En la última reunió de l’Assemblea Nacional de medicusmundi, celebrada a Terol el passat 21 de juny, el president de l’organització, el doctor Enrique Revilla, va fer pública la seva decisió de cessar en l’exercici del càrrec, sense perjudici de la seva ferma intenció de seguir vinculat al projecte i prestar-li tot el seu suport com un voluntari més.

En aquest mateix acte, l’Assemblea va designar a Eduardo García Langarica com a nou president de l’ONG. Eduardo és metge, titular d’Atenció Primària a la localitat de Salvatierra/Agurain, i es va incorporar a medicusmundi Àlaba en 1992, on va participar en la formació de la Federació d’Associacions Medicus Mundi Espanya.

Volem compartir amb tots vosaltres la seva primera entrevista com a president de medicusmundi:

Des de quan estàs vinculat a medicusmundi?

Em vaig incorporar a medicusmundi Àlaba el 1992. Sempre he estat a la comissió de Sensibilització i Educació per al Desenvolupament, a més de formar part de la Junta de l’associació i l’he presidida en dos “mandats”. També he estat a la Junta de Govern de la Coordinadora d’Euskadi en dues ocasions, en el primer Consell de Cooperació d’Euskadi i ara represento al consell de cooperació de l’Ajuntament de Vitòria-Gasteiz en el Consell Social.

Com has vist l’evolució de les ONGD?

Al principi es va passar d’un model de cooperació basat en cobrir les anomenades “necessitats bàsiques” (educació, salut, menjar…) a un altre centrat en el desenvolupament humà, al que posteriorment se li va afegir el terme sostenible. Avui estem assistint a una reculada al paradigma anterior, fins i tot al de les necessitats bàsiques, basat en el creixement econòmic, en el supòsit que si l’economia creix es “vessarà” sobre tota la societat. Això ja es va demostrar fals en els anys 70 i 80, així que no sé com volen aconseguir que ara es compleixi.

Les ONGD, sobretot les que ja portem tants anys com medicusmundi, hem passat de fer petits projectes assistencials finançats amb fons propis provinents de quotes de socis, donatius o recaptacions a través d’exposicions o coses així, a créixer sobretot en complexitat tècnica i en capacitat d’execució de projectes cada vegada més grans, gràcies a l’entrada del finançament públic. Al mateix temps, hem après que si de debò volem acabar amb la pobresa i resoldre la desigualtat que defineix la societat actual, no val només amb projectes de cooperació, sinó que és més important canviar estructures socials a l’anomenat nord, per això hem anat dedicant més esforç a la sensibilització i a l’educació al desenvolupament i ara a més a la cerca i proposta d’alternatives (comerç Just, Consum Responsable, Banca Ètica, Sobirania Alimentària, Decreixement…) al model social basat en el consumisme, insostenible social i mediambientalment.

També hem après que hi ha molts “suds” en el nord, de la mateixa manera que hi ha norts en el sud, que si som coherents amb el que diem no podem defensar la Cobertura Universal en Salut a través de Sistemes Públics de Salut per a Moçambic, per exemple, i no fer-ho per a Espanya, on es tendeix a la privatització i a no cobrir a totes les persones. Això ens ha de portar a mantenir postures més “polítiques” de crítica al que fan els governs aquí i allà en contra del dret a la salut, a denunciar polítiques injustes que augmenten la desigualtat. També ens ha de portar a unir-nos a tots els moviments socials que defensen que un altre món no solament és possible sinó imprescindible i cada dia més urgent. Parlo d’organitzacions mediambientals, socials, de defensa de drets com la salut, l’educació, els drets dels immigrants, etc. En definitiva, hem d’integrar-nos en els anomenats Moviments Socials Emancipadors que proposen aquestes alternatives al model social del què he parlat abans.

Eduardo, acabes d’assumir la presidència d’una organització que porta 50 anys treballant pel Dret a la Salut, què implica per a tu a nivell personal?

Una responsabilitat enorme i un repte il·lusionant. Aquests càrrecs sempre tenen la seva càrrega, especialment de responsabilitat. De moment ja costa dormir igual de bé que fa unes setmanes, però espero anar-me relaxant amb el temps i que al final el que quedi sigui el repte i sobretot ser capaç d’afrontar-ho

Quins reptes/objectius et marques?

Que quan acabi el meu mandat de dos anys medicusmundi segueixi sent almenys el que és avui, una ONGD de referència en cooperació en salut. D’altra banda, que la nova visió de la cooperació que volem fer i que hem definit en el procés de reflexió que varem tancar a L’Escorial al març i ara en l’Assemblea de Terol, ens permeti créixer com a Federació i a cadascuna de les associacions membre, no tant en quan als projectes o programes que portem endavant o als diners que siguem capaços de gestionar, sinó com a focus de desenvolupament humà per a cadascun dels nostres socis, voluntaris, treballadors de medicusmundi i, com no, per a tots els beneficiaris de les nostres accions i les organitzacions del sud amb les quals treballem.

Seguim immersos en una situació difícil en què només sentim parlar de retallades, risc, crisi… és un bon moment per ser president de medicusmundi o hagués estat més fàcil no acceptar la proposta?

Quedar-se a casa sempre és més còmode. Jo penso des de sempre que tots tenim un compromís amb el temps que ens toca viure, un compromís amb les generacions anteriors a nosaltres i el seu esforç per deixar-nos un món millor, i amb les generacions futures en el sentit de seguir millorant el món.

Avui al món es produeix menjar per alimentar a totes les persones de sobres i no obstant això cada dia moren milers de persones de gana. Avui la gran majoria de les malalties que fa un segle mataven de forma massiva o estan eradicades o són prevenibles o perfectament curables i no obstant això milers de persones, sobretot nens, moren per diarrees, xarampió o malària.

Amb això vull assenyalar que avui el món podria ser molt bo i no obstant això la desigualtat mata i ho fa per desídia i falta de voluntat política. Per això el compromís que deia abans, per mi consisteix a fer el possible perquè aquest món sigui just, acabar amb la desigualtat i assegurar que el creixement econòmic insostenible no acabi per destruir-ho.

Ets optimista davant el futur que ens espera?

Si no ho fos no estaria aquí. Estic convençut que és possible, que podem aconseguir-ho malgrat els evidents perills en forma de guerres per la recerca de recursos (petroli, gas, aigua, terra, minerals…), malgrat el canvi climàtic que tenim l’obligació urgent de detenir, malgrat la falta de democràcia, malgrat el risc de recaure en populismes i fonamentalismes de qualsevol tipus religiós o polític. Malgrat tot això segueixo creient que és possible.

Un desig per als propers anys?

Seguir sent optimista em sembla un bon desig. Que la gent, el 99%, es comenci a mobilitzar en defensa dels seus drets, perquè aquest és el camí perquè puguem dir que comencem a veure algun signe de que el món va canviant.

Federació d’Associacions de Medicus Mundi Espanya