El Coordinador de Relacions Internacionals escriu des de Moçambic, primera destinació d’una missió que el durà a l’Equador, Bolívia i Bòsnia i Hercegovina per al seguiment i l’execució de les nostres intervencions en salut pública. La reflexió sobre la salut com un dret i la salut com a resultat de les polítiques i decisions nacionals i internacionals centren aquests quaderns comparatius, globals i crítics.

Entre destí i destí sempre ens trobarem en el camí, en el viatge. Està tan arrelat a la nostra professió, com ho està la recerca d’un món millor. Qui no entengui, fins i tot m’atreveixo a dir, no gaudeixi i aprengui del viatge, dubto que pugui créixer en aquesta tasca i crear projectes que realment transformin.

Diu Mia Couto que “el viatge no comença quan es recorren distàncies, comença quan travessem les nostres fronteres interiors“. Després de més de vint anys voltant pel món, les meves s’han anat difuminant i són com aquelles maletes que decideixes deixar a terra en emprendre el viatge de tornada, ja que carreguen roba i estris que saps que ja mai més necessitaràs. Les fronteres ja no són part de mi, no em pertanyen, ni les adoro, ni les desitjo. Potser per això, també l’il·lustre Mark Twain ens deia que “viatjar és un exercici amb conseqüències fatals per als prejudicis, la intolerància i l’estretor de mires“. Ja fa anys que em sento un Frankenstein, un collage, un puzle encara amb peces pendents d’encaixar. Sóc un lladregot de moments i experiències planetàries que metabolitza vivències i alhora el proveïdor que les escampa per continents, ja que no tenen amo, com no en té el viatger.

“El viatge no comença quan es recorren distàncies, comença quan travessem les nostres fronteres interiors” – Mia Couto.

De vegades el viatge és d’uns dies, altres vegades són mesos, veient-ho amb el temps, són dècades d’un continu moviment buscant i buscant respostes i fent i fent preguntes. Poques vegades s’arriba a una conclusió, tot canvia i evoluciona, però de tant en tant, amb la distància que donen els anys i l’altura (milers d’hores d’avió), es va consolidant una idea, com aquests pensaments que ens arriben a l’alba, mig adormits, tan inspiradors. Aquesta idea sol teixir-se en veure elements comuns entre diferents llocs del planeta.

Crec que estem caminant cap enrere en la construcció d’un nou i més just ordre planetari. El model d’estat nació segueix vigent alhora que els organismes internacionals, que al seu dia van ser somnis per a una humanitat més integradora, s’esvaeixen i s’enfonsen. És més, els països amb governs conservadors aconsegueixen influir en els espais d’unió i d’integració, fent-los cada vegada més excloents i egoistes. Éssers humans vaguen a la deriva al Mediterrani. Refugiats sense esperança. Famílies centreamericanes xoquen contra murs excloents. Tàpies que creixen com les males herbes en el que anomenen Terra Santa…

No tinc molts detalls dels secrets que duen a aquests organismes a oblidar-se de la seva missió al planeta. Un cop més, puc parlar d’allò que conec amb més profunditat, la salut, encara que estic segur que aquesta reflexió es pot aplicar a altres agències de les Nacions Unides, a altres espais d’ “unió”.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS), creada després de la segona guerra mundial, va gaudir de reconeixement i influència per damunt del que dictaven els països. Els països membres aportaven una quota per al seu funcionament, això li donava certes garanties democràtiques i autonomia en la presa de decisió. Amb els anys, i sota la influència dels gurus de l’economia de la salut (sempre he pensat que potser es tracta d’una antítesi, salut i economia) es va obrir a buscar “noves formes de finançament”. Parlant clar, els estats membres van baixar les seves quotes i l’OMS va iniciar un procés de privatització i acceptació de capital no governamental. Aquesta tendència es va anar consolidant i en aquests moments la presa de decisió sobre les polítiques globals de salut està en mans, en gran mesura, de filantrops com Bill Gates. Sota el “bonisme” i amb campanyes de màrqueting milionàries el gran de la tecnologia té tant pes o més que molts països membres. De debò algú creu que un empresari del calat de Bill Gates està al món per lluitar pel dret a la salut dels més desfavorits? I si així fos i el “bon home” s’ha il·luminat, qui el va elegir i nomenar per a aquesta missió? Perquè al cap i a la fi, els governs dels estats membres són elegits democràticament (podríem també posar alguna objecció al respecte…), però què passa amb el consell de direcció de Microsoft? Jo almenys no he votat mai per elegir-lo…

