Problemes com el canvi climàtic, el pic del petroli o els milers de morts prematures degudes a la contaminació de l’aire de les ciutats estan accelerant els plans per descarbonitzar l’economia europea en tots els àmbits, i el transport en particular. La Unió Europea es planteja com a objectiu reduir els vehicles amb combustió interna a la meitat l’any 2030 i eliminar-los progressivament de les ciutats el 2050, tot substituint-los per cotxes elèctrics. A nivell local, l’Ajuntament de Barcelona ha desenvolupat l’Estratègia de mobilitat elèctrica, la qual preveu una flota municipal 100 % elèctrica el 2030, mentre que la flota de transport públic i taxis ho farà el 2040.
Però, malgrat aquesta voluntat de les polítiques actuals per afavorir una transició verda, bona part de les matèries primeres necessàries en la fabricació dels vehicles elèctrics, especialment les bateries, provenen de països empobrits amb forts conflictes socioambientals derivats de la creixent demanda d’aquests recursos. Què representa, doncs, l’aposta pel vehicle elèctric en termes d’impactes en països tercers? Com pot contribuir l’administració pública a disminuir els riscos de vulneracions de drets laborals, socials i ambientals en aquestes cadenes de subministrament mitjançant els seus processos de compra?
Medicus Mundi Mediterrània presenta l’informe Minerals crítics en conflicte i alternatives per la justícia global des de la compra pública: el cas del vehicle elèctric, elaborat per Raúl Velasco-Fernández, investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB, i Alfons Pérez, de l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG), amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona.
L’informe recull informació sobre els potencials problemes de l’expansió massiva del vehicle elèctric i estudia formes de minimitzar-los des de les administracions públiques. En primer lloc, s’examinen els riscos i impactes socioambientals dels minerals crítics en conflicte més rellevants associats a la fabricació de vehicles elèctrics: el liti, el níquel, el cobalt, el grafit, el manganès i les terres rares. En una segona part, es discuteixen alternatives més enllà de la tecnologia i s’investiga com es poden abordar els problemes exposats des de les institucions, fent èmfasi particularment en la compra pública i en la consulta preliminar al mercat com a eina per dialogar i incidir en les empreses proveïdores. En aquest sentit, s’han dut a terme una sèrie de tallers amb ONG i moviments socials, personal d’administracions públiques i sindicats per estudiar diferents visions, estratègies i dificultats, així com per explorar noves pràctiques socials, més enllà de la compra pública responsable, des d’una mirada de canvi de model.
