El Coordinador de Relacions Internacionals escriu des de Moçambic, primera destinació d’una missió que el durà a l’Equador, Bolívia i Bòsnia i Hercegovina per al seguiment i l’execució de les nostres intervencions en salut pública. La reflexió sobre la salut com un dret i la salut com a resultat de les polítiques i decisions nacionals i internacionals centren aquests quaderns comparatius, globals i crítics.

“Una novel·la on no hi hagi un mort, em sembla falta de vida”

G.K.Chesterton

He de confessar que he escrit aquest quadern dues vegades. Al llarg d’aquesta setmana a la capital de Moçambic he escoltat i llegit sobre tot el que no funciona en aquest país. És més, podria dir que he escoltat i llegit com de profundament fotuda està l’Àfrica. En realitat, des de que vaig posar un peu en aquest continent cap a l’any 2001, m’he creuat amb persones que tenen l’extraordinària capacitat de, en tot just trenta minuts, realitzar un diagnòstic d’aquesta terra i arribar a conclusions aclaparadores, rotundes i gairebé sempre molt negatives sobre el seu futur. Aquesta visió no neix del no-res, és fruit del que sempre ens han explicat els llibres d’història i sobretot, del periodisme negatiu i el seu afany per alimentar aquesta posició. Sempre sembla que hi ha d’ “haver un mort a les notícies”. El primer esborrany d’aquest quadern va néixer inundat sota aquest fosc tsunami.

El periodisme té un paper essencial en l’ordre mental que domina la societat, en les prioritats que donem als nostres pensaments, en la brillantor o la foscor que assignem a les regions, als països, als pobles, a la seva gent. El periodisme negatiu no és exclusiu de l’Àfrica. No és casual ni arbitrari, és una estratègia global de la gran majoria de mitjans i governs que busquen, mitjançant el bombardeig constant de titulars catastròfics, deixar-nos asseguts al sofà, petrificats, espantats, paralitzats, obedients, ensinistrats, en definitiva, anul·lats perquè no ens puguem regirar davant el robatori descarat de tot allò que vam guanyar lluitant.

Per a la ciutadania del nord, els que ens anomenem a nosaltres mateixos “desenvolupats”, un titular sobre les catàstrofes de l’Àfrica, les seves guerres, la fam, la pobresa o la corrupció és un bàlsam gairebé narcòtic que ens fa dir-nos “aquí no estem tan malament” o “nosaltres sí que sabem viure”, enfonsant-nos encara més en la immobilitat i l’embriagadora complaença. És més, crec que a les redaccions dels diaris (moltes d’elles ben orientades per l’interès i el capital privat i partidista) ens llancen aquesta carnassa intencionadament, la dosi que ens ha de calmar.

El periodisme té un paper essencial en l’ordre mental que domina la societat, en les prioritats que donem als nostres pensaments, en la brillantor o la foscor que assignem a les regions, als països, als pobles, a la seva gent.

El periodisme negatiu no és exclusiu de l’Àfrica. No és casual ni arbitrari, és una estratègia global de la gran majoria de mitjans i governs que busquen, mitjançant el bombardeig constant de titulars catastròfics, deixar-nos asseguts al sofà, anul·lats.

En aquestes estava jo ahir. La veritat és que és molt senzill caure en el parany, regir-te pel que llegeixes en els titulars, deixar-te portar pel cansament, en lloc d’alçar una mica la vista i observar, sentir i intentar entendre. Després de més de dues hores escrivint en una freda tarda a Maputo, vaig fer una parada en el camí i vaig aixecar les mans del teclat. Em vaig esforçar a recordar algunes línies de grans que van escriure o escriuen sobre l’Àfrica des d’un altre prisma, des de la gosadia i la valentia d’anar contra corrent. Deia Mankell que a l’Àfrica va aprendre molt més sobre la humanitat que en cap altre lloc del món i Kapuscinky afirmava que aquí és on realment es va fer periodista. El més jove Aldekoa ens explica que Àfrica no és un continent oblidat, és un continent silenciat, i insisteix que el futur de la humanitat passa per aquesta terra amb la població més jove de tot el planeta.

