels sistemes públics amb més i millor Atenció Primària en Salut.
Cal destacar que l’impacte més negatiu d’aquesta pandèmia recauria en les dones i els nadons que es puguin veure afectats, en néixer, per una microcefàlia congènita d’efectes adversos. Un cop més les persones més vulnerables poden ser les més afectades per aquest problema de salut pública, sobretot en països amb uns drets sexuals i reproductius limitats, tant per l’accés a recursos com per lleis restrictives.
En conclusió, aquesta nova emergència de salut pública d’importància internacional, com ho va ser la de l’ebola (o podrien haver-ho estat altres més desconegudes com la del chikungunya) deixen en evidència la manca d’una estratègia mundial de salut global basada en el reforç dels sistemes públics amb més i millor Atenció Primària en Salut, la qual hauria de permetre als sistemes sanitaris locals fer front a tots els problemes de salut de la seva població, amb un enfocament sistèmic, integral i integrador. No ens conformem amb “matar mosquits a canonades”, impulsem una estratègia eficaç perquè la salut sigui un dret a l’abast de totes les persones.
Ignacio Sánchez Monroy
medicusmundi
Fotografia: Willy San Miguel
