Qui no ha caminat un dia trist i gris pensant en totes les coses que no tenen sentit. Qui no ha sentit, encara que només sigui un dia, que en realitat, res ho té, especialment la vida, encara que a vegades continuï com si ella també tingués vida pròpia. Suposo que així caminava Dragiša Nedović, pels carrers de Sarajevo, autor i cantant de sevdah allà pels finals dels anys 40, quan ell, igual que centenars de milers de persones, veia com la seva vida se l’emportava la tuberculosi.

Molts anys després, el nét del Zaim, Damir Imamović, en el seu gran llibre “Sevdah” (2017) compara aquesta història amb la prohibició de la cançó Gloomy Sunday, versió de Szomorú vasárnap (Trist Diumenge) del compositor Rezsó Seress, interpretada en anglès per Billie Holday en 1941 i també prohibida en les ràdios per l’augment de casos de suïcidi que se suposa va provocar.

Escola de Belles Arts

No hi ha dubte doncs del poder de la música, tant per a fer-nos sentir bé, com per a fer-nos sentir enfonsats. Ja en el segle XV, a l’hospital d’Edirne, Turquia, es tractava a malalts amb problemes mentals mitjançant activitats creatives i músic teràpia, usant unes determinades escales (makam) que es consideraven curatives en funció de la patologia del pacient. La connexió entre Turquia i Bòsnia ha durat més de 400 anys. La influència de les seves makam, mekam en idioma bosnià, impregna cadascuna de les notes musicals del país balcànic.

Mesquita de Ferhad Bey

Sarajevo Ljubavi Moja – Sarajevo el meu amor

Camino pels carrers perpendiculars al Miljačka com si fossin ponts en el temps, viatjant més enllà dels metres, deixant-me portar per una setmana que està sent una immersió a pulmó a la ciutat. No deixo d’escoltar en els meus auriculars les cançons que han estat i són la seva banda sonora. Pujo les escales d’un turó, que malgrat 22 anys trepitjant aquesta ciutat, mai he conegut. Josipa Štadlera 1, alberga l’edifici de l’Acadèmia de Música de Sarajevo. Construït en 1893, durant la guerra 1992-1995, alguns estudiants i professors van mantenir viva la institució. No va tancar ni un dels seus departaments  malgrat el bombardeig i els francotiradors. La vida musical a Sarajevo va jugar un importantíssim paper en la defensa espiritual que els seus ciutadans van oferir durant la guerra. Era la catarsi col·lectiva de la qual parlava Polovina.

Penso en què anava ser de tots nosaltres sense aquest regal diví, la música, mentre repasso una vegada i una altra, en la meva ment, la visita que havia realitzat tan sols unes hores abans a Sovrle Iljaš, a uns 30 km de Sarajevo.

La planta elevada de la casa està formada per petites estades, amb poc més de 40 metres quadrats. Té una cuina de llenya amb la qual, a més de cuinar, també s’escalfa la llar. La boira no permet veure molt més allà del marc de la finestra.

Futur en la boira

Fora el termòmetre marca -2 °C.  Enfront de la finestra principal es troba l’estable que alberga un tresor. Són xais, cinc.  A la casa fa olor de pa casolà que Zekina cuina amb l’atenció que algunes persones saben donar-li a  les coses que importen. La seva filla està agenollada al costat de la cuina. Escolta atentament a Arijana mentre tradueix les paraules de la seva mare. S’escolta el bullir de l’aigua i de les mongetes que tenen avui per a menjar. Zekina baixa la veu i murmura en recordar que la primera vegada que va anar  la casa d’acollida la seva filla tenia 6 mesos. La seva filla s’assembla a la meva filla. És rossa, el rostre clar, tímida, vol ser professora d’autoescola quan sigui gran.

La cuina de Zekina

Zekina m’explica que ha tingut dos moments feliços en la seva vida. Només dos…un quan van néixer els seus fills i l’altre, quan va rebre els 5 xais que li han permès muntar un petit negoci i deixar de dependre de l’home que li pegava durant anys. El formatge que fa i ven en el mercat local, li dóna l’autonomia per a no haver de dependre de ningú. Diu que viu amb poc, però que ara pot portar a les seves filles a l’escola. Va passar, en dues temporades, més de 18 mesos a la casa d’acollida, amagada. El seu marit va anar embogint, si no ho estava des que va néixer. Zekina va viure la seva pròpia guerra durant anys, més llarga que el cèrcol a la ciutat, sense francotiradors, assetjada per l’odi d’algú amb el qual un dia va decidir compartir la seva vida. Durant anys no hi havia llum, tan sols un túnel que la podia portar a una vida lluny d’ell. Un túnel que li va portar molt de temps creuar. Zekina m’explica que ara sap com parar-los els peus. 18 mesos de suport psicològic li van donar la força per a no deixar-se acoquinar mai més.

Zekina i els seus xais

Mentre prenc notes en el meu quadern em topo amb xifres que havia escrit la tarda anterior durant una reunió. Xifres minses per al repte que suposa mantenir viva una intervenció que pugui oferir oportunitats reals a centenars de dones com Zekina. Ella em continua parlant mentre al meu cap la calculadora no para de fer números. Em conjuro perquè el programa d’incentius econòmics i petits negocis no quedi fora del nou projecte. Marca una diferència real. Són desenes d’històries de superació.

Em concentro i torno a aquella petita cuina folrada en catifa. Zekina comenta que adora a Dino Merlín. Se li il·luminen els ulls en parlar d’ídol musical nascut en l’encara existent Iugoslàvia. Diu que no té tele però sí una petita ràdio que escolta cada dia. Jo la imagino cantant, deixant-se anar per la notes del mestre Dino i sanant, a poc a poc a mesura que les lletres li donen sentit a la seva existència Noćas nešto ljepo treba da se desi – Alguna cosa agradable està a punt de passar aquesta nit….

Iván Zahínos
Coordinador de Relacions Internacionals
medicusmundi mediterrània