Anil Das Gupta

Queia la tarda davant l’Atlàntic. Era una tarda vermella, molt humida. Sentia la remor de la mar i les veus, rialles i música de la gentada davant de la terrassa. Pedro[1] va pujar les escales i al seu costat, un home alt, elegant, amb una espessa cabellera grisa va aparèixer al seu costat. Ens vam asseure en unes cadires de vímet i prenem unes Cucas. Era l’any 2005, estàvem a la Chicalá, el barri costaner de Luanda, Angola.

La conversa fluïa com un riu en una vall. Racons, ràpids accelerats i recessos pausats. Angola, Àfrica, art, salut, sistemes d’informació, justícia, crancs i viatges … És absolutament hipnòtic connectar amb la curiositat, amb la bondat, amb la intel·ligència i amb l’humor. Així era Anil, algú que podies sentir que era la teva família per la seva fascinant humanitat. A la ciutat amb la major força d’expulsió que he conegut a la vida, el sentiment es va fer realitat, i la família, més ben dit, la tribu, va anar gestant-se.

Inici de la construcció d’una Maternitat a Viana (MMMed)

Una guerra d’independència i posteriorment una civil, més de 27 anys de conflicte, havien deixat al país en la ruïna. Una ciutat, Luanda, dissenyada en l’època de la colònia per a 400.000 persones, ara es mostrava com a ens sense forma, de fang, xapa, escombraries i més 9 milions de vides. Un estat centrat en deglutir els recursos naturals per a alimentar milers de barrils de petroli al dia i exportar-los, a més de les majors mines de diamants, fustes i pesca. Indicadors sanitaris infernals que deshumanitzen per la seva increïble magnitud. Una desigualtat extrema, la que mai de la vida he tornat a veure en la meva vida, m’enfrontava a situacions irreals: a pagar 5.500 Euros de lloguer per una casa que queia en ruïnes, més de 10 euros per un quilo de cebes, o 100 euros per un paquet de bolquers.

Treballàvem en un municipi, Viana, que segons el cens estimat (sempre infravalorat) comptava amb més d’1 milió d’habitants. Allà batallava una única doctora, la Dra. Ana Generosa, al centre de Salut d’Ana Paula, en què cada mes donaven a llum més de 400 dones, entre d’altres reptes majúsculs. Des de l’any 1992, en ple conflicte, havíem estat construint i donant suport a la creació d’una xarxa de salut pública, atenció primària en estat pur, enmig d’un caos que ridiculitza les escenes més excèntriques i distòpiques de Mad Max.

Centre de Salut al Municipi de Viana

Picant pedra, bastint ponts. Picant pedra i bastint ponts. Un any darrere l’altre, lluitant contra la marea de gent que no parava d’arribar de les províncies a la capital, intentàvem establir les bases d’una cosa sostenible en un magma d’inestabilitat. Tenies la sensació que res arribava, que tot era insuficient. Es van donar situacions de TBO: no havíem acabat de tallar la cinta per a inaugurar un hospital que recentment havíem construït, quan ja escoltàvem plors de nounats en la maternitat. La pressió demogràfica era asfixiant, i el més desesperant, la falta de dades del que realment estava passant a nivell de salut en aquesta població et feia viure en un estat constant d’emergència i urgència. En algunes províncies en les quals treballàvem, ni tan sols les autoritats locals eren conscients del número i de la mena de centres de salut que existien. Immenses planícies de la sabana, desert o selva era l’escenari d’una escassa i desconeguda xarxa que era l’únic punt de partida per a construir tot un sistema de salut.

En aquest context en què l’urgent es menja al que és necessari era molt difícil aixecar la vista de la vermella pols dels carrers i tenir el valor d’apostar per l’estructural. Ara que ho veig amb la distància, suposo que només algú que coneix molt bé l’Índia pot relativitzar tremenda gentada i proposar, amb una lògica aclaparadora, què era el que necessitava aquell sistema de salut: informació i gestió. Aquest va ser un dels projectes d’Anil: construir un sistema d’informació adaptat a la realitat dels països africans. Apassionat de la formació, era conscient l’escàs coneixement tècnic que la gran majoria de personal sanitari posseïa, i es va obstinar durant dècades en crear sistemes de gestió de la informació que poguessin, amb tan sols digitar unes dades, extreure informació sanitària que guiés als gestors en la seva desafiant tasca d’oferir atenció sanitària a la població. Tot això amb mapes, imatges, elements visuals que compensessin les dificultats de l’anàlisi tradicional de la informació.

