medicusmundi treballa a Moçambic des de l’any 1994. En aquests moments, un equip de cinc membres de l’organització es troba en missió exploratòria a la província de Sofala. L’objectiu és identificar una acció en l’àmbit de la salut que pugui contribuir al període de reconstrucció post-emergència en resposta als danys que ha provocat el cicló IDAI.

Aquestes són algunes de les reflexions i vivències que sorgeixen en una missió d’aquest tipus.

Filipa em parla del cicló IDAI com si fos una persona: “Ell va arribar, va rugir, ens va cridar, va colpejar les nostres cases i quan va acabar, se’n va anar … encara ve a vegades, amb menys força, o així ho sento jo quan comença a ploure de nou. Miro al cel i aquí està, amb nosaltres“.

Filipa estudia Psicologia a Beira i treballa vuit hores fent habitacions a l’hotel on ens allotgem. És una noia jove, no tindrà més de trenta anys. Té fills i filles que l’esperen a la seva casa  derruïda. M’explica que han aconseguit apanyar un sostre “a maneira”, però que no han rebut res de l’ajuda que ha arribat a la província: “tinc veïns que tenen fins a cinc sacs d’arròs de vint quilos a casa, tu creus que aquesta gent, a hores d’ara, ha pogut comprar-los? Són oportunistes, i aquest no és moment per oportunismes. Ell ens va colpejar a tots, sense mirar classe social o barri. Alguns d’aquests oportunistes ja són a la presó, amb el que els necessiten les seves famílies en aquests moments“.

En tan sols vint minuts, Filipa em posa al dia de l’impacte no visible que ha tingut aquest cicló que va arrasar la ciutat de Beira el passat 14 març, causant milers de morts, desenes de milers de damnificats i danys materials encara per calcular. No tota la destrucció és evident i immediata: són famílies trencades, negocis que han desaparegut, caps de bestiar que, com si fossin fulls de paper, se’ls va emportar l’aigua, augment de la violència, dels robatoris, de la migració forçada, i un llarg etcètera. Per descomptat, també va existir la solidaritat, l’ajuda, la cooperació. La pròpia Filipa va treballar a preu fet durant dos mesos per donar suport psicològic a les víctimes.

Però és evident que plou sobre mullat a Beira. En un país com Moçambic, en el qual gairebé el 50% de la població viu per sota del que l’Estat ja de per si considera “els pobres” (població que disposa d’uns dos dòlars per dia), amb un govern obcecat en la indústria extractiva i una insuficient inversió social, amb escàndols de corrupció que sorgeixen diàriament afectant a alts càrrecs polítics i una amenaça terrorista yihadista que sembla estar entrant pel nord, un desastre com el cicló IDAI (o com l’encara més recent cicló Kenneth que ha afectat la província de Cabo Delgado, al nord del país) té conseqüències per al desenvolupament absolutament nefastes i encara desconegudes.

No tota la destrucció és evident i immediata: són famílies trancades, negocis que han desaparegit, caps de bestiar que, com si fossin fulls de paper, se’ls va endur l’aigua, augment de la violència, dels robatoris, de la migració forçada, i un llarg etcètera. Per suposat, també va existir la solidaritat, l’ajuda i la cooperació.

Més de cent trenta-vuit organitzacions han actuat en aquests dos mesos salvant moltes vides i millorant les condicions de vida de forma immediata. No obstant això, els problemes de Moçambic, i especialment els del sector salut, són força més profunds. Un cop ha passat l’emergència, cal posar en funcionament un sistema sanitari que ja de per si es trobava entre els més febles del planeta.

Però sembla que alguns només se n’adonen  quan un desastre arriba del mar. Enmig de la reunió del Clúster de Salut (grup de salut) en la que hem participat avui acabats d’aterrar, un company d’una ONG d’emergència, que no té presència constant al país, ha qüestionat al Ministeri de Salut per la falta de medicaments antipalúdics en algunes unitats sanitàries i comunitats. Indignat, no entenia com els medicaments acumulaven pols al magatzem provincial.

Doncs bé, això (i d’altres coses) és el que passa quan, de forma sostinguda, en lloc d’enfortir el sistema públic de salut es posen en marxa polítiques que, precisament, provoquen el contrari. I sembla que ens entestem a negar l’evidència i els exemples. Va succeir amb l’epidèmia d’Ebola que va matar a milers de persones a l’Àfrica Occidental: els països que tenien un sistema públic de salut més o menys sòlid, van aconseguir una millor resposta i salvar més vides. Per tant, o bé creem sistemes que contribueixin de manera equitativa al dret a la salut de la població, que tinguin capacitat de resposta a emergències, resilients, amb cobertura universal, o haurem de respondre sense descans a les mil i una emergències que desgraciadament seguiran aguaitant aquest país (i altres). Per posar un exemple proper: els estudis sobre l’impacte del canvi climàtic són clars, Beira, segons les Nacions Unides podria desaparèixer l’any 2050. Us imagineu quants ciclons com l’IDAI estan per venir?

O creem sistemes que contribueixin de forma equitativa al dret a la salut de la població, amb capacitat de resposta a les emergències i amb cobertura universal, o haurem de respondre sense descans a mil i una emergències. 

Portem menys de quatre hores a Beira i ja es nota a la pell aquella sensació de final d’estiu. Aquella nostàlgia que sorgeix quan comences a acomiadar-te dels dies llargs, les amistats, les nits de llibertat. Aviat la regió passarà del nivell tres al nivell dos i després al nivell un en l’índex d’emergències de les Nacions Unides. Les missions començaran a desfilar. El seu treball ha estat encomiable. Han donat el millor que tenien. Però després de l’estiu, ve la tardor i la pluja. Més ben dit, com deia Filipa, la pluja sempre hi serà, Ell sempre estarà a Beira, o almenys, les seves ferides perviuran diverses generacions.

Ivan Zahinos Ruiz
Coordinador de Relacions Internacionales
medicusmundi mediterrània