El Coordinador de Relacions Internacionals escriu des de Moçambic, primera destinació d’una missió que el durà a l’Equador, Bolívia i Bòsnia i Hercegovina per al seguiment i l’execució de les nostres intervencions en salut pública. La reflexió sobre la salut com un dret i la salut com a resultat de les polítiques i decisions nacionals i internacionals centren aquests quaderns comparatius, globals i crítics.

“Pensar en la salut pública des de la justícia planteja […] que caldrà preguntar-se per assumptes complexos com la llibertat en una societat dominada per interessos i relacions de poder que la fan injusta.” – Fernando Peñaranda.

El Butlletí número 132 de la República de Moçambic publicat el 10 de juliol del 2019, signat pel ministre d’Economia i Finances, Adriano Afonso Malelane, actualitza les “Ajudas de Custo“, les dietes per als funcionaris i agents de l’estat. Malgrat l’actualitat de la data i el fet que ja circula en format digital fins i tot per WhatsApp, el document sembla tret d’una altra època: en blanc i negre, mecanografiat, amb l’escut oficial del país, amb un estil dels setanta, postcolonial, auster, amb autoritat d’estat. Si no fos per les serioses repercussions que tindrà podria passar desapercebut, un document gris, una peça més en l’engranatge burocràtic d’un país que viu a cavall entre dos mons, amb un breu passat d’estat de tall socialista i un present de neoliberalisme salvatge.

Però aquesta pàgina i mitja d’informació és un veritable tresor per entendre (o millor dit per perdre’s definitivament en l’intent) moltes coses sobre aquest jove país i la seva relació amb el món. De forma resumida el decret indica que un treballador de l’estat que participi en una “missió de servei” a qualsevol zona del país cobrarà sis mil meticals per dia d’”Ajudas de Custo“. Al canvi oficial del Banc de Moçambic, aquest valor correspon aproximadament a noranta euros.

Hi ha diferents motius per fer “missions de servei”, però el més habitual en el cas dels funcionaris de la salut és la formació contínua i permanent. En un país que compta amb els pitjors indicadors de treballadors de salut de tota la regió de l’Àfrica Austral (tant en quantitat com en qualitat), aquesta estratègia es presenta com quelcom indispensable i pertinent perquè aquells professionals que ja estan atenent pacients millorin la seva capacitat de diagnòstic.

Bé, traduït al llenguatge de la gent que espero que llegeixi aquestes línies i fugint de la retòrica del “llenguatge de l’ajuda i la cooperació”, el que això vol dir és el següent:

Imaginem un centre de salut que està situat al mig de la sabana africana, potser a uns 120 o 130 km de la ciutat més propera, el que aquí es diu la seu del districte (situació absolutament habitual a Moçambic). En aquest centre de salut hi treballa, posem-li un nom, la Nila, que va fer un curs de formació de vint mesos per formar-se com a infermera. La Nila està sola al centre i atén tot tipus de consultes, des de malàries, a casos de VIH, parts, petites cirurgies, etc. És una heroïna, lluita contra totes les inclemències, les dificultats, esterilitza el seu equip mèdic en un autoclau de carbó, assisteix parts amb la llum d’una espelma, lluita contra el verí de les mossegades de cobra. Se sent sola i moltes vegades frustrada perquè no té medicaments, no li arriben i es desespera. Una carta dels seus superiors arriba a les seves mans: el Ministeri de Salut determina que hi ha un nou tractament per a la malària i vol formar els seus treballadors en aquest nou protocol. Es tracta d’una formació de cinc dies que es realitzarà a la seu del districte. La Nila “hauria” d’anar a aquesta formació, per descomptat.

Estem davant del que, en el llenguatge de la cooperació al desenvolupament, es diria “una necessitat sentida” (cada dia avorreixo més aquest argot …). Però és en aquest moment, en aquesta lògica evident del que “s’ha de fer” per tenir infermeres millor formades i per tant població més sana, que un comença a preguntar-se i plantejar-se moltes coses: el salari mensual de la Nila és de 12.470 meticals , és a dir uns 184 euros al mes, i 5 dies de formació li generaran 450 euros. Bé, és sens dubte un “incentiu” per a ella. Podem anar una mica més enllà, potser la Nila comenci a plantejar-se que li convé més anar a formacions que estar al centre de salut, crec que tots nosaltres pensaríem el mateix, no? Recordem que la Nila treballa sola al centre, el que vol dir que si surt del centre, la població que atén es queda sense servei durant cinc dies. Recordem que la Nila, viu en condicions de duresa extrema en la comunitat. I per descomptat, recordem que la Nila vol conèixer aquest nou tractament (encara que en el seu fur intern es pregunta si li arribaran els medicaments per aplicar-lo…).

