Ens vam aturar allà on gairebé acaben els massissos muntanyencs de la Gran Vall de l’Rift. La immensa falla, que corre des de la vall del Jordà fins a Moçambic, en uns deu milions d’anys serà un oceà, omplint-se d’aigua salada, un mar que creixerà i creixerà enmig de dos trossos de terra, deixant a la banya d’Àfrica només, surant i allunyant-se de la seva terra mare. Aquesta és el bressol de la humanitat.

Gran Vall de l’Rift

El silenci era d’aquells que et desperten de la letargia de viatjar hores i hores seguint la línia recta d’una pista vermellosa i hipnotitzat per la immensa sabana que s’obre a banda i banda. Era això el que se sentia en aturar el motor: el llenguatge de la terra. El sonall de les acàcies en època seca i els seus centenars de beines movent-se al so de la brisa de l’proper Índic, el gairebé imperceptible cruixir de les branques despentinades dels baobabs, la remor de l’Eleusine indica seca que tant abric ha donat i, encara dona, als habitants d’aquest racó central de la planeta.

Baobab

Mirate. Tot això succeïa en un lloc a què se li va donar el nom de Mirate. Des del centre administratiu, situat en un petit turó, podia veure la immensa planura de colors terra esquitxades per algunes construccions colonials. A la part alta de l’desnivell, un centre de salut que havia visitat feia anys. A la meva esquerra, un camp de desplaçats. Explica Zura, la directora de centre de salut, que ja són gairebé 3.500 els que han arribat des que van iniciar els conflictes a Cabo Delgado l’any 2017. És de les zones que menys n’han rebut. Altres districtes han duplicat la seva població.

El flux de desplaçats s’ha aturat. Ja no queda ningú per fugir a la regió nord de la província. Els insurgents i l’ona expansiva de la por que infonen, van ocupar gairebé un terç de la província. Van atacar comunitats, viles, van decapitar persones i van cremar cases. La població va fugir cap al sud, i la terra va quedar buida, com “va venir al món”, com un nadó nu acabat de parir.

Fa poc més d’un mes, un contingent militar de Ruanda d’aproximadament 1.000 homes va aterrar a Cabo Delgado. Robocops perfectament equipats van “alliberar” la zona ocupada per la guerrilla en unes setmanes. Una de les majors reserves de gas d’Àfrica, situada al nord de la província, en la llera de riu Ruvuma, podrà operar de nou en un any. La companyia francesa TOTAL té la concessió. Alguns mitjans internacionals apunten que França ha subcontractat a les tropes ruandeses per “netejar” d’insurgents la zona i permetre que el megaprojecte continuï. Una partida d’escacs continua, un joc sense fi pels recursos. El tauler és, de nou, Àfrica.

Província de Cabo Delgado

No hi ha hagut combats rellevants. Els insurgents als quals alguns mitjans, simplificant com sempre, han etiquetat de gihadistes, han desaparegut. Molts analistes apunten que s’han amagat a la sabana, en els camps d’assentament, en els pobles o, fins i tot, a Pemba. El conflicte no ha acabat encara, venen mesos de letargia, però el descontentament local és profund, la ràbia s’ha cuinat durant segles i els desproveïts han après que no és tan difícil fer mal per ser coneguts i infondre por. És molt probable que canviïn les tècniques d’atac. La pau, com un felí de la sabana, no es deixarà veure tan fàcil en els pròxims anys.

La vida no s’atura i en els camps de reassentament el dinamisme va agafant ritme. Els desplaçats construeixen noves cases amb estructures de canya, parets de fang i sostres de Capin. Alguns reben lones d’ACNUR[1] o de l’OIM[2]. Uns nens juguen a “Ludo”, una espècie de parxís africà. Una dona cou una pota d’antílop que han caçat en una zona propera. En alguns centres de reassentament ja es construeixen estructures de maó, escoles i centres de salut. En d’altres, s’ofereix salut des de botigues de lona i brigades de treballadors de salut que van amunt i avall.

[1] ACNUR: Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats.

[2] OIM: Organització Internacional per a les Migracions

Estructura de canya d’una casa en construcció. Centre de reassentament de Marocane.

Ningú torna encara a les zones “alliberades”. Hi ha molta por i trauma. Nelson Ernesto, infermer i director de salut de Mocimboa da Praia, intenta organitzar a la seva gent des Pemba. Viu una doble realitat: és un treballador de salut i alhora un desplaçat. Em diu que si el govern li indica que ha de tornar ho farà, però confessa que té por. És d’Inhambane, una província a gairebé 2.000 km d’aquí que va ser batejada pels colons com “terra de boa gent”, un recés de pau. Em parla de la tornada a casa referint-se a Mocimboa: “ningú té un pla” comenta. “És possible que alguns membres de família comencin a tornar i deixin a part de la mateixa en els camps de reassentament, fins que passi molt de temps i la població es torni a sentir segura no hi haurà retorn massiu”. Quan l’escolto penso en moltes famílies dividides, en petits que no veuran als seus pares durant molt de temps, intento imaginar, sense aconseguir-ho, el que vol dir créixer en un camp d’assentament que no és la teva terra, pendent dels sacs de menjar del PMA[1]. Vaig pensant en els anys que vindran i no veig res més que caos.