El combustible va començar a circular per les meves venes i vaig poder veure en cada història, en cada dia viscut en aquest país i en aquest continent, éssers extraordinaris, fets fenomenals i quimeres descomunals. No tinc molt clara la funció d’aquests quaderns, en realitat potser no la tenen, però sí que vaig concloure que no anaven a ser unes línies més al servei de la negativitat. Sincerament, em vaig dir “a fer punyetes si creuen que els ajudaré a seguir pintant de negre el nostre futur, almenys aquí explicaré allò que en els grans mitjans és invisible”. Vaig pensar en vosaltres, que teniu tot el dret del món a somiar que en aquesta generació i les futures les solucions arribaran, i molt probablement, naixeran de l’enginy d’un/a jove africà/a.

En un sistema de salut a punt del col·lapse, sense el pressupost governamental que mereix, i amb una comunitat internacional més preocupada en mostrar els èxits de les seves batalletes que en la construcció d’un model sanitari per a tots i totes, encara milers d’infermers i infermeres atenen a tota una població amb els pocs mitjans que tenen i donant el millor de si mateixos. La cobertura dels parts atesos per professionals de la salut ha passat del 55% el 2011 al 83% el 2017. La mortalitat materna i infantil es continua reduint gràcies als treballadors de la salut, mal pagats i que viuen en condicions extremes. Ells i elles són herois i heroïnes i els vam voler homenatjar amb el documental “A Luta Continua”. Sobre això vull parlar, això és el que vull explicar.

Al nord de Moçambic milers de miners artesanals intenten guanyar-se la vida buscant grams d’or en la immensitat de la sabana africana. No he vist ni conegut una vida més dura que aquesta. Aigua i farina és el seu aliment. Dies sencers al sol cavant en coves inestables. Usen, com a tot el món, mercuri per extreure l’or, contribuint sense saber-ho al 40% de tot el mercuri que hi ha a l’atmosfera. Nosaltres vam voler explicar això al documental “La Febre de l’Or”. Bé, després de més de tres anys treballant en aquesta regió, hem aconseguit per primera vegada en la història d’aquest país introduir mètodes alternatius a l’ús del mercuri, mètodes nets, ecològics. Ja són més de cinc associacions de miners que van contra corrent i desafien la lògica de les màfies de contraban d’or i mercuri, i opten per continuar dignificant la seva vida i tenir cura de les terres que els van veure néixer. Sobre això vull parlar, això és el que vull explicar.

Una de cada tres dones al món ha patit violència de gènere. Moçambic no s’escapa de la problemàtica global d’aquesta desigualtat i del terror que suposa. És una societat patriarcal, encara dominada per una tradició de vegades mal entesa que considera a la dona una propietat, i amb una legislació encara influenciada per anys de colonització. En aquesta selva, un grup de dones lluitadores, artistes, raperes, juristes i escriptores empenyen un corrent cultural que, de la mà de moviments socials feministes, ha aconseguit una llei contra la violència de gènere i guanyar espais de participació política fins al moment inimaginables. Nosaltres hem volgut donar-los veu, posar el focus i il·luminar aquest moviment artístic amb el documental “WOMAN” (properament disponible el webdoc www.woman.cat) que s’estrenarà a l’octubre. Sobre això vull parlar, això és el que vull explicar.

L’alba a Moçambic dura poc. El sol surt disparat i en un pocs minuts il·lumina i escalfa amb força. La freda tarda d’ahir s’ha esfumat i avui un cel blau cobreix Maputo. Tot just són les set del matí i els carrers ja són plens de vida, busos que rugeixen, estudiants uniformats que van a l’escola. Sento que la llibertat d’escriure es defensa marcant la distància enfront dels que t’empenyen a narrar el que ja s’ha narrat. Sobre això vull parlar, això és el que vull explicar.

Ivan Zahinos Ruiz

Coordinador de Relacions Internacionals

medicusmundi Mediterrània

*Traduït del castellà al català per Margarida Garcia