“Pau, pau, pau i només pau. La pau ha de regnar entre l’home i Déu, i entre tots els pobles!”. Això és el que li va dir la Verge Maria a Marja Pavlović, una de les dones que asseguren encara avui, concretament el dia 25 de cada mes, estar en contacte amb La Santíssima. Corria l’any 1984 i, després d’aquest anunci, Medjugorje va passar de l’anonimat a ser una de les regions més pròsperes de tot Bòsnia i Hercegovina. Un “speech” amb ganxo.

En això pensava mentre el nostre avió es preparava per aterrar a Sarajevo enmig d’una gran tempesta amb fortes turbulències i un grup de deu carmelites brasileres, equipades amb crucifixos i hàbit tancat, resava a l’esquena suplicant poder arribar a terra sanes i salves per anar-hi al centre de peregrinatge. Em pensava que potser no calia demanar res a la Verge si el grau d’encert de la seva predicció tindria un resultat semblant. No queda clar si va ser manca de poder diví d’aquelles paraules (suposadament) pronunciades entre les pedres calcàries del mediterrani balcànic, o bé per l’excessiu poder que van prendre els líders nacionalistes a l’inici de la dècada dels noranta, però sigui com sigui “ pau, pau, pau i només pau” no va ser el que es va viure a la regió. La guerra de l’Ex-Iugoslàvia es va desencadenar pocs anys després, a partir de 1990, causant entre 130.000 i 200.000 morts.

Medjugorje

Planejant en aquell gris profund, contornejant-me en el meu seient i amb el murmuri embriagador dels “pares nostres” en portuguès brasiler, pensava en els altres “núvols” que estàvem travessant en el nostre descens a la “ciutat innocent”. Especulava sobre la informació que circula sobre nosaltres i imaginava camins infinits de síl·labes, autopistes de frases, teranyines de paraules. Tot aquest matrix que es nodreix dels nostres petits “uploads”, “likes”, “Sí, accepto” i de tornada, en espiral, ens transforma, ens sedueix, ens domina i fent-nos sentir nodrits…ens buida. Són com els ruixats i les borrasques, la meteorologia del segle XXI. Els núvols de (des)informació i les microgotes carregades d’algorismes que afecten el nostre ànim, com ho fa un dia plujós, un cel blau o els raigs del sol sobre la pell. Una sola imatge o un simple tweet pot canviar el nostre “mood” en qüestió de segons.

Qui sap si potser, en aquell precís moment, estàvem perforant la xarxa que dibuixa els Balkan Non-Paper. No hi ha cap altra manera millor que la negació en la pròpia essència de la seva definició, per expressar com n’és d’amenaçant la mera existència d’aquests documents.

Suposadament atribuïts al primer ministre eslovè, Janez Janša, els Balkan Non-Paper proposen, en ple segle XXI, redibuixar de nou les fronteres dels Balcans, ressuscitant la idea d’una Gran Sèrbia, una Gran Croàcia, una Gran Albània, mantenint Montenegro, retallant els límits de Macedònia del Nord i reduint a una mínima expressió Bòsnia que passaria a anomenar-se l’Estat dels Bosniacs (és a dir, musulmans).

I si ningú pot provar o negar l’existència de les paraules de la Mare de Déu a Medjugorje, però van tenir un efecte real en l’economia i benestar de la vila, ningú no pot provar l’originalitat o no dels “Balkan Non-Paper” escrits aquest mateix any, però de la mateixa manera, la seva filtració va desencadenar un efecte real a la societat local[1], especialment a Bòsnia: cansament i por.

[1] https://euobserver.com/opinion/151741

Pont Llatí sobre un furiós Miljacka, Sarajevo.

Pluja incessant a Sarajevo, rius desbordats i talls de llum. Una tardor com les d’abans, o fins i tot potser més agudes a causa de la fúria d’un planeta enutjat. Caminant pels seus carrers i envoltat de la genuïna bellesa fruit dels segles constato les noves influències: cartells d’immobiliàries escrits en àrab oferint petites viles properes a rius i llacs. El tresor de Bòsnia i Hercegovina, l’aigua, és el reclam per atraure la classe mitjana d’orient. Sedents habitants del desert imaginen que en aquestes terres habiten “germans i germanes” de religió, mentre els Bosnians, submergits en una postguerra eterna, venen l’única cosa que poden, la seva terra, obtenint ingressos que es neguen a venir d’occident. Algunes dones, que no parlen l’idioma local, passegen amb burca per la Baščaršija, confonent visitants i turistes sobre la interpretació de l’islam a la ciutat. Qui cregui que un ciutadà d’aquí i un altre de Dubai, Qatar o Riad tenen alguna cosa en comú no ha sortit a “rocanrolejar” a la nit de Sarajevo.

I també veus que demanen almoina, veus de dones i homes joves que demanen uns marcs per passar la nit. Són refugiats. Qui sap si fugen del conflicte o de la pobresa d’un dels vespers del món, l’orient mitjà. Però tant se val, estan a les portes de la Unió potser sense saber que també a Bòsnia, la Unió, se li resisteix.

Quan l’any que ve es compleixin 30 anys de l’inici de la guerra de Bòsnia i Hercegovina i més de 25 de la signatura dels acords que van portar la pau a aquesta regió, ningú, absolutament ningú, discuteix que  “Dayton[1]”  s’ha convertit en el parany perfecte, la ingovernabilitat, la zona de confort d’uns líders amb retòrica nacionalista que no representen ningú.

