Conversem amb Carlos Bajo Erro, periodista i ciberactivista, sobre l’ús transformador de les xarxes socials i l’activisme digital en el continent africà. Autor del llibre Redes sociales para el cambio en África, imparteix formacions a l’Escola de Activismo em Saúde, escola per formar activistes pel dret a la salut a Moçambic.
Els països anomenats rics o desenvolupats tendim a pensar que la resta de països estan molt endarrerits en l’àmbit tecnològic, especialment si parlem del continent Africà. Però com portes explicant des de fa anys, la democratització de la tecnologia també s’ha donat al continent africà, no és així?
És cert que hi ha una escletxa digital, però jo diria que sobretot hi ha una diferència en termes d’accés. El que ens trobem a l’Àfrica del sud del Sàhara és una penetració més baixa, un dèficit d’accés a la tecnologia en general i a internet sobretot. A partir d’aquí, l’activitat a l’entorn digital és un escenari de creativitat i de compromís polític que no trobem als països anomenats desenvolupats. L’activitat a Twitter dels països del sud del Sàhara és molt més política: hi ha una utilització compromesa amb la voluntat d’enfortir la democràcia, de difondre una mena de consciència cívica i ciutadana de compromís i responsabilitat cap a la democràcia.
“L’activitat a l’entorn digital a l'Àfrica del sud del Sàhara és un escenari de creativitat i de compromís polític”
Hi ha molts col·lectius que estan dient que hem d’enfortir les nostres democràcies, les hem de construir, però a més a més les hem de garantir i protegir, i se l’estan jugant molt per protegir-la. Hem de canviar l’enfocament: la principal diferència és de disponibilitat. Després, el que veiem és una activitat envejable.
Les regions amb menys internet són Àfrica central (24%) i Àfrica oriental (26%).
Hi ha una diferència d’accés molt marcada entre les ciutats i el camp?
Responc remarcant la diversitat: l’Àfrica no és un bloc uniforme ni molt menys, a cada país hi ha escenaris diferents i més encara a l’entorn rural. Dit això, a l’Àfrica subsahariana hi ha molta més diferència entre l’entorn urbà i el rural en termes d’accés, que té a veure amb una qüestió de disponibilitat de connexió i per comprar materials, però és una diferència que va disminuint. Hem d’entendre que l’entorn digital és un negoci i hi ha molta gent interessada en què la major part de la població tingui accés a internet, per una qüestió de diners.
La part bona és que hi ha molts moviments i col·lectius que aprofiten aquesta voluntat de fer negoci per convertir aquesta connexió en una eina al servei de la societat civil. També és cert que a mesura que es va estenent la connexió aquest enfocament compromès es va diluint: com més gent entra més fàcil és que es vagi imposant un enfocament més lúdic de totes les eines digitals. Tot i això, molts col·lectius que han començat amb aquest activisme digital a l’entorn urbà estan obsessionats amb mantenir la connexió amb el món rural i van presencialment, poble per poble, a explicar el potencial transformador d’internet, per exemple.
Quins reptes, oportunitats i perills suposa aquesta diferència?
La presència de l’Estat és molt més evident a l’entorn urbà: l’activitat activista és molt més directa a la ciutat perquè es té més present tot el que representa l’Estat. A l’entorn rural hi ha altres poders: no són tan conscients que s’ha de canviar una llei perquè el canvi no té una incidència tan directa o visible, la gent que canvia la llei està molt lluny.
Hem de tenir en compte que el continent s’ha saltat una etapa: la de la telefonia fixa. Quan es va implementar la telefonia mòbil (a partir dels anys 2000), al principi hi va haver una pujada brutal de la penetració d’aquesta. La telefonia mòbil va canviar els equilibris de poder als entorns rurals: de cop i volta arribava algú que, sense pertànyer a l’elit local (amb poder per trajectòria familiar o contactes) tenia un telèfon mòbil que li permetia connectar a la gent i això li atorgava un espai de poder. L’accés a la tecnologia obliga a repensar els espais de poder i amb l’entorn digital passa el mateix.
En la mesura que es perfecciona aquest sistema, la gent que està a l’entorn rural i no té connexió continua estant al marge d’aquests espais de poder institucionals. Però l’entorn rural també forma part del sistema i des de les ciutats els volen implicar en aquesta revolució de la governança.
Quins són els sectors principals en què s’apliquen les TIC?
Té desplegaments en un munt d’entorns, però el que ens crida més l’atenció és el potencial en l’educació: ja fa anys que es diu que podria ser la solució a problemes d’implantació i d’accés. Hi ha llocs en els quals els infants fan molts quilòmetres per arribar a l’escola, per això és important buscar solucions en l’entorn digital.
El mateix passa en l’àmbit de la salut. Des de les institucions ja s’estaven desenvolupant iniciatives d’utilització de les TIC, fins i tot plataformes SMS, per fer seguiment de salut maternoinfantil en determinades zones o fer seguiment de malalties cròniques com la diabetis, per exemple.
L’àmbit de les TIC és una eina per la resta de sectors econòmics, però també és un sector econòmic en si mateix. Hi ha països en els quals, després de les indústries extractives, és el primer sector d’inversió. Sembla que també és un motor de desenvolupament econòmic rellevant que podria canviar les lògiques comercials d’alguns sectors econòmics com les extractives o agricultura.
En 2022, el nombre d’usuaris d’internet en el món va aconseguir els 4,950 milions de persones, la qual cosa representa al 62,5% de la població mundial.
Quin paper ha jugat la tecnologia en la transformació del continent, des d’un punt de vista social i polític?
En la darrera dècada hi ha hagut moltíssimes mobilitzacions. L’Armed Conflict Location & Event Data Project (ACLED) – un observatori de conflictivitat, think tank molt reconegut i rigorós – ha identificat vint-i-sis mil episodis de revolta-protesta a l’Àfrica subsahariana entre 2011 i 2021. En la major part dels casos són reaccions a la mala governança, ja sigui per l’empitjorament de les condicions de vida o per denunciar una situació de corrupció: té a veure amb un augment de la consciència ciutadana.
En aquests episodis ha estat fonamental (i cada cop ho és més) l’entorn digital. L’octubre del 2020, per exemple, hi va haver una revolta a Nigèria que va començar com una denúncia d’un cas de brutalitat policial i es va acabar convertint en una contestació del sistema, en una revolta contra el govern, i en aquesta les xarxes socials van ser crucials.
El març del 2021, al Senegal, hi ha una detenció del líder de l’oposició que desencadena una manifestació que transcendeix pel hashtag: la gent ho coneix com les manifestacions de #FreeSenegal. A més d’informar i difondre, a través de les xarxes socials també s’organitzen i aquestes fan que es dilueixin els lideratges: no hi havia ningú concret convocant les manifestacions, hi havia accions espontànies que es trobaven a les xarxes. Això també fa que tot sigui més precari i incontrolable.
Les xarxes socials fan que no tinguem excusa. Els mitjans han deformat i deformen la imatge de l’Àfrica – tot i que els periodistes que treballen a l’Àfrica fan una feina brutal – i fins ara això ens servia d’excusa, però ara ja no. Si tens Twitter pots saber el que està passant, pots seguir els processos en directe, i això ofereix un contacte molt més directe que si hi hagués corresponsals.
Clara Carbó
La Pera – Comunicació Cooperativa
