Cada cop sentim més sovint el concepte d’escoles d’activisme. A medicusmundi en participem i també n’impulsem, per exemple a Moçambic. Encara que el concepte pugui resultar “estrany” estem convençuts que és un element clau per assolir objectius de forma col·lectiva.

De la mà de l’Ivan Zahinos hem volgut reflexionar al voltant d’alguns aspectes, començant pel mateix terme “escola” o el “d’activista”.

Què defineix un activista? Com t’hi converteixes? Quins són els aspectes claus perquè l’activisme acabi tenint incidència política real?

Tot i que s’ha popularitzat aquest nom, el concepte “escola” no seria molt correcte, ja que et porta a pensar en termes acadèmics, en educació formal. Ningú surt d’aquí amb un títol d’activista.

En realitat, del que estem parlant és d’espais en els quals la gent amb interessos comuns es poden trobar i compartir informació respecte als temes a tractar. Són espais on aprofundir en el coneixement, on adquirir eines útils per impulsar canvis, i on definir xarxes i aliances per promoure estratègies comunes.

En el nostre àmbit, per exemple, les persones que hi participen poden venir per entendre el context que envolta tot el que es refereix a la salut, sobretot sobre tendències i models de gestió de la salut. A medicusmundi tenim molt clar que el model que perseguim és un model de sanitat pública i universal que sigui de qualitat. A més, defensem un model que no sigui estrictament hospitalari i clínic sinó un sistema basat en l’atenció primària i els determinants socials de la salut.

Aquests espais ens serveixen per aprofundir en les relacions amb entitats, institucions o persones individuals que persegueixen el mateix que nosaltres, conèixer amb més profunditat els contextos de diferents països i definir de forma conjunta els grans objectius de transformació.

Però com dèiem, això no és un espai acadèmic tot i que aprenem un munt de coses. És un espai d’inspiració que convida a la gent a moure’s.

La inquietud personal és un aspecte bàsic. No et converteixes en activista per voluntat si no per convenciment. Aquesta inquietud pot venir de moltes maneres, potser has patit una vulneració de drets en la teva pròpia pell i et mobilitzes, o potser tens coneixement d’una injustícia comesa cap a altres persones i també et remou. Aquestes situacions ens fan qüestionar si el que tenim és un sistema just, si realment tenim dret a la salut: s’ha de posar preu a la vida? I a la salut?
Ser activista és una actitud vital, però sí que podem aprendre o adquirir eines per materialitzar la nostra inquietud i tenir incidència. Saber què estan fent altres persones, quines estratègies han funcionat o no, conèixer diferents perspectives és molt enriquidor per dirigir els esforços cap a accions concretes.

No hi ha una recepta màgica, però sí que podem assenyalar alguns aspectes importants.

En primer lloc, que sigui pertinent: si sorgeix una iniciativa és perquè hi ha una necessitat. Si aquesta necessitat no hi és, o l’entorn no és conscient d’aquest buit, difícilment podrem tirar endavant cap acció efectiva. Cal que la gent s’estigui qüestionant el problema, que hi hagi inquietud local.

En segon lloc, tenir molt clar que no podem actuar soles. Ni a escala individual ni a escala d’organització; cal teixir xarxes i establir aliances: el problema al qual fem front és tan global i la resistència al canvi tan poderosa que cal que els moviments que defensem el dret a la salut anem tots a una.

En tercer lloc, cal dir que és important conèixer el context per poder definir estratègies adequades per poder tenir una incidència política i aconseguir transformar el sistema, encara que sigui a passos molt petits.

I per últim, pensem que és important que t’ho deixin fer. A vegades les institucions posen barreres per impedir aquests moviments i cal tenir-ho en compte.

Bé, el cert és que, curiosament, de vegades a la gent i als moviments en general els frena més l’autocensura que les institucions. Sovint tenim una idea que no materialitzem per què pensem que no funcionarà, o que no provocarà el canvi que volem, o que, senzillament, ens anirà en contra. Però cal superar aquesta barrera. Nosaltres hem arribat a fer bogeries que han donat molt bons resultats.

Doncs, per exemple, fer un documental criticant el Ministeri amb què treballem i els donants que financen els nostres projectes, i convocar-los per presentar-los-el i, a més, demanar-los que siguin ells mateixos els que ho facin públic. Va ser una acció que va obrir moltes consciències i que va generar un debat molt interessant que va sacsejar molt l’organització i vam aconseguir precisament el que volíem: que vinguessin, que escoltessin i que debatessin sobre el que havien vist.

Si, és clar. Tenim la International People’s Health University, l’escola d’activisme del People’s Health Movement, del què medicusmundi també en forma part. La idea de promoure l’escola d’activisme de Moçambic, precisament sorgeix d’aquesta experiència.

