medicusmundi treballa a Moçambic des de l’any 1994. En aquests moments, un equip de cinc membres de l’organització es troba en missió exploratòria a la província de Sofala. L’objectiu és identificar una acció en l’àmbit de la salut que pugui contribuir al període de reconstrucció post-emergència en resposta als danys que ha provocat el cicló IDAI.

Aquestes són algunes de les reflexions i vivències que sorgeixen en una missió d’aquest tipus.

No sempre es té la fortuna de poder veure el món a través dels ulls d’una altra persona…

Vint anys treballant en països durs ensenyen molt, i alhora, creen una cuirassa al voltant del cos i de la ment. Sense aquesta cuirassa, probablement, no seria possible continuar treballant en aquest sector. Això no vol dir que no t’afecti veure la cruesa de la Sarajevo post bèl·lica, de les fosses comunes al sud de Pristina, del desastre del Mitch a Centre Amèrica, de l’aridesa i la precarietat de les comunitats de l’erm andí, de les bales perdudes assassines a Angola, de l’atmosfera de Mad Max dels campaments sahrauís de Tindouf, i un trist llarg etcètera d’aspres vivències. Moltes vegades l’impacte arriba més tard, com quan perds a un ésser estimat i només dimensiones la seva absència al cap dels mesos o anys.

En aquest modus “operatiu” treballem en moltes ocasions els que ens dediquem al món del desenvolupament. Penses en el projecte, en els recursos, en les persones que milloraran la seva vida, en les entitats amb les que treballaràs, en els terminis, en la data límit per presentar la proposta (sempre la fotuda data límit), en la ferotge competència per guanyar la convocatòria (si, competència en aquest món al que anomenem cooperació)… No hi ha temps per a “sentimentalismes”. És en aquest modus operandi que vam haver de sortir de Barcelona fa una mica més d’una setmana cap a Sofala, Moçambic, per en molt poc temps, avaluar, captar informació, escriure, aconseguir suports en la post-emergència causada pel cicló IDAI.

Però com deia, de vegades la vida et regala oportunitats i cal saber veure-les i no deixar-les escapar.

A la fotografia, l’Adriana Martínez registrant les donacions post IDAI en el Dipòsit Provincial de Medicaments de Sofala – Mangoda.

L’Adriana té vint anys i és del Salvador. Em va contactar fa tot just dos mesos per col·laborar amb nosaltres. La vida la va portar a Barcelona, i ​​una bella connexió amb amigues en comú ens va posar en contacte. Les seves ganes d’entendre el món la van portar fins a medicusmundi a Barcelona. Després d’unes setmanes a la seu, va demanar poder-me acompanyar a Moçambic, en aquest viatge d’identificació a Beira. He de reconèixer que vaig tenir uns dies de dubte, és molt jove em deia a mi mateix. No sabia què ens trobaríem en arribar, quin nivell de destrucció, de malaltia, de caos. Un matí, camí de l’oficina una idea em va travessar el pensament. Jo mateix me’n vaig anar amb 21 anys acabats de fer a Bòsnia. Cal donar-li oportunitats a la gent que té energia, empenta, ganes, em vaig dir.

Durant aquesta identificació no s’ha desenganxat de nosaltres. Ha estat en totes les reunions, en les visites, en els viatges, en les hores de viatge a través de la sabana, en les sessions de conclusions al hall de l’hotel fins a la nit. Prenent nota, observant, fent fotos. I preguntant i preguntat. Des de la innocència de la primera vegada, els seus dubtes m’han ajudat a reconnectar amb l’origen del què fem, del perquè ho fem, del per a qui fem el que fem. L’Adriana ha estat l’antídot ideal per sortir del “mode operatiu”, el bàlsam que necessitàvem per curar moltes ferides i llevar-nos, encara que sigui per poc temps, la cuirassa.

“Per què Espanya ajuda a Moçambic?“. “Ivan, què en penses de l’ONU, l’OMS ajudarà després d’aquest desastre?“. “Com assegurarem que el nostre projecte continuarà després dels dos anys de finançament?“. “A on va la gent que té diners quan està malalta?“. “Quant cobra una infermera treballant en una Unitat Sanitària?“. “Aquestes mansions de la marginal de Beira, qui són els amos?“. “D’on treu els diners Moçambic?“. “Com es finança el sistema de salut?“… La seva ment, aquesta setmana, ha anat d’allò micro a allò macro sense parar, intentant entendre com és possible que hi hagi tanta desigualtat.

Tant en Vasco com jo ens hem esforçat a donar-li respostes, pot ser que de vegades sense l’encert necessari, encara que sempre des d’allò que hem anat aprenent: la constant lluita entre el progrés i els conservadors, la petjada perenne de tants anys de colonització, les diferències abismals que hi ha entre la cultura africana i l’occidental, els interessos ocults que moltes vegades van de la mà de la cooperació, el clientelisme, les portes giratòries, la corrupció, les mesures d’ajust estructural, les exempcions fiscals de què gaudeixen les multinacionals que inverteixen en el país, el parany de l’extractivisme, les connexions entre les elits africanes i les occidentals, la privatització de l’OMS i com són els filantrops pseudo generosos els que marquen l’agenda de la salut global, i sobretot, el gran negoci de la salut, i com s’oblida la gent que no pot pagar per ella.

A la fotografia en Vasco, l’Ivan i l’Adriana en un moment del viatge.

La privatització de l’OMS i com són filantrops pseudo generosos els que marquen l’agenda de la salut global, i sobretot, el gran negoci de la salut i com s’oblida a la gent que no pot pagar per ella. Aquesta és la tendència global. Un model que es basa en el consum, i que ens consumeix. La mercantilització de la salut i l’abandonament paulatí dels serveis públics. Aquest és el veritable cicló.

Aquesta és la tendència global. Un model que es basa en el consum i que ens consumeix. La mercantilització de la salut i l’abandonament gradual dels serveis públics. Aquest és el veritable cicló. Això és el que hi ha darrere del drama que han patit els habitants de Sofala. Sí, l’IDAI ha donat el cop de gràcia, però el cert és que a Moçambic mai han sentit que tenen dret a tenir salut de qualitat al seu abast. Deia una gran organització de la societat civil salvadorenca anomenada “Equipo Maíz”: els desastres, no són naturals.

Acabant el viatge, en el vol de tornada cap a Maputo, cau l’última pregunta de l’Adriana: “Ivan, per què seguir portant la contrària a tots? ¿Si el país no inverteix en salut, si molta cooperació és caritat o business camuflat, per què seguir apostant per un ideal al que ningú ja dóna suport? El sistema públic està condemnat…”.

No tenia arguments economicistes, doncs sent realista, amb l’escassa quantitat de recursos amb què comptem aquells que creiem en el dret a la salut, és clar que la batalla contra la mercantilització, o simplement, l’oblit de gran part de la població, sembla perduda. Només em quedava l’argument humà:

“Només des d’allò comú es podrà assegurar que la gran majoria de Moçambic visqui dignament. No he vist mai que funcioni cap altra solució, especialment en països pobres. I creu-me, si la gent no té salut, la tensió, la lluita, la violència estan assegurades. No hi haurà desenvolupament sense un poble sa“.

Ivan Zahinos Ruiz
Coordinador de Relacions Internacionals
medicusmundi mediterrània