En un present i un futur en què les grans multinacionals lluiten per aconseguir ingents bases de dades de la població per vendre-les a les companyies d’assegurances, la mal anomenada (al meu entendre) “intel·ligència artificial” dissenya algoritmes que posen preu a les nostres vides. La ingerència d’una de les majors companyies privades d’informàtica i tecnologia en l’ordre sanitari mundial es fa, si més no, sospitosa.

Aquests filantrops ja obren fins i tot convocatòries per finançar projectes que, això sí, contemplen com a eix central l’ús de la tecnologia. D’aquesta manera s’obren mercats difícils i rudes, gràcies a una cooperació al desenvolupament guiada per control remot des d’oficines a les grans “cities”. No estic en contra de que un centre de salut s’utilitzi una tablet, però entristeix i encabrona que ningú es faci càrrec d’allò estructural: l’aigua potable, els serveis de sanejament, l’electricitat … aquests béns públics necessiten una gran inversió per funcionar i, a més, al servei de població sense molts recursos no són “business” per a les multinacionals. Però l’absència d’aquests serveis provoca milers de morts a l’any al planeta. Les tablets són útils, l’aigua potable en un centre de salut és indispensable.

Les tablets són útils, l’aigua potable en un centre de salut és indispensable.

Diuen aquests filantrops, i les agències que ja dominen repeteixen com lloros, que aquests serveis són responsabilitat dels estats. En un exercici de cinisme extrem es renten les mans mentre s’encarreguen alhora de desmuntar sistemes públics i de buidar de contingut a les estructures d’estat. Si poden fer decantar la balança en favor de la desregularització i fins i tot influir des de Washington, Londres o Nova York en les legislacions de països africans, llatinoamericans o asiàtics per donar entrada a la sanitat privada (veure l’informe del Banc Mundial sobre estratègies per potenciar la sanitat privada a l’Àfrica), no poden lluitar amb nosaltres, colze a colze, en pressionar i donar suport als estats perquè assumeixin la salut com un dret de tots i totes? Insisteixo … no són aquí per a això, hi són per aprofitar qualsevol espai que els permeti augmentar la seva quota de mercat.

Es pot sentir nostàlgia per un temps futur? Jo enyoro l’arribada de líders que mirin als ulls de la humanitat i que superin les idees ja obsoletes de l’estat nació i de la globalització neoliberal que espolia mercaderies i fins i tot ànimes. Però com sempre, hi ha llum en el caos. La globalització dels moviments socials pot, i ha de ser, una resposta. El People Health Movement, Moviment per a la Salut dels Pobles, sorgeix com una resposta a la privatització i mercantilització de la salut i, entre d’altres assumptes, està observant i posant al seu lloc a l’OMS. No és tasca fàcil lluitar per la salut universal i el seu èxit depèn de les persones, organitzacions i moviments que el conformem. Nosaltres seguim treballant perquè el PHM sigui un actor fort i actiu a Moçambic i a l’Àfrica Austral, a més de continuar donant suport i aportant en la seva tasca europea per defensar la salut des de l’amenaçat estat del benestar.

Enyoro l’arribada de líders que mirin als ulls de la humanitat i que superin les idees ja obsoletes de l’estat nació i de la globalització neoliberal que espolia mercaderies i fins i tot ànimes. Però com sempre, hi ha llum en el caos. La globalització dels moviments socials pot, i ha de ser, una resposta.

Fronteres interiors i exteriors han d’anar caient per no deixar-se portar pel discurs excloent i individualista que predomina en aquests temps.

Cada vegada estic més convençut que són els moviments socials globals els que poden ser un contrapunt a la globalització neoliberal. Fronteres interiors i exteriors han d’anar caient per no deixar-se portar pel discurs excloent i individualista que predomina en aquests temps.

Iván Zahínos Ruiz

Coordinador de Relacions Internacionals

medicusmundi mediterrània

*Traduït del castellà al català per Margarida Garcia