Per les tardes, quan torno de la feina, m’assec als bancs del pati de Protocol, es diu així al lloc on es troben les cases de les persones estrangeres que treballen als campaments sahrauís de Tindouf (Algèria).
És el moment que més m’agrada del dia, cau la tarda ja, però encara es busca el costat de l’ombra, el silenci es pot escoltar i, si el vent és benèvol i no bufa el siroco, tot el conjunt pot dir-se que predisposa a la calma.
A aquestes hores Mohamed el Shivani, està regant els arbrets i els minihorts que un cooperant que en sap d’això ha intentat reproduir en els forats dels arbres que no van arribar a créixer, i on es poden veure ja mates petites amb tomàquets, bledes, cebes, pastanagues…
Assegut en un banc, el Shivani mira l’únic verd que existeix en molts metres a la rodona i sempre diu “Què bonic!”, amb aquell accent que no puc transcriure però que sona especial, perquè parla espanyol amb dificultat, però això, si cap, augmenta el seu encant, i amb aquella manera tan seva, t’explica coses.
Ahir, com moltes altres tardes, em vaig asseure amb ell i després de les salutacions, més llargues com més propera sigui la relació, i després de saber que la seva família i la meva estan bé, que també la feina ens anava bé a tots dos gràcies a Alà i gràcies a Déu, per no ofendre a ni a un ni a l’altre, li vaig preguntar de quina ciutat del Sàhara Occidental era. Em va dir que de Smara i en preguntar-li quants anys tenia quan va haver de fugir d’allà per la invasió marroquina i mauritana, em va respondre que uns 30, tot i que això de l’edat aquí sempre és orientatiu.
I vaig seguir preguntant-li com van sortir, amb qui anava, com va ser el camí…
A mesura que em responia li canviava la cara, perquè els sentiments quan s’expressen amb paraules en un idioma que no és el teu costen molt més. Em va explicar que va sortir de Smara amb la seva mare i la seva germana, que no recorda bé els dies que van estar caminant, entre 7 i 8, fins que van arribar a Rabouni (on estem ara).
S’emociona quan torna la vista enrere i diu que va ser molt dur, que només el record ja fa mal, que els seus ulls mai oblidaran el que van veure en aquell caminar pel desert. M’explica com almenys ell acompanyava a la seva germana, a la seva mare, que era un jove fort, però que entre les moltes persones que com ells caminaven sense parar, va veure una dona sola, caminar i caminar, amb un nen petit penjat del coll, un altre penjat a l’esquena i una nena d’uns 4 anys agafada de la mà. I com dia a dia avançaven gairebé sense parlar, sense menjar, pràcticament sense aigua, només alguns tenien una mica de farina. S’acosta la mà als ulls i movent el cap d’una banda a l’altra em diu: “aquests ulls mai no oblidaran aquella imatge de gran pena”.
En preguntar-li si la va veure arribar, em va diu que sí, que “aquella mare tan carregada, tan cansada, tan trista i aquella nena que no es deixava anar de la mà plorant tot el camí van arribar”.
No va saber res més d’elles, perquè a mida que arribaven a Rabouni els anaven distribuint i ell només va estar allà 24 hores, va deixar la seva mare i la seva germana, les coses que havien dut i va tornar caminant pel mateix camí, fins als voltants de Smara, on va lluitar per defensar el què els acabaven de prendre. Y comenta que allà s’estava millor que al campament on va deixar la seva família, perquè almenys ells tenien aigua, que és el tot, i que també tenien la farina per fer-se el pa a la sorra i si la lluita es posava lletja, sabien on amagar-se, on esperar la seva ocasió.
Mentre fixa la vista en un punt llunyà, se li escapa un murmuri amb “allò va ser molt dur!” i torna la mirada a l’aigua que poc a poc va amarant aquesta terra vermellosa, que malgrat tenir un aspecte esquarterat i ser dolenta, serveix de sostén a l’acàcia, a la moringa, i a alguna que altra verdura recent plantada.
I veient-lo així, segueixo asseguda al seu costat, respectant el seu moment.
Rabouni, 12 maig de 2014.
María Elena del Cacho
Coordinadora del projecte del laboratori de producció de medicaments essencials de medicusmundi Catalunya als campaments sahrauís de Tindouf.
