Cada dia escoltem que corren mals temps, i així és, però com sempre bufen pitjors aires pels qui viuen en contextos especials. Els campaments de refugiats sahrauís, és uns d’ells.

No tenien bastant amb capejar les retallades en la cooperació internacional, amb aquesta paciència que els ha procurat la seva situació d’apàtrides i de refugiats durant ja 38 anys, en un dels llocs mes inhòspits del desert del Sàhara, sinó que la població i la seva vida diària s’ha vist sacsejada pel problema de seguretat a la zona del Sahel.

Un abans i un després del segrest dels cooperants l’octubre del 2011. Van entrar els terroristes i ho van fer fins a on més dol, fins a aquesta manera de ser d’ells, que encara que sedentaris per les circumstàncies, segueixen sent nòmades en esperit. Vulnerant l’única llibertat dels seus habitants, el poder anar i venir amb total tranquil•litat d’una wilaya a l’altra, dels campaments a la zona alliberada, d’Algèria a Mauritània.

Hi ha desconfiança on no n’hi havia, hi ha ràbia per estar de nou en aquest costat de la mala sort, dels qui sense saber com, de nou tenen més a perdre. Com diuen alguns “aquests terroristes ens van arruïnar la vida”, i per descomptat que així ho perceben.

Malgrat que ja es notaven indicis de cansament en els donants pel fet de ser refugiats de llarga estada, ha estat clara la disminució de les ajudes al desenvolupament i l’acció humanitària per part de la cooperació descentralitzada, capdavantera des de temps enrere, així com de les agències de Nacions Unides, que van reduir el seu pressupost per a l’execució dels seus programes.

Potser només calgui esperar més, una miqueta més! D’això en saben tant… Potser l’economia canviï, potser canviïn els corredors en que es mouen els terroristes i traficants, i deixin la zona tranquil·la perquè recuperin la seva minvada llibertat, però llibertat al cap i a la fi, potser políticament reprenguin la seva causa i tornin a casa.

Fins llavors, no queda una altra que seguir, seguir alçant la veu per no caure en l’oblit, dels qui estem lluny, dels qui desconeixen la seva causa; i cal seguir lluitant perquè els seus nens i nenes i els seus joves s’uneixin al sentiment de poble orgullós, perquè quan preguntis “Com estàs?”, la resposta no sigui aquest “Bé, sense problemes”, que sempre diuen i que amaga tantes i tantes coses que callen.

María Elena del Cacho
Coordinadora del projecte del laboratori
de medicaments als campaments sahrauis

*medicusmundi catalunya col·labora amb el poble sahrauí des de l’any 1992, facilitant que ells mateixos puguin fabricar medicaments essencials en el Laboratori Mohammed Embarek Fakal·la, a Rabuni, capital administrativa dels campaments de refugiats de Tinduf.

També sensibilitza sobre el conflicte sahrauí a Catalunya, amb xerrades i exposicions com “Hijos del sol y del viento” de Flaviano de Pablo i Paco Delgado, que es pot veure aquests dies a Barcelona.