El director de relacions internacionals de medicusmundi mediterrània es troba en una missió de servei als Balcans que el portarà des de Macedònia del Nord fins a Bòsnia. Cinema documental per despertar consciències, dret a la salut, lluita contra la violència de gènere: tots aquests elements es conjuguen i cobren vida en una regió ja de per si polièdrica. Aquestes són algunes de les reflexions i vivències que sorgeixen en una missió d’aquest tipus.

Tot és una transició, un pont -escrivia Ivo Andrić-. I tota la nostra esperança està a l’altra banda.

“Aquí no tenim estrelles, no existeixen els paparazzis, a ningú li importa el que facin fora de l’escenari… ells només canten. Crec que per això estimen Sarajevo, són un més, viuen com sempre han viscut, baixen a la kafana a fer una copa, passegen per Ferhadija quan cau el sol… Tots sabem qui són, però no els tractem de forma diferent, i ells a nosaltres tampoc. Són del poble, són el poble“.

Així ens explicava Jasmin Adilović, amic i germà des de fa ja més de dues dècades, la genial trobada fortuïta que havíem tingut amb Božo Vrećo. A tot just cinc-cents metres del tristament famós mercat de Markale, on l’any 1994 seixanta-vuit habitants de la ciutat van morir sota els bombardejos serbis, la mirada d’en Božo i la meva es van creuar durant uns llargs cinc segons. Sarajevo ens va regalar aquesta trobada després que em posés en contacte amb el seu manager per proposar-li treballar junts en una campanya de prevenció de la violència de gènere a la ciutat. “This is destiny, Ivan” em va dir somrient en Božo.

Božo Vrećo i Ivan Zahinos a Sarajevo.

De la pantalla a la vida real sempre hi ha un canvi important. En Božo és molt més alt del que aparenta a l’escenari. La seva estètica és poderosa. Ahir eren rastes, codis de barres tatuats per tot arreu i bella cal·ligrafia àrab, espessa barba, ulleres de sol. Un altre dia poden ser faldilles, cabell llis i deixat anar, sempre barba, pit al descobert.

En una societat en què el mascle balcànic s’educa des del naixement, en Božo Vrećo ha trencat tots els esquemes. I ho ha fet a més arribant i fent servir l’arma més letal i alhora fràgil que tenen a Bòsnia: el cor. I com s’arriba al cor a Bòsnia? Cantant.

Si els carrers de Sarajevo són un gresol viu de la història d’Europa, el Sedvah és la fusió de segles d’art, poesia, música i passió, molta passió. Melodies otomanes, influència sefardita, austrohongaresa, fonemes eslaus… ànima balcànica. En Božo Vrećo va arribar de Foća per abraçar el Sedvah, per fer miques els conceptes preestablerts que situaven aquest art en el si de la tradició, allunyat ja de la joventut que s’acosta més al Hip Hop i al reggaetón. I amb una actitud valenta, pròpia dels que van defensar aquesta ciutat durant gairebé quatre anys de setge, ha revolucionat la societat bòsnia cantant Sevdah des de la seva ànima i esperit lliure.

Entenc que molts i moltes es preguntaran per què escriure sobre ell, sobre les sevdahlinkas en un bloc d’una organització dedicada a la salut pública. Després de més de vint anys treballant en l’anomenada cooperació al desenvolupament, sento que hem fallat en construir un llenguatge tècnic, elitista i, de vegades, potser fins i tot una mica esnob, que ens allunya de la població: “contribuir a la integralitat de l’abordatge de gènere en matèria de drets de les dones…. “; “implementar accions d’incidència i sensibilització ciutadana en pro de la igualtat i la defensa dels col·lectius LGTBI”; o la que més m’agrada: “reforçar la capacitat de la societat civil per a la implementació d’estratègies de desenvolupament endogen i lluita pels drets dels moviments feministes i…”. Quants informes, avaluacions i diagnòstics haurem de desterrar als calaixos i als arxius de les organitzacions per aprendre a parlar com “parla el poble”.

Per a mi, en Božo simbolitza l’essència de la naturalitat, de la comunicació a través de l’art. Diu que va néixer home i dona al mateix temps, i així ho demostra: senzillament. Amb el seu art, amb la seva actitud, amb el seu “ell ​​i ella”, aconsegueix arribar a milions de persones i fer-los vibrar, i del que estic convençut, fer-los qüestionar-se el paper del mascle balcànic i de la dona submisa. I ho aconsegueix i aconseguirà a la velocitat de la llum, mentre les organitzacions caminarem inventant termes i discutint si són prou integradors per a ser part del nostre argot.

Els Balcans estan plens de ponts. Alguns són de pedra i han simbolitzat el pas de l’orient a l’occident, els límits entre el cristianisme i l’islam, la frontera entre imperis. Es parla de moltes diferències aquí, s’ha escrit molt sobre la incapacitat de la seva gent de conviure. Però des d’un mirador de Bistrik, observant la “ciutat innocent” quan cau el sol i el Mujezin crida a l’oració, sóc conscient que en aquesta terra sempre estan i estaran els ponts, per molt que de vegades les guerres els vulguin fer desaparèixer. Són veritables portes obertes a l’enteniment i l’abraçada.

Pont sobre el Riu Drina – Višegrad.

Em dic que és hora de que tendim els ponts entre la salut pública i la cultura, entre el dret a la salut i la música, entre la vida i l’art. No és si no això el que pretenem quan fem salut pública? Arribar amb el nostre missatge a quanta més gent millor. Božo ha obert un camí a Sarajevo i als Balcans en pro del respecte cap a les diferències, de la lluita per la igualtat i la no violència. Així i tot, quan parlo amb la Jasmina, la sàvia directora de la nostra contrapart a Sarajevo, la Fondacija Lokalne Demokratija, sobre la idea de preguntar-li a en Božo si li agradaria col·laborar amb nosaltres, em diu que alberga algun dubte, ja que la seva proposta és tan evolucionada que arriba a qüestionar-se si la societat estaria preparada per entendre la nostra campanya. Tot es veurà… la nostra esperança sempre està a l’altra banda del pont.

Sarajevo al capvespre.

Aquí, amb l’altura que regala aquesta ciutat, amarat de segles, m’esforço a retenir a la meva retina tota aquesta bellesa. Alguna vegada han sentit l’abraçada d’una metròpoli? Com si fos un organisme viu, vertebrat en avingudes, rius, turons, muralles i biblioteques reconstruïdes, una ciutat que mostra les seves ferides amb orgull, com hauríem de fer tots els que hem patit. Aquí sento que al meu cap s’han esborrat velles barreres entre la ciència i l’art, prejudicis estúpids i estèrils. “Insha-Allah” els Balcans ens hagin presentat a nou/nova aliat/aliada en la nostra lluita per la salut i la no violència.

Ivan Zahinos Ruiz
Coordinador de Relacions Internacionals
medicusmundi mediterrània