medicusmundi treballa a Moçambic des de l’any 1994. En aquests moments, un equip de cinc membres de l’organització es troba en missió exploratòria a la província de Sofala. L’objectiu és identificar una acció en l’àmbit de la salut que pugui contribuir al període de reconstrucció post-emergència en resposta als danys que ha provocat el cicló IDAI.
Aquestes són algunes de les reflexions i vivències que sorgeixen en una missió d’aquest tipus.
QUADERNS DE BEIRA II
Búzi és un districte de Sofala situat al sud de la capital, Beira, al qual ens vam desplaçar ahir per avaluar l’estat de dues unitats sanitàries afectades pel cicló IDAI.
Vam trigar sis hores a arribar Búzi. Havíem pogut veure l’impacte del cicló a la ciutat, però aquest viatge ens ha permès apreciar-lo a la zona rural. Els camps de canya de sucre semblen pentinats per la força del vent i l’aigua, els pals de la línia elèctrica apareixen partits, cables enmig de la carretera, arbres amb embulls de deixalles enredats a les seves copes ens donen una idea de la increïble altura de la crescuda de l’aigua … Moltes cases de construcció tradicional no van aguantar l’envit de l’IDAI. La força de la naturalesa va ser devastadora, encara visible en aquests camps i sabanes, i això que nosaltres hem arribat a la zona dos mesos després del cicló.
El Dr. Pio és el responsable del Departament de Planificació i Cooperació de la Direcció Provincial de Salut (DPS) de Sofala. Hem viatjat amb ell i un altre company de la DPS, José, que va néixer al districte al que ens dirigim. “En aquest districte, per ser un dels més aïllats, hi va haver gent que va passar més de tres dies a les copes dels arbres. No podien baixar. Alguns es van quedar ja sense força i van caure“, ens explica el Dr. Pio, que parla un espanyol perfecte. Ens explica que es va formar a Cuba, a l’Illa de la Joventut, com tants altres joves de Moçambic, Angola, i altres països “amics” de la revolució. Durant el viatge em dic a mi mateix com d’interessant seria mesurar fins a quin punt les polítiques de cooperació cubana han contribuït a desenvolupar els sistemes de salut de països com Moçambic. Però aquesta és una altra història, i dubto que avui en dia algun donant vulgui finançar un estudi com aquest. Aquest no seria un d’aquests estudis de “follow the money” o “payment for performance” als quals els economistes de la salut ens tenen acostumats…
La Joana gestiona el centre de salud de Bura ella sola. Ens explica que no tenen aigua potable. Que han obert un pou i recullen aigua enfangada del mantell freàtic. Que cada vegada que es banya, té granellades pels paràsits.
En la imatge de l’esquerra, restes de la casa d’espera per a dones embarassades del Centre de Salut de Bura – Búzi
Hem visitat dues unitats sanitàries amb sostres afectats, sistemes d’aigua i electricitat inoperatius i equips deteriorats. En una d’elles, a Inharongue, hi treballa només la Marta, infermera de Salut Materna Infantil. En la segona unitat, a Bura, la Joana també gestiona el centre ella sola. La Joana ens explica que no tenen aigua potable. Que han obert un pou i recullen aigua enfangada del mantell freàtic. Que cada vegada que es banya, té granellades pels paràsits. Els dos centres cobreixen una població de més 20.000 persones. Després d’uns minuts amb elles, la Joana i la Marta adquireixen per a mi l’estatus d’heroïnes. Els preguntaria “què us impulsa a treballar aquí?“
L’IDAI ha fet mal. Però constatem una cosa que ja sabíem: l’emergència a Moçambic és crònica. Per descomptat que el cicló ha empitjorat la situació, però el precari estat dels centres de salut, l’escassetat de treballadors, etc. ve de lluny.
En la imatge de la dreta: Centre de Salut d’Inharongue, Districte de Búzi.
L’IDAI ha fet mal. Però ens queda en el cos la constatació d’una cosa que ja sabíem: l’emergència a Moçambic és crònica. Per descomptat que el cicló ha empitjorat la situació, però el precari estat dels centres de salut, l’escassetat de treballadors, etc. ve de lluny. En Vasco (tècnic de projectes de MMmed) i jo, que portem ja més de catorze anys treballant en aquest país, comentem que hem vist unitats sanitàries molt pitjors en llocs en què no hi ha hagut desastres naturals. La precària salut de la població de Moçambic no és un desastre natural, és la conseqüència de mil i un factors, entre d’altres la baixa inversió en el sector social.
Vol dir això que no té sentit treballar en la post-emergència? Tot el contrari. Segons estimen les autoritats sanitàries, unes 75.000 dones de la província han interromput el seu seguiment i control pre i postnatal per la inoperativitat del sistema de salut en aquests dos mesos. S’estima, per tant, que es doni un augment de la mortalitat materna i infantil en els propers mesos i anys. Les companyes de l’organització de la societat civil moçambiquesa Muleide, amb les que ens hem reunit avui, ens expliquen com han registrat un augment del 50% de casos de violència de gènere des que va ocórrer l’IDAI. No hi ha dubte que aquest és el moment de millorar la prestació de serveis dels centres de salut, de millorar la seva coordinació amb la comunitat, de preparar al sistema per a futurs desastres.
La Joana ens demana en acomiadar-nos que tornem amb el projecte a les mans. Ens promet que ens enviarà unes dades del centre de salut, però que s’ha d’enfilar a un turó llunyà per tenir una mica de cobertura. Tornem de Búzi a les vuit de la tarda amb la sensació d’estar davant d’una missió inabastable. El cansament no ajuda a ser optimista. Adriana, la voluntària que ens acompanya en aquest viatge, em fa preguntes sobre la nostra capacitat d’incidir per canviar la realitat. Em penso i repenso la resposta: “intentarem marcar la diferència en la vida d’algunes persones. Si la salut fos una prioritat política i es transformés en recursos, sens dubte el nostre treball tindria molt més impacte.“
Ivan Zahinos Ruiz
Coordinador de Relacions Internacionals
medicusmundi mediterrània
