En el marc d’aquest projecte, el grup de 4t-A de l’INS La Sedeta li ha fet l’entrevista que compartim a continuació.

Ser un nen i no entendre perquè no podia sortir d’aquell campament de refugiats que ningú de la meva família sentia com a casa seva, ni podia viure d’una altra manera, en un altre lloc… De petits ens costava molt comprendre les coses que passaven al nostre entorn. També en el moment en què aconsegueixes sortir del campament et trobes amb més problemes, com ara que no tens papers, no pots accedir a l’escola o la sanitat, et costa relacionar-te, aprendre l’idioma…

La vida als campaments és molt dura i inhumana. És viure a la part més inhòspita del desert del Sàhara, la Hamada. Als campaments es viu majoritàriament de l’ajuda humanitària i això significa que els mesos en què les ONG no poden enviar tota l’ajuda necessària, la gent té dificultats per viure. L’aigua també és molt difícil d’obtenir. Imagineu-vos amb la calor que hi fa -l’estiu passat van arribar a 53 graus-, com és viure en aquestes condicions per un nen o nena que no té aigua suficient per cobrir les seves necessitats bàsiques. A vegades cal esperar una setmana fins que arribi el camió-cisterna d’una ONG que porta aigua potable d’uns pous que hi ha a uns 100 Km dels campaments.

Tot plegat és molt complicat. Jo crec que el més dur és veure que no tens sortida. Jo anava descalç, corria, jugava com un nen, em sentia lliure… però quan mirava al meu voltant l’única cosa que veia era desert i més desert. Uns quilòmetres més enllà, hi ha uns controls que delimiten els campaments per vigilar-ne l’accés.

Per altra banda, hi ha unes polítiques molt fortes que s’han desenvolupat en els propis campaments per a la construcció d’hospitals, escoles, centres socials… La població sahrauí lluita de valent per a fer possible l’atenció sanitària i la plena escolarització als campaments. Molta gent jove, com jo, ha anat a estudiar a Cuba, a Algèria i a altres països diferents en el marc de projectes de cooperació internacional. Estudien Medicina, per exemple, i tornen a treballar als campaments perquè volen ajudar la seva gent. Jo mateix, quan tingui la possibilitat, segurament també hi tornaré, no pel gust de retornar a una terra prestada sinó per ajudar a aquells qui no han tingut les mateixes oportunitats de sortir que jo. Perquè són la meva gent, són la meva família. I així ho fan tantes altres persones, encara que allà tinguin un salari molt baix. Som un poble i ens hem d’ajudar. La solidaritat passa per davant de tot.

Sí, és clar! El que passa és que fins que no resolgui la meva regularització no hi puc tornar. El 2017 vaig poder anar a veure la família en un viatge amb les caravanes de solidaritat que organitzen diferents entitats. La veritat és que vaig tenir molta sort al control i em van deixar passar. Però va ser el primer i l’únic cop des de l’any 2006! I van ser només uns dies.

Sí, des dels 6-7 anys ja treballava, amb els meus cosins grans fèiem blocs d’adob per construir cases. Com a recompensa per la feina em donaven alguna moneda per a que comprés galetes o llaminadures. Jo estava molt content, després de tot el dia treballant, perquè tenia 50 cèntims o un euro.

També feia de pastor, a primera hora del matí portava un ramat fins a una zona on hi havia herba i aigua, i tornava al vespre, abans de sopar. Quan la família que era propietària del ramat matava un dels seus cabrits, em donaven una bossa de carn que jo portava a la meva família. Recordo que estaven contentíssims perquè aquella setmana podíem menjar carn.

He tingut la gran sort de comptar amb la meva família d’acollida, que sempre m’ha ajudat en tot, però he fet feines de tota mena: en un restaurant fregant plats, en la construcció muntant pladur o al camp, sempre sense contracte fins l’any 2017 que vaig tenir un primer document d’identitat. Gràcies a tot allò que havia pogut estalviar, i amb l’ajuda de la família, vaig poder aconseguir un contracte de treball i amb aquest contracte fer els papers.

