A vegades em pregunto si no seré massa jove per a sentir nostàlgia. Potser la nostàlgia es desperta quan descobreixes que un altre temps va ser millor. Pot ser que sigui més aguda en constatar que, aquell pretèrit superior, va passar per davant dels teus nassos sense la consciència de la borrasca que s’aproximava.

Havia viscut postguerres, algunes més madures que unes altres. La d’El Salvador i Angola, amb una mica més d’un lustre de vida. La de Bòsnia i Hercegovina, amb tot just dos anys. La de Kosovo, acabada de parir, comptava tan sols amb uns dies d’història. Malgrat la diferència d’edat i les diferents latituds, en la postguerra sempre vaig sentir que coexistien una mescla de tristesa i eufòria. A poc a poc, la societat va despertant del període patològic en el qual ha viscut. Comença de nou a regir un cert ordre social, unes normes, uns codis, tot allò que durant segles es va anar construint i que posa fre al salvatgisme. És més, per norma, els primers anys en països de postguerra, la violència de carrer, el vandalisme i el pillatge descendeix. Potser la gent està farta de lluitar, o potser, la gran quantitat d’armes que encara s’amaguen en les llars fa que aquells que estiguin disposats a atracar i robar s’ho pensin una mica més.

Mai havia viscut una pre-guerra. Ara que escric aquesta frase, sóc conscient de l’estupidesa que tanca, perquè tots estem constantment vivint en la pre-guerra. Crec que el que volia dir és: en els meus anys d’existència, mai havia parlat d’un lloc en el qual vaig treballar i vaig viure durant molts anys des del record de la pau, i la consciència que aquesta, no tornarà en molt de temps.

Llogaret a Cabo Delgado

Vaig trepitjar per primera vegada Cabo Delgado a l’any 2008. L’arribada a Pemba, la capital, i el posterior coneixement dels districtes em va fascinar. L’Àfrica de l’Índic es mostrava en aquella regió en el seu màxim esplendor. Una petita ciutat de referència en la tercera badia més gran de món, aigües blau turquesa, sabana infinita, comunitats en les quals la forma de vida encara s’assembla molt a la que van desenvolupar cultures mil·lenàries, barreja d’ètnies, diversos idiomes, barreja de religions i molta, molta pobresa econòmica. La seva llunyania de la capital convertia a Cabo Delgado en una regió poc interessant per al desenvolupament empresarial i la inversió estrangera. Tot just unes processadores de cotó i unes illes paradisíaques que, els plans de turisme nacional, van dedicar al turisme minoritari i d’elit (diverses famílies de la reialesa europea van gaudir d’estades en els arxipèlags de somni que suren davant de la costa continental).

Cabo Delgado i districtes d’actuació

El record que ara tinc d’aquesta època és de regió oblidada, bellesa natural infinita i absoluta pau i tranquil·litat. Algunes nits, en districtes de l’interior, alguns d’ells sense llum, sortíem a buscar alguna barraca per a menjar i passejàvem per decrèpits carrers semi-asfaltats o arenals vermellosos. La nostra presència passava pràcticament desapercebuda. Durant el dia, recorríem la província de centre de salut en centre de salut, treballant mà a mà amb els seus professionals, formant-los, dissenyant noves construccions, realitzant formacions en les comunitats per a prevenir malalties contagioses… Així vàrem treballar durant més de vint anys. Aquesta era la nostra obstinació, ni més ni menys que construir juntament amb els responsables locals, un sistema de salut a l’abast de la població. Un somni, una utopia. Amb una extensió superior a la de molts països europeus, població rural dispersa i a vegades nòmada, un període colonial que, entre altres maltractaments, va ignorar les zones rurals, una guerra d’independència i una guerra civil que va finalitzar l’any 1992, no era un repte senzill. Grans professionals ho vam donar tot, moçambiquesos i estrangers. Una vegada, quan vivia a Maputo, vaig fer un recompte de tot el que havíem aixecat en aquests vint anys: més del cinquanta per cent de la xarxa de salut de la regió centre i sud de la província havia estat posada en marxa gràcies al nostre compromís i una inversió milionària que costava suor i llàgrimes aconseguir.

Centre de salut a Nicuita, Cabo Delgado

Ara, recorro a un passatge de Gombrich del seu fantàstic llibre “La Història de l’Art”, per a intentar entendre el que ens estàvem perdent. Gombrich relata i ens acosta a la transformació que va haver de donar-se en l’espectador per a poder entendre un dels estils més fascinants que ens ha brindat la creació artística:

“Va haver de passar algun temps perquè el públic aprengués a veure un quadre impressionista retrocedint alguns metres i gaudint del miracle de veure aquestes taques embullades col·locar-se sobtadament en el seu lloc i adquirir vida davant els nostres ulls. Aconseguir aquest miracle i transferir la veritable experiència visual del pintor a l’espectador va ser el veritable propòsit dels impressionistes”.