Com reestructurar un sistema de salut, que ja era insuficient, en una realitat tan volàtil i impredictible? On construir els nous centres? Com mobilitzar els recursos? On destinar els treballadors? Sento que hem tornat gairebé trenta anys enrere, quan la guerra civil a Moçambic va acabar i estava tot per fer. Veig cada dia desenes d’organitzacions d’ajuda humanitària corrent amunt i avall, atenent a la població i, de vegades fregant la funció, només a vegades, del mateix sistema de salut. Sento l’opacitat d’informació. Visc la descoordinació.

[1] PMA: Programa Mundial d’Aliments

Equip a Cabo Delgado identificant un nou projecte. D’esquerra a dreta, Ivan Zahínos, Xavi Módol, Justo Calvo i Daniel Rodríguez.

Feia temps que, treballant a l’Àfrica, no sentia amb tanta força les contradiccions, els dubtes, i també l’enuig. He tingut flashbacks que m’han portat a l’Angola més salvatge allà pel 2005, quan a poc a poc començava a ser conscient dels ingents recursos que existien en el subsol, a veure l’opulència dels que acumulen, tant els d’aquí com els que negocien amb ells des de capitals occidentals, a sentir la ràbia per les ridícules engrunes que s’inverteixen en la població, al circ en què es converteix moltes vegades la cooperació i l’ajuda internacional, a arribar a la conclusió que som una gota en un oceà de desinterès, a preguntar-me moltes vegades què cony faig aquí?

Sí, aquest viatge també m’ho he preguntat, cada dia. Quan has posat un esforç brutal a atreure inversió, construir centres de salut, formar personal, etc. i veus que tot queda en res, és difícil trobar el sentit a continuar. Quan saps que no som més que unes formigues corrent per terres africanes, a mercè dels senyors de la guerra i de negocis que sempre han funcionat igual, d’elit a elit, crec que preguntar-se: què cony faig aquí? És pura salut mental.

A Mirate, en aquell silenci, miro en Xavi[1]. Ell va arrencar la nostra feina aquí l’any 1994, vivint, treballant i exercint com a metge durant anys. Coneix el sistema des de dins. Ho va deixar ranquejant, però funcionant, al seu ritme, creixent a poc a poc, amb les seves llums i ombres, amb un govern que mai li va donar la prioritat que necessitava i amb uns donants que cloquejaven com pollastres en un corral, sense ordre, cadascú amb la seva visió del que s’hauria de fer. Ho va deixar per anar a treballar en zones en conflicte: Afganistan, Iemen, Síria… el miro i em pregunto si alguna vegada s’hauria imaginat que anava a tornar a un Cabo Delgado en guerra.

 [1] Xavi Mòdol. Especialista en Sistemes de Salut en Zones de Conflicte. Extreballador de medicusmundi, actualment consultor internacional. Contractat per medicusmundi per a avaluar de l’impacte del conflicte armat en el sistema de salut i una proposta de reforç.

Xavi Módol

En una pregunta gairebé retòrica, ja que he estat jo el que li ha portat aquí, pregunto en veu alta: Xavi, ¿què cony fem aquí una altra vegada? Amb la calma que ofereixen els anys em respon “contribuir a mantenir amb vida el sistema, si no li deixem morir, tot i podrà donar servei a algunes d’aquestes persones”. Necessitava sentir-ho. Recapitulo. Penso en la xarxa de centres de salut que hem contribuït a construir, més de la meitat de la zona sud i centre d’aquesta província. Efectivament, és moment d’anar més enllà, és moment d’aprofundir en la informació, de fer mapes, de planificar, de reestructurar, de reforçar, de no deixar caure el poc que existeix. Al mateix temps, no queda una altra opció que oferir serveis immediats, centres de salut temporals, mitjans de vida bàsics … És el moment potser, de continuar, tot i ser conscient del poc que canviarà el futur d’aquest continent, però sense que això ens faci parar.

M’imagino l’oceà que cobrirà aquesta terra en deu milions d’anys. Una vida humana no és res, ni tan sols un segon, comparada amb la vida de l’univers. No sé si la idea m’aterra o em reconforta. Al cap i a la fi, potser no serem capaços d’acabar amb el planeta, per molt afany que posem, i potser, aquesta irrellevància temporal és la que m’ajuda a treure-li suc a cada segon de la meva vida, conscient que és molt curta i que no tindré una altra. Potser és el que em manté aquí.

Penso en tots els “fracassos” de la meva vida. En el que no va sortir com esperava. Va estar bé intentar-ho.

Ho tornaria a repetir tot. Això estic fent.

Iván Zahínos
Coordinador de Relacions Internacionals
medicusmundi mediterrània

* Traducció del castellà al català per Susanna Pujol Clivillé