A les trobades del PHM es reuneixen desenes de persones per adquirir coneixements, posar en comú les situacions de cada país i es dissenyen campanyes conjuntes amb voluntat transformadora. Això permet avançar a nivell a local. Per exemple, un grup centreamericà ha aconseguit que, a El Salvador, el ministeri de Salut avaluï el sistema de salut des de la perspectiva de l’usuari. Això, fins fa poc, era impensable.

N’hi ha moltíssims. La majoria de conquestes socials i de drets s’han aconseguit gràcies a l’activisme. Per posar un exemple que ens toca de prop, hi ha una xarxa d’organitzacions feministes que treballen pels drets de la dona a Bòsnia i Hercegovina, especialment per les que han patit violència. Elles han impulsat centres d’atenció per a aquestes dones i s’han convertit en proveïdores de serveis, ja que els governs del país no han fet mai cap inversió en aquest sentit i ni ho contemplen com a servei públic. El que elles han fet és impulsar un sistema paral·lel que no deixa de ser privat, encara que no sigui lucratiu, però l’objectiu final és que l’Estat assumeixi aquesta responsabilitat i, de moment, el que han aconseguit amb la seva gran tasca d’incidència a través de campanyes i posicionaments molt clars és que l’administració assumeixi parcialment el pressupost de finançament d’aquests serveis. És un gran pas.

Fa vint-i-cinc anys que treballem a Moçambic i formem part de diverses xarxes d’organitzacions vinculades a la salut. Aquestes xarxes ens serveixen per saber què fem uns i altres i per coordinar aspectes que ens afecten a totes les entitats, com els visats per expatriats o els impostos que hem de pagar. Però no és un espai on compartim un mateix objectiu final. Les entitats que treballen allà vetllen per ajudar a les persones, però les seves accions no estan orientades a reforçar el sistema o a millorar-lo; moltes d’elles no tenen la transformació del sistema com a horitzó, com a objectiu.

Per nosaltres és important treballar al costat del Ministeri per desenvolupar un sistema sanitari fort, públic i de qualitat, que es gestioni des del mateix país. Pensem que la salut ha de dependre de l’administració moçambiquesa, no de la cooperació internacional.

Sí. Amb el temps hem incorporat persones amb un perfil més polititzat al nostre equip i a poc a poc hem anat fent diagnòstics amb altres organitzacions locals i vam plantejar la necessitat de crear un espai de coordinació amb un objectiu comú: que la salut sigui un dret universal i que l’estat assumeixi la responsabilitat de proveir i donar el servei. Així neix l’Aliança per la Salut, que actualment està formada per nou entitats, però que cada cop suma més adhesions. És un espai d’intercanvi i de formació mútua: cada entitat ofereix el seu coneixement i comparteix l’experiència per enriquir la resta. És en el marc d’aquesta Aliança que organitzem l’Escola d’Activisme a Moçambic.

Sí. L’aprenentatge més clar que extraiem és que la lluita és comú, per tant, aquests espais són reproduïbles i necessaris arreu. A la darrera trobada del People’s Health Movement a Zagreb es va posar sobre la taula un fet que és evident: existeix una tendència mundial cap a la privatització del servei sanitari, arreu es fa negoci amb la salut amb major o menor intensitat. És un negoci rodó perquè tots donaríem tot el que tenim per curar-nos o per curar una persona estimada.

Doncs, és un altre aprenentatge que extraiem d’aquests espais: donant una resposta global i coordinada. La gent es mobilitza ràpidament quan el sistema pateix un cop molt fort, però tenim una memòria molt curta i aquest disgust no es veu reflectit, per exemple, en els resultats de les següents eleccions. Seria interessant que la societat exercís un monitoratge constant sobre què es fa en salut. De la mateixa manera, en altres drets bàsics com l’educació o la justícia. Hi ha temes que afecten les persones amb els quals no es pot fer negoci. El nostre gran problema és que oblidem molt ràpid, i els polítics ho saben.

Alba Arnau
La Pera. Comunicació Cooperativa

Aquesta activitat s’ha dut a terme amb el suport financer de la Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID) amb càrrec al Conveni 18-CO1-1096 «Millorar la salut de la població incidint en els seus Determinants Socials, amb un focus especial en la nutrició, a través de l’enfortiment de l’Atenció Primària de Salut com a millor estratègia per assegurar el dret a la salut i la col·laboració de la societat civil, les institucions de recerca i el SNS». El contingut d’aquesta notícia és responsabilitat exclusiva de medicusmundi i no reflecteix necessàriament l’opinió de l’AECID.