Durant les meves estades m’allotjava en el mateix laboratori en el qual treballàvem. El lloc no està ubicat en una localitat habitada, sinó que queda a les afores, i a causa de les males comunicacions, les persones que hi treballen diàriament també es quedaven a dormir. A l’acabar les jornades de treball arribaven les interminables hores de xerrada mentre preníem te, els sopars comunitaris, les confidències i, en definitiva, el moment de teixir vincles personals amb les persones que ens acollien. Passàvem moltes hores junts i establíem llaços d’amistat i molta complicitat

Això s’acaba de forma abrupta el 2011, amb el segrest de dos cooperants espanyols i una italiana atribuïts a Al-Qaida. Des de llavors ja no se’ns permet dormir al laboratori ni conviure amb els refugiats. Als cooperants se’ns allotja separats de la població i això, evidentment, ens distancia i fa que perdem aquest costat més humà, més social.

No va truncar el vincle, que ja existia i que a més pots anar mantenint durant el dia a dia, però sí que va suposar un canvi, almenys per a mi. Va ser llavors que vaig deixar d’escriure.

El compromís amb la gent. El projecte del Laboratori de Medicaments Essencials no és de fet una acció d’ajuda humanitària, que és el que cal esperar que es dugui a terme en un camp de refugiats, que se sobreentén que té un caràcter temporal. La temporalitat al Sàhara, com tots sabem, és un concepte sense valor.

medicusmundi treballa en aquest territori amb un projecte de desenvolupament, en què, a més, nosaltres només formem i proveïm de matèria primera i equipaments, perquè és el personal de laboratori i les autoritats del Ministeri de Sanitat de la RASD els que dirigeixen i gestionen el centre.

Al llarg d’aquests anys he vist una evolució innegable i vull continuar formant part d’això.

Més enllà de l’impacte evident del projecte en si, que és la producció de medicaments i el proveïment de la farmàcia central, significa també un pilar d’empoderament. En els campaments falta feina i hi ha gent molt preparada. El fet de poder treballar al laboratori per a moltes persones és un fet encoratjador. També és important per a ells el fet de gestionar i dirigir el centre de producció: nosaltres no intervenim en això perquè no és la nostra tasca, ells saben què necessiten i nosaltres els abastim amb l’ajuda de l’exterior.

Òbviament, l’evolució tècnica i de recursos. El laboratori ha millorat molt des de la seva posada en marxa i els equips que formen part d’ell també. Aquest és l’objectiu principal de projectes com el que desenvolupem, clar, però hi ha un altre tipus d’evolució, més lligada al fet social, a la relació de les poblacions amb el laboratori.

Ningú és profeta a la seva terra (entre rialles). Al principi la població refugiada no es fiava un pèl del que produíem al laboratori. Pensaven que tot el que vingués de fora, d’Europa, era molt millor que el que poguessin produir ells mateixos al seu territori. Es tenen en poca estima en aquest sentit. No obstant això, amb el pas dels anys hem aconseguit que aquesta visió canviï, que confiïn, fins i tot que se sentin orgullosos d’un equipament propi com és el laboratori de producció que abasteix el seu hospital.

Bé, en realitat, sí, literalment! La percepció va canviar amb l’inici de la producció d’un medicament que vam fer gairebé per casualitat. Produir medicaments en els camps de refugiats sahrauís és molt complicat, principalment per les condicions climàtiques extremes: molta calor i molt de fred. Intentàvem produir comprimits de diclofenac (antiinflamatori, indicat per al reuma per exemple) però no hi havia manera humana d’aconseguir que la cobertura del comprimit es mantingués sòlida. En un laboratori com aquest no pots desaprofitar ni mig gram de matèria primera, així que vam provar amb la fórmula del mateix medicament però en gel. No només vam obtenir un bon producte per al dolor reumàtic, que afligeix ​ molta gent als campaments, sinó que també vam aconseguir, per primera vegada, que la població valorés positivament els nostres productes.

Exactament. La població va començar a valorar llavors el treball de laboratori que durant molts anys ha fet una feina de formigueta amb absoluta discreció. A partir d’aquest moment la imatge va ser més positiva, i la gent venia fins al laboratori a demanar-nos crema. És una anècdota això de la crema, però va ser clau per donar la volta a aquesta concepció que tenien sobre les seves capacitats.

Molt dura: la permanent provisionalitat com a forma de vida. En els camps de refugiats hi ha moltíssima gent molt formada, però no hi ha feina. Ser nen o nena és molt dur. La cultura social també és molt diferent de la nostra. La família és una institució molt valorada, la gent gran té molta presència en la vida de la comunitat. Les portes no es tanquen, permanentment entra i surt gent de les cases. Em va sorprendre molt un dia que va entrar un home a la sala en què em trobava amb una família i animadament va seure a prendre el te amb nosaltres. Quan va marxar i vaig preguntar discretament qui era, em van dir que no ho sabien. Malgrat aquesta hospitalitat que els caracteritza, la vida al campament és molt hostil.

Sí, és clar. No té sentit que no sigui així. Hi ha professionals molt vàlids i tots ells molt ben formats a l’estranger, com deia abans. El personal que treballa al laboratori està gestionat pel ministeri de Salut de la RASD. Nosaltres ens coordinem amb ells per poder desenvolupar el projecte i amb la Farmàcia Central per veure quins medicaments necessita que produïm o quins no arriben amb suficient quantitat. El nostre treball és també buscar proveïdors de matèries primeres i fer-les arribar a través de les caravanes humanitàries que s’organitzen al llarg de l’any.

Si algú té la clau de l’èxit que aquest projecte hagi funcionat és l’equip del laboratori, la seva tenacitat i el seu compromís.

A través d’ells és com he pogut conèixer més de prop la realitat dels habitants. En aquells llargs sopars que abans sí compartíem explicaven històries de la seva infància que m’estremien i t’adonaves de com de difícil pot ser la vida a només tres hores d’avió de casa. És una cosa que impacta molt, encara que passin els anys, ser conscient com d’a prop estem d’un món absolutament antagònic al nostre.

Trobo molt a faltar aquella relació i aquells moments. Ara és diferent però mantinc els vincles, clar que sí. He vist créixer moltes famílies al llarg dels anys, és com la meva segona casa.