La Josina Machel va trigar més de cinc anys en aconseguir que els tribunals de Moçambic reconeguessin que la brutal agressió que va patir en mans de la seva ex parella i que va provocar que perdés un ull va ser violència masclista. Filla de l’expresident moçambiquès Samora Machel, s’ha convertit en un símbol de la lluita feminista al país. Una lluita que travessa a dones de totes les classes a Moçambic i a tot el món: una reflexió recollida al documental WOMAN per promoure la visibilització i sensibilització global.

No, no és la primera! Precisament, deu anys abans, en Raúl de la Fuente i jo havíem fet allà mateix el nostre primer documental junts: Verge negra. Un treball que parla sobre la sexualitat i la salut reproductiva de les dones moçambiqueses. Poder fer WOMAN deu anys després ens va semblar una oportunitat super interessant per conèixer l’evolució del discurs feminista allà.

La mateixa que aquí. El discurs avança, cada vegada som més conscients de la legitimitat de les nostres reivindicacions, cada vegada estem més apoderades. El problema, aquí i allà, és que la nostra consciència creix molt de pressa, però la societat no avança al nostre ritme.

Crec que les dones d’avui en dia estem vivint una evolució del discurs feminista molt ràpida, i això ens obliga a conviure amb moltes, moltíssimes contradiccions que es produeixen al nostre voltant. Estem “condemnades” a conviure amb injustícies tot i estar molt convençudes de la necessitat de canviar les coses. Això ens costarà anys, fins i tot generacions, però no podem defallir.

Sí, és clar. El discurs no està canviant només per a les que estem aquí tot el dia llegint articles i escoltant podcasts feministes. Està canviant a tot el món. Crec que una de les grans virtuts del documental WOMAN és que intenta enderrocar la percepció de frontera que tenim respecte a la lluita feminista. El masclisme és un mal sistèmic que ens afecta a totes, siguem on siguem. A les moçambiqueses la violència els fa mal al mateix lloc que a nosaltres.

Mostra de Cine a Barcelona

Totalment. Una cosa que queda molt clar amb el testimoni de Josina Machel és que la violència no entén de classe ni de diners. La patim totes, ens trobem en la situació econòmica i social que sigui. Aquesta reflexió estava molt present en les reunions de pre producció que vam fer amb Medicus Mundi: la violència ens travessa a totes, no entén d’estrats socials.

En el documental apareixen, entre d’altres, Josina Machel, filla de l’expresident de Moçambic Samora Machel, la rapera Dama Do Bling i Ivete Mafundza, advocada i rapera.
Ens negàvem a fer un documental sobre víctimes i sobre com de malament ho passen. Volíem treure a la llum la visió de les moçambiqueses i sobretot com es veuen a elles mateixes. Llegint un article de Pikara Magazine vaig conèixer a Ivete, i això em va portar a reflexionar sobre les dones que uneixen l’art i la reivindicació fins al punt de promoure canvis legislatius. I d’aconseguir-los, és clar!

I és un pas que totes les companyes van valorar moltíssim. El camí que va poder obrir Josina era molt necessari per avançar en la lluita feminista.

Hi va haver molta sororitat entre totes les dones que van participar. Molta. Això també reforça la idea que no hi ha fronteres, ni territorials, ni econòmiques, ni socials quan parlem dels drets de les dones.

Entrevista a Enia Lipanga

És veritat que l’audiovisual té avui un pes inaudit; podríem dir fins i tot que ha arrasat amb la paraula escrita. Però moltes vegades es tracta de píndoles, peces petites que busquen captar l’atenció amb missatges ràpids.

Sabeu que sí que veiem el 85 per cent de vídeos que ens salten a la pantalla? El problema és que són peces molt curtes i molt superficials, no et provoquen cap reflexió, no et mouen, no t’enganxen, no pots empatitzar.

És veritat que el flux d’informació tan desmesurat que consumim, de vegades sense ser conscients, pot impactar en la nostra capacitat de ser crítics. Però pel que fa a la violència, i concretament a la que s’exerceix contra les dones penso que és una cosa que portem d’herència. És molt recent per a nosaltres haver obert els ulls i assenyalar allò que no és normal, tot i que les nostres mares o àvies sí que ho hagin viscut com una cosa habitual, i no fora del comú.

Entrevista a Natalia Malembe

Sí. Els documentals han de complir el paper de fer-nos obrir els ulls. Són peces prou llargues i treballades com per no quedar-se en la superficialitat. I fixa’t, sense la necessitat d’entrar en grans disquisicions ni en grans contextualitzacions dels problemes. Un documental ha de despertar l’interès de la persona, té aquest paper de fer-nos obrir els ulls, ser més conscients, fer lectures més profundes, i provocar, sobretot provocar, que el públic empatitzi i li importi el que li estem explicant.

Empatitzes perquè et veus reflectit, tu o la teva realitat més propera. Hem de trencar amb aquesta bretxa imaginària que ens fa pensar que en altres continents tenen altres problemes diferents dels nostres. ¿Que el que passa a l’Àfrica no té res a veure amb nosaltres? Al contrari. Ens dol exactament el mateix, de veritat.

Alba Arnau
La Pera Comunicació Cooperativa