Així, les persones que van tenir la fortuna de visitar la primera exposició impressionista, encara ancorades en estils anteriors, van enfonsar els seus morros en els llenços, podent tan sols observar una infinitat de pinzellades fortuïtes, i titllant de dements als seus creadors. No van aconseguir veure més enllà dels seus nassos. La distància era el secret.

Si com diu Tennesse Williams “El temps és la distància més llarga entre dos llocs” i, per tant, el temps és distància, ara, l’any 2020, amb la perspectiva dels anys, veig el dramàtic quadre en el qual s’ha convertit la província de Cabo Delgado. Totes aquelles taques embullades amb les quals m’he anat topant al llarg de més de 14 anys treballant a la regió del nord de Moçambic s’han fos en una composició macabra i dantesca.

Segons reporten mitjans locals i internacionals, a principis de novembre a Muidumbe, més de 50 persones van ser decapitades en una execució pública duta a terme en el camp de futbol del districte. Un grup insurgent avança inexorablement de nord a sud de la província, d’est a oest, deixant llogarets arrasats. Es parla ja de més de 2.000 morts i més de 430.000 refugiats.

Mehmed[1]em parla assegut en una cadira de plàstic vermella, en un “quintal” en el qual conviuen més de 40 persones. Està a Pemba, la capital de Cabo Delgado. Va arribar a peu des de Mocímboa de Praia. Va trigar una setmana a arribar. Sense menjar, va avançar al costat de set membres de la seva família, fent nit al ras. Els insurgents van aconseguir la seva localitat el passat vint-i-cinc d’agost. Van cremar les seves cases. Van cremar les seves robes i eines. Van cremar tot. Eren joves, molts de la seva localitat. Em diu que no va veure a cap estranger. El terror neix de dins. Un germà seu es va unir al grup. “Gostou deles” em diu quan li pregunto si sap el motiu. En el grup hi ha menjar, poder, sentiment de pertinença a alguna cosa. Fora del grup hi ha fam, submissió i un abandó centenari, més evident que mai en les últimes dècades en les quals l’estat i dirigents poderosos es fan amb els recursos naturals de la regió “a cara de gos”.

[1] Nom fictici

João Feijó[1] m’explica que el govern moçambiquès s’ha obstinat, des que van iniciar els atacs a la fi del 2017 a parlar de forces externes que tenen com a objectiu desestabilitzar la regió. Sens dubte, és incòmode reconèixer que el malestar neix del poble. Fins fa pocs mesos no ha començat a deixar caure que, potser, les condicions de desigualtat a Cabo Delgado són un dels ingredients bàsics d’aquesta guerra, potser el més important. Amb la major reserva de gas de tota Àfrica, fustes, pedres precioses, potencial petroli per explotar, Cabo Delgado és una de les regions més riques en recursos de tot Àfrica. La seva gents, de les persones més pobres del món. Abans vivien aïllades, ara veuen desfilar per les pistes de sorra centenes de camions d’última generació carregats de riqueses que van pertànyer als seus avantpassats. La ràbia creix.

[1] Coordinador de l’Observatori del Medi Rural – Maputo – Moçambic

En l’última dècada, la regió oblidada va passar a ser el centre d’interès per a moltes empreses internacionals que, per a poder operar a la regió, havien d’aliar-se amb empreses locals, totes elles, com és públic, pertanyents a l’elit política i militar del país. No s’han escatimat esforços a expulsar de les seves terres a milers de persones per a poder explotar fusta, minerals preciosos, gas i altres recursos. Tampoc s’han escatimat esforços a reprimir amb la força a milers de miners artesanals, en la seva gran majoria joves sense futur, que trobaven en aquesta pràctica minera, l’única manera de subsistir. Companyies Moçambiqueses com la Montepuez Ruby Mining, amb un 75% d’inversió de la companyia Gemfields d’UK han estat assenyalades entre les més agressives amb la població local. Fins i tot van acordar pagar una indemnització milionària a comunitats locals per a evitar l’avanç en els tribunals d’un judici a Londres que els acusava d’accions que atemptaven contra els drets humans de les poblacions locals. La ràbia continua creixent.

Buscant or. Cabo Delgado

Vivim en un món globalitzat, a les verdes i a les madures. Per a la guerra, el món globalitzat és el millor escenari. El descontent de les comunitats locals per viure en un etern pou de pobresa i exclusió s’ha anat canalitzant entre els més joves en una expressió cada vegada més radical de la seva forma religiosa de veure el món. Les connexions no han trigat a arribar. Informes locals posen damunt de la taula programes de beques saudites per a formar a joves de la regió a Aràbia. Quan tornen, apartats de la forma tradicionalment pacífica d’entendre l’islam de les comunitats locals, aquests joves creen les seves pròpies mesquites i marasses. El Wahabismo, una visió de l’islam que a vegades s’ha associat al conservadorisme i extremisme, fins a la data minoritària en Cabo Delgado, va guanyant adeptes.