D’alguna manera, sí. Quan vaig arribar aquí no tenia cap document oficial d’identitat. Em van fer un passaport que diu que soc algerí i aquí m’ha pogut servir per estudiar. He fet secundària, dos cicles de grau superior i ara estic a la universitat. Principalment, però, he estudiat pagant; no vaig poder entrar en una escola pública perquè la documentació que demanaven era més exigent.

Bastants, la veritat! Un dels més importants per mi ha estat el dret a una identitat, el dret a tenir una nació. Això és degut al fet de néixer en un camp de refugiats, que et treu el dret a poder identificar-te com que ets d’algun lloc, per exemple, espanyol, català, de Barcelona… Quan no pots mostrar cap document que digui d’on ets, és com si no existissis, no ets ningú! Jo no tenia cap paper per ensenyar ni cap passaport quan em parava la policia, llavors se m’emportaven detingut perquè no podia demostrar qui era.

També hi ha vulneracions importants de drets sobre altres aspectes que ja hem anat comentant, com ara el fet de no poder tenir una alimentació adequada i variada, l’escassetat d’aigua, sobretot a l’estiu quan s’arriba a 40 o 50ºC, la impossibilitat de poder viure dignament, etc.

Juntament amb uns amics amb els que compartim aquesta visió de lluita pels drets dels poble sahrauí vam crear una associació, com moltes altres que hi ha arreu del país. La població sahrauí som una minoria aquí a Catalunya, però amb el suport d’associacions i activistes pro-sahrauís, ens vam trobar i vam decidir formar una associació juvenil amb el nom de Sàhara Dempeus. Des de llavors no hem parat de fer tot tipus d’accions i mobilitzacions per la defensa del poble sahrauí. També col·laborem amb altres entitats i moviments amb els que compartim aquests objectius. Davant les violacions de drets, és imprescindible cooperar i lluitar conjuntament.

Ser activista en el meu cas és ajudar el meu poble ensenyant a la gent d’arreu del món la nostra realitat, les injustícies i les violacions de drets humans que hem anat tractant. És donar a conèixer una situació que no és coneguda per la majoria. Als llibres d’història no llegim que el Sàhara Occidental segueix sent una colònia espanyola, ni que molts sahrauís són espanyols, ni que mentre una meitat viu en un campament de refugiats al mig del desert, l’altra pateix tot tipus de violència per part del règim marroquí al territoris ocupats.

Com a activistes també hi ha les accions que fem com a grup. Jo sol tinc molt poca veu però si ens ajuntem més persones la nostra capacitat d’incidència i d’acció és molt més gran. És important mobilitzar-nos, seguir sumant forces.

Podem ajudar de moltes maneres. Primer hem de veure què està a les nostres mans poder fer. Tant de bo poguéssim trencar les fronteres del campament de refugiats i tornar a la nostra terra, tenir un futur millor i els drets garantits. L’única solució possible és que el poble sahrauí torni a la seva terra. Però aquestes coses no estan a les nostres mans. Llavors, què podem fer com a grup que s’organitza? Des de Sàhara Dempeus podem mobilitzar a la gent reivindicant els drets dels sahrauís, podem pressionar el govern de la Generalitat… Vosaltres com a classe hi podeu participar o organitzar una activitat per conscienciar el jovent sobre el que passa, tal i com ja esteu fent. Això és un gran gest de suport i és el que ara mateix és a les nostres mans.

Un cop ho acabem, podem valorar què més podem fer, com ara contactar amb Medicus Mundi Mediterrània, una associació que treballa per la justícia global i els drets humans, o amb Sàhara Dempeus, que som una entitat juvenil amb gent molt diversa de 4t d’ESO, de Batxillerat o d’universitat. Evidentment l’ajuda humanitària és molt important perquè la població sahrauí pugui menjar i sobreviure, però si ningú coneix la seva situació ni la denuncia, seguirà estant oblidada.

Entrevista realitzada per la classe de 4t d’ESO A de l’INS La Sedeta: Adriana, Muriel, Pol, Jennifer, Stefania, Maria, Juliana, Adrià, Marc, Jordi, Xavi, Steven, Andreu, Dídac, Pau, Marcel i Leandro.