[1] Els Acords de Dayton és el nom de l’acord de pau, signat el 21 de novembre de 1995, que va posar fi a la guerra de Bòsnia i que van signar els presidents serbi (Slobodan Milošević), croat (Franjo Tuđman) i Bosni (Alija Izetbegogić) .

Artesà del coure a Baščaršija, Sarajevo.

Durant el viatge, entre reunions, recepcions i visites, a les meves estones lliures llegeixo “Ñamérica” de Caparrós. Ja gairebé finalitzant el llibre, el genial periodista argentí descriu el règim en què vivim a nivell global des de fa més de dues dècades: la democràcia enquestadora. Avui dia, a la gran majoria de països, no hi ha més projecte que esbrinar què pensa la ciutadania per adaptar els discursos amb l’únic objectiu de mantenir (o accedir) al poder. Ja ho deia Groucho Marx “Aquests són els meus principis, i si no li agraden, en tinc d’altres”. Aquí a Bòsnia, Dayton no permet ni tan sols aquest model. No cal escoltar els electors. És un sistema dissenyat per perpetuar en el poder els que encoratgen el nacionalisme i boicotejar qualsevol intent de deixar enrere aquests blocs abonant la desil·lusió, que com cantava Rubén Blades, “es menja fins i tot un capellà”.

I lentament les restes del que va ser un estat es van enfonsant. Parlo amb els meus estimats a la ciutat. Jas, resignat, m’explica que ha pagat més de 300 euros per un tractament de bronquitis per al seu fill, un tractament que es pot convertir en crònic. En un país amb un salari mínim que no supera els 400 euros, sufragar la salut s’està convertint en una altra càrrega per als habitants. La Jasmina em posa al dia de la quantitat de gent que busca una sortida a l’estranger. El país compta amb uns 3,2 milions d’ànimes. Gairebé un milió viu fora de Bòsnia, els més capaços, les més formades, els més inquiets. És la diàspora, l’adéu, ara com ara definitiu, dels que habitaven aquí.

Vijećnica, antiga Biblioteca, Sarajevo.

Comença el dia. Segueix la pluja a Sarajevo, un dia més. La mesquita de Ferhat-Pasha ocupa gairebé la totalitat de la vista des de la finestra de la meva habitació a l’Hotel Europa. Cinc segles d’història otomana al costat de l’hotel més antic de la ciutat, aixecat per l’imperi Austre Hongarès durant la seva ocupació dels Balcans. En els temps que corren, penso en el que Europa podria aprendre de l’islam si s’acostés a Bòsnia, com seria de curatiu treure’ns la por que ens han ficat al cos. Apropar-nos des d’un relat nostre, proper, per entendre que tots estem fets de mil peces, que tot és molt més complex del que sembla i alhora molt més simple. Bòsnia, els seus habitants, la seva arquitectura, la seva música (el Sevdah), la seva manera d’entendre el temps, la gran lliçó que l’Europa de la primera velocitat no es vol aturar a escoltar. Novament, la constatació que la ciutat més europea d’Europa continua fora de la Unió Europea.

I durant tot el viatge em volta una idea: aliats. Que important són a la vida, de vegades elegits conscientment, de vegades sense ni tan sols adonar-te’n. En un temps en què tot es mesura, l’impacte, els indicadors, les línies de base, l’eficiència… penso en allò simbòlic de ser aquí. Una delegació de Barcelona, ​​6 persones d’una ciutat que exactament és a 1.992 quilòmetres i que cap al 1992 va decidir unir-se a Sarajevo per assolir una mateixa finalitat: la pau, la vida, la llibertat, la diversitat. Ja gairebé el 2022, trenta anys després, encara emociona que un taxista, una professora, un ministre o una agent de policia parli de Barcelona com la ciutat germana. Aquí no estan pel mig els elements estratègics que moltes vegades condicionen la cooperació entre ciutats o estats: els acords de pesca, l’accés a matèries primeres, les quotes migratòries i un llarg i moltes vegades vergonyós etc. Podria dir-se, sense por de caure en cursileries, que aquí només hi ha amor. Es tracta de posar un gra de sorra perquè les dues ciutats que més vull tornin a viure la seva pròpia història d’amor i posin a disposició dels seus habitants tot el potencial que totes dues tenen.

No Teeth…? A Mustache…? Smell like shit…? Bosnian Girl! El que va ser un grafit denigrant d’un casc blau cap a les joves bosnianes durant la guerra, ara ha esdevingut un poderós missatge de reivindicació de la força de la dona. Barri Austre Húngaro, Sarajevo.

El dia abans de sortir faig comptes. Més de la meitat de la meva vida està lligada a Sarajevo. No negaré que, als meus 44 anys, em vaig sentir una mica vell. Més vell i sens dubte diferent de l’Ivan que va trepitjar per primera vegada Sarajevo el 1998. Ara veig el món amb altres ulls. Recordo que deia Pedrag Matvejević al seu meravellós Breviari Mediterrani, que el nostre mar és un estat d’ànim. No és una situació emocional transitòria, és una manera d’estar perllongada, sense principi ni final i que influeix en la nostra manera d’entendre el món. Aquest és el poder del mediterrani que ens fa veure, permanentment, tot allò que ens envolta amb altres ulls. Amb el permís de Pedrag, que en pau descansi, m’apropio d’aquesta definició gairebé psíquica per definir, aquesta metròpoli, Sarajevo. Qui hagi trepitjat aquesta ciutat, qui hagi passejat pels seus carrers i conegut la seva gent ja no podrà veure el món de la mateixa manera. Viurà en un altre estat d’ànim.

Iván Zahínos
Coordinador de Relacions Internacionals
medicusmundi mediterrània