Fa tres anys es va materialitzar el descontent amb el primer aixecament insurgent en el districte costaner de Mocímboa de Praia. Mai se li va donar la importància que tenia aquest fet. Al llarg d’aquest trienni les forces insurgents han anat guanyant adeptes, s’han declarat un grup anomenat Al-Shabbaab, que no té aparents connexions amb el mateix que opera a la regió de la banya d’Àfrica, però sí que hi ha informes que vinculen la seva creixent capacitat militar a l’Isis i Al-Queda. Alguns informants locals, em confirma Joao Feijó des de Maputo, en els últims mesos comencen a parlar d’homes blancs amb llargues barbes entre les seves files. Els seus mètodes d’atac s’han anat fent cada vegada més salvatges: decapitacions, pobles arrasats, política de terra cremada.

M’arriben imatges i informes de centres de salut, en els quals treballàvem, ara destruïts. Viles en les quals havíem viscut durant anys, com Macomia, ara apareixen desertes, preses pels insurgents i arrasades. Penso en el difícil que és construir i el senzill que és destruir. Penso que ha arribat la més temuda de les plagues, la guerra, i ara ja no hi ha volta enrere.

El govern de Moçambic s’ha mostrat incapaç de detenir militarment als insurgents, que, entre altres avantatges, coneixen el territori com ningú. Tropes mal pagades, mal equipades, oblidades per una elit militar que viu en la capital, a gairebé 3.000 km del nord. Informes locals informen de fugides en massa de militars. La política de la por que desenvolupen els insurgents és implacable. Les decapitacions han despertat pors latents en les últimes dècades.

La guerra crida a la guerra. El poder de guerra és magnètic, perquè es basa en el poder dels diners, i una vegada que es descobreix que és un negoci, no hi ha qui la pari. El Govern de Moçambic no ho té fàcil per a aconseguir mobilitzar a les seves tropes, així com tampoc sembla senzill que podria aconseguir acords internacionals per a impulsar una intervenció estrangera de suport. L’enviament de tropes de qualsevol país ha de passar pel parlament, i avui dia, no hi ha molts governs que estiguin disposats a enviar als seus joves a lluitar en una regió oblidada, amb moltes tantes probabilitats de morir. La solució, en el món en el qual vivim, l’ofereix el mercat: mercenaris.

Primer, el govern moçambiquès va aconseguir la contractació d’un temut grup de mercenaris russos, el grup Wagner, famós per la seva efectivitat en el combat a Ucraïna, Síria, Líbia i altres latituds. Segons informen els mitjans, després de diversos mesos es van batre en retirada per desconeixement del terreny, dificultats de col·laboració amb l’exèrcit local i falta de mitjans. Lluny de valorar si els mercenaris poden ser la millor opció per a frenar el fenomen de la insurrecció, es va obrir un nou concurs públic per a contractar a una altra companyia. Investigadors locals ressalten les comissions que, potencialment, es mouen en aquest tipus de contractes. Sigui com sigui, el que un dia fos l’enemic de l’actual partit en el poder a Moçambic, es fa amb els serveis per a lluitar amb la insurrecció: la companyia sud-africana Dyck Advisory Group (DAG) liderada per Lional Dyck, antic líder militar al servei de l’apartheid. Els diners no entén de bàndols, sense ideologia, només el capital determina en quin bàndol estàs.

Tot això es coïa mentre nosaltres corríem per la província d’aquí cap enllà perseguint un somni, i creient de cor, que els temps de guerra en aquesta regió ja eren cosa dels llibres d’història. Però no, com les gruixudes pinzellades observades de prop, no vèiem el quadre. Aquí estaven tots els traços per a un negoci, molts d’ells traços locals, i d’altres traços externs atrets per un negoci anomenat guerra. Al cap i a la fi, la guerra és com un rèptil que s’oculta en l’ànima humana, i que quan veu llum, mai més torna a la foscor fins a devorar-lo tot.

Ara tots diuen saber que això estava cantat. Organismes internacionals, agències de cooperació, velles glòries de la regió. Però la veritat és que, abans del 2017, tan sols algunes veus locals alertaven del que podia germinar, i van anar totalment ignorades per les elits locals i internacionals.

També ara arriben les presses per donar resposta a la situació. Arriben frases com “si porteu més de vint anys a la província, com no podeu fer res”. Els temps en què les ONGs eren “supermanes” sembla que estan de tornada. La veritat és que la guerra mana callar a tots i totes. En aquests mesos, la frustració i el neguit són eternes en mi. Una vida humana hauria de ser massa curta per a haver de recordar amb enyorança temps de pau. Les històries de guerra deurien, com a molt, ser la narrativa de generacions anteriors.

En aquest quadern la paraula guerra apareix en onze ocasions. Mai vaig pensar que anava a haver d’usar-la en escriure sobre Moçambic. Ara només tinc la força d’aquestes línies. Amb elles demano que es detingui aquesta barbàrie.

Iván Zahínos
Coordinador de Relacions Internacionals
medicusmundi mediterrània