De dreta a esquerra: Anil das Gupta; Enrique León; Pedro del Campo; Ivan Zahínos

Mula, Murcia, Juliol de 2020

Fa pocs dies em va trucar i em va explicar la seva frustrant experiència treballant en projectes humanitaris. Suposo que després d’anar a “salt de mata” no li sortia res més de l’ànima que anar a l’arrel dels problemes. Ell ho veia com un acte de justícia. Si sabem que els sistemes de salut que mitjanament funcionen han de ser públics, ben estructurats, amb dades, amb logística, amb recursos humans competents, per què no començar a construir des de ja tot això en el cor de l’Àfrica? Triguem el que triguem. Potser no és millor deixar de posar pegats? L’essència del desenvolupament corria per les seves venes, allò que molts defensem en aquest món: il·lusió, compromís, justícia i molta utopia.

Al seu costat, al costat de Pedro, la lògica de la inversió a llarg termini i, per tant, del compromís va anar quallant en mi. Jo intentava, com si de vasos comunicants es tractés, buidar tot aquest aprenentatge en els projectes que redactava. Això ens va fer treballar junts durant anys, en diferents latituds d’Àfrica, dissenyar mapes sanitaris (mapes de geolocalització i descripció d’hospitals i altres unitats sanitàries), plans de desenvolupament sanitari, guanyar inversió en salut, lluitar per obrir les ments de donants i dirigents per a anar més enllà dels períodes electorals i guanyar el seu compromís per a fer el que sempre somiem, que la salut sigui un dret.

De dreta a esquerra: Anil das Gupta i Pedro del Campo

Podria escriure un llibre dels sentiments que aquests dies afloren en mí. Anil es va anar el dimecres passat, de manera inesperada. El dilluns em va trucar: “et convido a l’estiu, vine’t a Mula[2], m’agradaria ensenyar-te a manejar el QGIS[3], amb això podràs acompanyar a Pedro a fer mapes sanitaris per tota Àfrica. Al matí formació, després platja, pintura i sobretot sopars sibarites amb molta xerrada. La resta, que li donin pel cul”. Encara no puc creure que això no succeirà. El seu afany era deixar coneixement i ideals com els motors de transformació del món.

En una visita recent a Mula, vaig descobrir que el millor mestre és aquell que no sembla que t’ensenya. No sé si més no, si Anil era conscient o no que canviava vides i mentalitats. A l’ombra d’un chambao, parlem d’aquests quaderns, del mestís, de la necessitat de donar curs a la potencialitat del que som com a humans, de ser lliures. A no encasellar-nos, a aprendre i aprendre, a exposar-nos, a viatjar. A explicar la salut pública a través d’un quadre, d’un documental, o d’una cançó. A la necessitat de transmetre als visitants d’un museu, la justícia a través de l’art. Mirant-li, em vaig adonar que, si no l’hagués conegut, jo no seria com sóc, ni lluitaria pels projectes polièdrics que lluito, ni escriuria aquests textos impurs amb l’orgull de barrejar com a última finalitat i transmetre que necessitem més justícia, més amor, més drets i en definitiva més humanitat. Ell va ser l’exemple viu d’aquesta manera de viure: historiador de l’art, salubrista, pintor, viatger, company, marit, amic, amic i amic.

Em va regalar un quadre. Un immens quadre blau. Em va dir que es deia Pàtria. Desitjo que aquest blau sigui la seva per sempre.

Gràcies mestre.

Iván Zahínos
Coordinador de Relacions Internacionals
medicusmundi mediterrània

[1] Pedro del Campo – Metge, Pintor, Humanista, amic de l’ànima i company de mil batalles a l’Àfrica.

[2] Mula, Murcia.

[3] Software de gestió de Sistemes d’Informació Geogràfica utilizat, entre altres finalitats, per a realitzar mapes sanitaris.