Qui paga la formació? En un país on encara la gran majoria dels diners que s’inverteixen en salut està en mans de donants internacionals (en els últims anys grans ONGs, agències de les Nacions Unides, el Banc Mundial, etc. han manejat més del 70% de la inversió en salut), moltes de les formacions són assumides per l’ajuda externa. Alhora, el Fons Monetari Internacional (FMI) “suggereix” al Govern de Moçambic que, a canvi de crèdits, congeli els salaris dels funcionaris de l’estat, però la inflació del país està disparada i el cost de la vida és altíssim. A la Nila el seu salari no li arriba ni per a una setmana … Com millorem el salari d’una gran massa dels treballadors del país? Amb estímuls per formar-se, gran part dels quals estan pagats per l’ajuda externa. I atenció, aquesta ajuda externa té una responsabilitat brutal en aquest sistema pervers, ja que amb la finalitat suprema de complir amb els indicadors dels projectes, ja fa gairebé tres dècades, va pensar que era oportú definir un model d’incentius, al principi menjar i un suc, després una petita dieta, i ara estem ja al nivell de gairebé pagar cent euros per persona i per dia (en un país on el salari mínim mensual no arriba ni a setanta euros) per anar a una formació, el que vol dir que per formar vint infermers en un nou protocol de malària es necessiten més de deu mil euros …

No hagués estat més fàcil, des de l’inici, pressionar i pressionar a l’estat perquè pagués salaris dignes als seus treballadors que funcionar amb aquests esquemes piramidals insostenibles? No calia parar-los els peus als organismes financers internacionals que amb les seves mesures d’ajust estructural denigraven la vida de milers de professionals que amb els anys han perdut la fe en el sistema públic de salut en el qual treballen? Moltes entitats van entendre en el seu moment que aquest no era el seu paper, que elles “no es ficaven en política”, que “volien salvar vides”… sento que aquesta visió naïf, gairebé messiànica de l’ajuda ha fet molt de mal i a més confon a tothom, especialment als ciutadans i ciutadanes del nord que amb molt bona voluntat s’han preocupat per països com aquest. Sento que en les últimes dècades, el paper dels polítics a tot el món ha consistit en esforçar-se per aconseguir que dir “sóc apolític” es consideri una cosa positiva.

No hagués estat més fàcil, des de l’inici, pressionar i pressionar a l’estat perquè pagués salaris dignes als seus treballadors?

No calia parar-los els peus als organismes financers internacionals que amb les seves mesures d’ajust estructural denigraven la vida de milers de professionals que amb els anys han perdut la fe en el sistema públic de salut en el qual treballen?

Pegat sobre pegat es va teixint aquest vestit amb cos africà i mànigues internacionals.

Tots volem salvar vides, la qüestió és com s’arriba a aquest fi.

Pegat sobre pegat es va teixint aquest vestit amb cos africà i mànigues internacionals. La salut com un dret no està entre les prioritats polítiques d’un govern obcecat a buidar les entranyes d’una terra que creu seva. La salut com a dret no és la finalitat de la gran majoria d’organitzacions que operen en aquest país. Tots volem salvar vides, la qüestió és com s’arriba a aquest fi.

Alguns creuen que no hi haurà més remei que pagar per la salut, altres creiem que si aquest és el camí, centenars de milers de moçambiquesos i moçambiqueses es veuran un cop més exclosos. Sigui com sigui, és en aquest context d’absència absoluta de lògica en el qual hem d’executar projectes i intentar obrir un camí cap a la justícia, no des de la caritat, carregats de les contradiccions d’un model salvatge que cada vegada còpia més a la propera sabana que ens envolta.

Iván Zahínos Ruiz

Coordinador de Relacions Internacionals

medicusmundi Mediterrània

*Traduït del castellà al català per Margarida Garcia